divendres, 30 de gener del 2015

La Candelera, Sant Blai i Santa Àgueda.

El mes de febrer comença amb aquestes tres festivitats que estan molt arrelades a les nostres terres.



La Candelera, 2 de febrer, és la que, a 40 dies del Nadal, commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la Purificació de la seva mare, Maria, un ritus obligatori en la tradició jueva basat en l'oferta i benedicció de candeles de cera. La tradició marca el dia de desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal.

Va ser introduïda a la litúrgia cristiana pel papa Gelasi I l'any 496 que va introduïr la festa com a continuació de diverses tradicions gregues i romanes que es celebraven per aquestes dates.

La festa és hereva d'antics costums romans celebrats durant les Parentalia: una processó amb petites espelmes beneïdes (cerea ascensa) que els romans feien, vestits de negre, fins als cementiris per guiar les ànimes dels difunts, en una mena de culte als morts.

En temps de Jesucrist, 40 dies després que una dona hagués donat a llum, havia d'anar al temple a presentar el nounat als sacerdots i fer una petita ofrena. Hi tenia lloc un ritus de purificació de la mare. Segons la tradició cristiana, com que Jesús va néixer el 25 de desembre, 40 dies més tard, és a dir, el 2 de febrer, Maria va anar a presentar-lo als sacerdots. La celebració cristiana de la Candelera rememora i recrea aquest fet.

És la festa de la llum i es beneeixen candeles, que tenen virtuts protectores. Antigament, es repartien candeles beneïdes durant aquest dia que també s’utilitzaven després per a l’extremaunció.

El 2 de febrer és al punt mig exacte entre l'inici i la fi de l'hivern, per la qual cosa el poble ha fet del dia un observatori de predicció temporal, com es reflecteix en la coneguda dita "Si la Candelera plora, l´hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu". 

També arriben les primeres cigonyes, encara que a Flix ja fa dies que han arribat, primer símptoma de la millora en el temps i que la primavera comença a treure el cap.





Sant Blai, 3 de febrer, va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat. La seva santedat es va manifestar en nombrosos miracles: es diu que va salvar la vida d'un nen que s'havia escanyat amb una espina de peix i que la seva mare ja li va portar mort mentre conduïen Blai a la presó; per això és considerat l'advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai digué a un llop que deixés un porc que estava atacant. El llop li va fer cas i l'amo del porc, en agraïment va donar menjar a Sant Blai, que estava reclòs sense poder menjar.

El seu culte es va estendre per Europa als segles XI i XII, essent un dels Catorze Sants Auxiliadors. Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

Sant Blai és invocat per al mal de gola o de coll (un refrany popular diu "San Blai gloriós, lleva'm la tos", amb variants) i en aquest dia és costum la benedicció d'aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs i blaiets, etc.), destinats a guarir persones i animals.

Com a la Candelera, és una festivitat que es fa servir per a augurar el temps que farà la resta de l'hivern: "Sant Blai mullat, cigonyes aviat; Sant Blai eixut, cigonyes no han vingut".









Imatge de Santa Agueda de l'església de Flix


Santa Àgueda, cada 5 de febrer moltes poblacions celebren una festivitat dedicada a la patrona de les dones. La festa prové de les festes Matronals romanes, té per principal característica la inversió dels papers socials entre homes i dones.

Durant aquestes festes, les dones gaudien de plena llibertat i se les hi concedia el dret de prendre iniciatives sexuals o agressions envers els homes, que quedaven exclosos dels festeigs. En el marc d'aquestes celebracions, les dones assumien els papers dels homes i a l'inrevés, un costum d'inversió dels rols socials que ha perviscut entre nosaltres.

La festivitat de Santa Àgueda es celebra en diferents indrets de la geografia catalana, a la Ribera d’Ebre, Terra Alta i Priorat la santa és coneguda amb el nom de Agda i la festa de les dones gaudeix de plena vitalitat a poblacions tan diverses com Ascó, Flix, Ginestar, la Palma d'Ebre, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Arnes, Bot, la Fatarella, el Masroig, etc. I sobre tot a Riba-roja d’Ebre on, l'any 2007, va ser declarada Festa d'Interès Comarcal de la Ribera d'Ebre. 

Tot i que a cada localitat la festa presenta la seva peculiaritat, l'element comú és que les dones manen al poble i els homes es queden a casa o les han de servir durant tot el dia. També es poden trobar governs de dones (amb presa de possessió de l’alcaldessa i regidores inclòs), àpats servits pels homes del poble, balls femenins, homenatges a les dones més grans de la població, teatre, processons, campionats de cartes, etc. 

Destaquen també el balls de la jota amb les dones vestides amb mantons, i la venda de les "mamelletes" de Santa Àgueda, uns pastissets que s’elaboren per aquestes dates. De fet, segons la tradició, a Àgueda li van arrencar els pits amb unes tenalles i se la invocava per evitar el mal de pits i per tenir llet quan la dona ha d’alletar els fills. 

El 5 de febrer també era tradició que les dones es posessin alfàbrega seca (i les seves llavors) als pits i entre els cabells, perquè aquesta planta, diuen, crida l’amor i atreu els casadors. Segons el refrany, aquest era el millor moment per sembrar les llavors d'aquesta planta: "Per Santa Àgueda planta l’alfàbrega; dama espavilada, ja la té sembrada; dama garrida, ja la té sortida, i la galana, trasplantada". 






Fotografia de grup de les Dacteres de Flix, durant la festa de Santa Àgueda de 2013.



dimarts, 20 de gener del 2015

Cardó: Balneari, Portell de Cosp, Teixeda de Cosp, Creu de Santos, Balneari.

Balneari, Portell de Cosp, Teixeda de Cosp, Creu de Santos, Balneari.



Portell de Cosp


La plana del Burgar, per on l'Ebre havia d'anar al mar.




La boira de la Ribera d'Ebre i el Montsant al fons




La font del Teix, amb un arbre milenari espectacular.







El teix és molt utilitzat en horticultura ornamental i n'existeixen moltes varietats. La seva fusta s'empra per a la fabricació de diferents tipus de mobles i, excepte els arilli, contenen una substància anomenada taxina que s'empra en tractaments de quimioteràpia i és tòxica.

Es creu que tenia un significat místic i sagrat en cultes pagans precristians i a vegades, hi ha teixos prop de les esglésies cristianes.

De fusta dura, compacta, resistent, elàstica, imita molt bé l'eben; molt estimada per ebenistes, antigament s'utilitzava per fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaven "taxus". Per la resistència a la putrefacció, alguns faraons l'utilitzaven per construir-nesarcòfags. S'utilitzava molt en ornamentació, donant-li formes capricioses. Es pot plantar aïllat, formant bovades, avingudes. És un arbre que abundava molt antigament i per les seves utilitzacions ha anat minvant; avui en dia, es troba en via d'extinció; ara està protegit i n'és evident la recuperació.

El teix té fama des de l'antiguitat d'emmenagog i narcòtic. És una planta molt verinosa a causa de l'alcaloide que conté, la taxina, que produeix hipotensió, depressió cardíaca i després la mort. Tot l'arbre és tòxic, excepte l'aril que envolta la llavor. La taxina no actua de la mateixa manera per a tots els animals, ja que alguns remugants, especialment les cabres i les vaques, la toleren relativament bé, encara que les vaques poden tenir avortaments. Per als èquids és mortal, i per a l'home, altament perillosa. Tot i el seu aspecte bonic, però a la vegada tenebrós, ha donat lloc a quantitat de llegendes i històries, més o menys certes, però sempre interessants.

Últimament s'ha descobert que el taxol, que s'extreu de l'escorça del teix, és una substància amb propietats anticanceroses, eficaç contra el càncer d'ovari, pell, mama i còlon; amb el greu inconvenient que són necessaris molts quilos d'escorça per obtenir petites quantitats de taxol; obstacle que serà aviat superat amb l'obtenció de grans quantitats de taxol mitjançant mètodes de laboratori basats en el cultiu de cèl·lules vegetals procedents del teix, segons estudis realitzats al Center for Plant Biotechnology de la Universitat de Toronto (Canadà).














L'Ebre i el Mont Caro.


El Delta, llàstima de dia enterinyinat!


La Terra Alta al fons.


La creu de Santos.





dissabte, 17 de gener del 2015

El primer i últim sou de cantant.

El programa de TV3, Campanades a morts, sobre Lluís Llach, la transició i els fets de Vitoria-Gasteiz del març de 1976, em van portar molts records a la memòria. Aquell dia hi va haver cinc morts i centenars de ferits de bala, la pròpia policia, en les seves converses a través de la ràdio, ho qualificava com una massacre.
Cal situar els fets en el context d’aquells anys i el programa, molt emotiu, amb el fil de la trajectòria de Llach, ho va explicar molt bé i, amés amb una reivindicació, demanar justícia per aquells fets en el sentit de que es reconegui al menys el que va passar i que els dirigents franquistes de l’època, Fraga, Martín Villa, etc.,  fins hi tot van intentar justificar.
A primers d’abril d’aquell any, cap a les 9 de la nit, vaig pujar a un tren a Tarragona,  començava a clarejar el dia quan vàrem entrar al País Basc, als verds d’Euskadi, des de la finestra del tren mirava aquella gama de verds, tots els colors del verd com diu la cançó, amb la boca oberta, allò era un altre món, de moment només geogràfic, totes les altres vegades que hi vaig tornar, sense l’element sorpresa de la primera vegada, tenia un sentiment confús d’enyorança del poble, sempre m’he enyorat del poble, i de sentir-me com a casa, amb la gent d’aquell país, al menys amb la que jo vaig conèixer ens vàrem entendre molt bé.
Cap a les 8 del matí posava el peu a l’estació de Vitòria-Gasteiz, la meva melena i la meva barba eren història, feia fred, tenia 21 anys, el meu pas pel servei militar havia començat. Al novembre havia mort Franco, a Tarragona ja havia començat a prendre consciència de la situació, aquella ciutat era un bullidor de gent, d’obrers que treballaven al incipient polígon industrial i ja hi havia hagut algunes manifestacions i fins hi tot un mort, però on realment vaig començar a entendre de què anava tot plegat va ser a Euskadi. En aquells anys els canals d’informació no funcionaven com ara, no era fàcil saber què passava, el boca a boca era fonamental i la prudència a l’hora de parlar de segons què i amb segons qui totalment necessària.
Els fets de Vitòria eren molt recents, però els dos mesos i mig que hi vaig ser van passar gairebé sense adonar-me’n, va ser a Donosti, on vaig estar més d’un any,  des d’on realment vaig conèixer aquell país.
Realment el vi de les tasques era molt dolent en aquells anys, però els pinchos, que bons els pinchos! van salvar la vida a molta gent a la part vella de San Sebastian, aquell vi sense res a la panxa segur que ens hagués matat! Res a veure als pinxos actuals, abans tot era molt més barat. Anar de vins amb rutes predeterminades per si t’hi havies d’incorporar quan ja hi érem saber a quin bar paràvem, era el que fèiem cada dia a la part vella, els caps de setmana voltàvem pels pobles, Pasajes, Rentería, Oyarzun, Astigarraga (quina sidra i quin bacallà!), Irún, Fuenterrabía, Tolosa, Vera de Bidasoa (on hi vam tenir fins hi tot un pis llogat), etc. La primera tarde que vam sortir vam fer amics d’allí, vam estar junts més d’un any, així és com es coneix un lloc.
La vida al quarter era com a tots els quarters, la rutina d’anar del bar a la llitera, de la llitera a la garita i de la garita al bar, encara que de vegades es veia trencada pel fets de l’exterior, i de l’estat en general, els grisos es van estar allí moltes vegades, preparant-se per a sortir a reprimir les manifestacions, vaig veure coses molt grosses a les manifestacions de Donosti.
A vegades ens aquarteraven i ens alliçonaven per si l’exèrcit havia de sortir al carrer, els quatre companys que vàrem estar junts tota la mili teníem unes converses en relació aquest tema que fins hi tot avui m’espanta recordar – si ens treuen al carrer jo  no penso disparar contra la gent - si  no ho fas et dispararan a tu- doncs potser haurem de disparar primer contra ells- per sort no ens hi vàrem trobar mai en aquesta situació. 


Una vegada vàrem estar cinc dies tancats i preparats per a sortir al carrer, la gent estava histèrica, els caps van pensar un sistema per a distreure al personal, van posar una plataforma d’un camió al mig del pati i un micròfon, tothom que volgués podia sortir a cantar, explicar acudits o el que volgués. Nosaltres estàvem a la barana del primer pis mirant-ho i Olaizola, un xaval de Cestona del que es podria escriure un llibre sencer, em diu - que passa no vas a salir a cantar con la guitarra? - estas loco? cantar? i en catalan! - però la cervesa i el “rioja-libre” (avui calimocho) em van fer passar la por, vaig agafar la guitarra, vaig pujar a la plataforma i vaig cantar el vent i l’estaca, un èxit! - ves como no ha pasado nada!-
Però quan érem a punt d’anar a dormir, es presenta un soldat del cos de guàrdia i pega un crit a la porta: Jaime Masip, presentese immediatamente al capitán en el cuerpo de guardia! collons ja me l’he carregat!, vaig dir, mentres baixava les escales les cames em feien figa, qui em manava a mi sortir i cantar l’estaca i no paraules d’amor! Total que em presento, saludo marcialment, em poso més tieso que un pal i em diu que “descanso” i davant la meua estupefacció va i el capità em dona la ma, em felicita per l’actuació i em dona 200 peles!, encara avui no m’ho acabo de creure, va ser la primera vegada, i la última, que he cobrat per cantar, els companys encara al·lucinen ara.

dimarts, 13 de gener del 2015

Sant Antoni mos guardo!


Vaig escriure això l'any 2003, crec que té plena vigència! (Fotos baixades de la xarxa.)
La festa de Sant Antoni es celebra arreu d’aquestes terres de diverses formes, hi ha llocs on el centre de la festa son “els tres tombs”, a d’altres pobles els actes principals giren entorn de la benedicció dels animals, (aquestes dos cada vegada són més difícils de mantindre, bàsicament perquè es feia quan gairebé a totes les cases n’hi havia).
Pel que fa a Flix , i també a les comarques veïnes arribant fins el Matarranya, la festa gira al voltant del foc, encenent fogueres de les formes més diverses (hi ha llocs on fins hi tot es fan de manera que s’hi pot passar per davall).
L’encesa de fogueres per aquestes dates, i les celebracions al seu voltant, te el seu origen en les festes solsticials, així ancestralment s’han encès focs per Sant Joan (solstici d’estiu) i per Nadal (solstici d’hivern).







El solstici d’hivern arriba a la nit més llarga de l’any, i a partir d’aquesta el dia, encara que quasi imperceptiblement, es comença a allargar, per Nadal un pas de pardal, el sol vell ha arribat a la fi del cicle i mor per a donar pas al naixement d’un sol nou, els focs, símbols del sol i de les seves qualitats, s’encenien per ajudar a aquest naixement que representava l’inici d’un nou cicle de la natura, de la vida, la gent respirava tranquil·la. El cicle arriba a la seva culminació per Sant Joan, la nit més curta i a partir de llavors inicia el seu declivi desprès que la natura hagi esclatat de flors i fruits per tot arreu.
Així, aquestes dos celebracions, amb d’altres, són paganes per tots els costats i la gent les ha sabut conservar, perquè van sorgir de la gent en una època en que tot, inclosos els Deus, girava al voltant de la natura,  encara que  l’església, com  va fer amb tantes altres les va “cristianitzar” i va situar la celebració dels dos personatges bíblics més importants en aquestes dates, Sant Joan Baptista a l’estiu, i ni més ni menys que el naixement de Jesús a l’hivern.



Hi hauria moltes més coses que explicar al voltant d’aquest tema, però bàsicament el que interessa és que al no poder celebrar el solstici d’hivern amb fogueres (queda encara el tronc de Nadal que era un tronc del foc que es guardava per l’any següent, bàsicament perquè la cerimònia de propiciar el naixement d’un Sol nou havia donat resultats positius i per tant era màgic) el personal va traslladar la celebració a Sant Antoni (per Sant Antoni un pas de dimoni) i així ha arribat als nostres dies.
Ara s’encenen moltes fogueres i la gent menja i canta al seu voltant, antigament (com encara es fa a Ascó) es ballaven Jotes al voltant de les fogueres, bàsicament un jota anomenada Ball de coques on el ballador balla amb una coca a la ma (un pastís rodó, una altre símbol solar com el tortell de reis i tants altres) i l’ofereix a la balladora.



I perquè jotes? Doncs perquè aquesta és la nostra dansa tradicional, la nostra dansa ancestral, que es ballava amb el vestit tradicional on per cert la barretina era morada. La Jota a l’igual que la Sardana són danses molt antigues, danses d’homenatge al Sol, es ballen en cercle i els passos curts i llargs tant de la jota com de la sardana representen les hores nocturnes i les diürnes. La Sardana és la dansa tradicional de l’alt Empordà i ha esdevingut la nostra dansa nacional, la jota es balla en molts altres llocs dels Països Catalans, a les Illes, a València i en altres llocs com als Pirineus a Castella i a Aragó on ha esdevingut la seva dansa nacional.




A les Terres de l’Ebre, El Priorat i La Terra Alta es balla per tot arreu, en uns llocs amb més intensitat que a uns altres, a Falset i Benifallet, per exemple s’arriba a ballar dins l’església i en molts llocs es balla diverses vegades a l’any, per festes assenyalades. A Flix, com és sabut, es balla el dilluns de Pasqua, per la tarda, a la plaça de l’Ermita del Remei, potser seria hora de recuperar-la per Sant Antoni i al menys ballar-la al poble una vegada a l’any.




dimarts, 6 de gener del 2015

L'home i el foc



El foc és un dels quatre elements essencials per a la Humanitat, amb l’aigua, la terra i l’aire, i per això el trobem en els rituals i festes més importants.

Però el foc no es dóna a l’home, sinó que l’ha de conquerir. No n’hi ha prou de conèixer-lo sinó que l’hem de saber encendre i conservar.

Així, el domini del foc és una de les grans conquestes de la humanitat. La seva troballa ens caracteritza com a humans. I és tan important per a les nostres vides, que cada grup, cada cultura n’ha fet un nus simbòlic, molt poderós.

El foc acompanya les nostres festes en la roda de l’any al voltant del sol, de manera que és present en els solsticis i equinoccis, com a centre de la festa.

També als Països Catalans el foc ritual acompanya el seguiment de l’any amb una solemnitat que assenyala el pas de l’àmbit domèstic a tot l’entorn exterior, de manera gradual i creixent. El foc comença a l’hivern, en el fogaril de les cases, amb la soca o tió que presideix la llar i crema de Nadal fins a Any Nou. En aquells moments de fred, es porta la Natura a casa i es concentra en la llar, que uneix totes les generacions, des de la més nova fins als avantpassats, a través del foc i el fum que s’enfilen xemeneia amunt.

Després, el foc surt a les places i carrers, de forma molt elaborada, com la de la Fia-Faia, o més tard, per Sant Antoni en tants pobles, en la construcció del Mai que s’encén, mentre Sant Antoni passa pel davall i en surt sa i estalvi, en la renovació i recreació de la societat. La crítica a la societat arriba per Sant Josep, omplint les places de València i altres ciutats, com omplirà el mateix centre de Berga en la Patum del Corpus o en els vells i nous correfocs de tantes Festes Majors.

Ell foc es va estenent pel calendari fins arribar al punt més alt, en el solstici d’estiu, Sant Joan, o Sant Quirç, acompanyant tot el poble, que ha anat conquerint el seu entorn, lluitant amb les tenebres i els perills que l’assetgen. El foc de Sant Joan arriba als límits de la població, i en els llocs on es fan falles, els fallaires recorren els camins de la vila, tot dibuixant-los amb el foc, des dels límits del terme municipal.

En aquest recorregut al llarg de l’any, els pobles marquen les fronteres amb els possibles perills, els mals esperits, que durant l’hivern havien reduït el territori lliure per a l’home, fins a fer-lo refugiar dins de les cases. Amb Sant Joan i el solstici d’estiu, la població arriba a la totalitat del seu territori, esfuriant les ombres i les pors.Els fallaires s’emocionen perquè saben que des del centre del poble, els estan veient amb la flama que porten, des dels llocs que han arrabassat a la nit, perquè tot allò que dibuixen amb el foc és la seva terra.

I això és el que passa amb la Flama del Canigó. No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble. Amb la flama, anem dibuixant i assenyalant el territori del nostre poble, que el fred i la foscor de la història no ens deixava albirar.

No deixem que un altre hivern ens el torni més petit i poruc!



JOSEFINA ROMA
antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona.