La casa on jo vaig néixer, per cert, al llit de matrimoni dels meus pares que
havia estat dels meus iaios i que desprès va ser el meu, era una típica i
petita casa de pagès on cada racó tenia
la seva funció.
L’entrada, empedrada amb pedres de calà era ocupada pel
carro, que s’havia d’acabar d’entrar a mans, la porta de fusta, amb
l’inevitable botera pels gats, quedava més fonda que el carrer, quan plovia hi
posàvem una fusta i palla per evitar que hi entrés l’aigua, a la banda de dins
de la gatera sempre hi era penjada la clau. A l’esquerra hi havia, per penjar
els collars, els ramals i altres estris, una banya, jo me la mirava amb recel, aquella banya, des
de que m’havien explicat que darrera hi havia el bou, no podia entendre com es
podia posar un bou dins la paret per aprofitar la seva banya de penjador—i
l’altra banya?¾preguntava jo—santa innocència, aquest bou només en tenia
una!.
Darrera del carro hi havia l’estable amb la mula, la
sumera, la menjadora i el forat per baixar-hi la palla, aquesta obertura donava
a la pallissa, situada en alt més al fons, al davall de la pallissa el lloc on
hi havia hagut una petita premsa d’oli, es guardaven d’altres estris com
l’aladre, la màquina d’ensofatar, les aubardes, la sària i el safareig on de
petit, tant que hi cabia a dins, em rentava a l’estiu.
Al forat de l’escala hi havia el lloc que habitava el
tocino en altres temps. Al primer replà
de les escales s’entrava al wàter i a una cambra on hi havia la pastera,
gerres d’oli i l’ altre forat de l’escala que era ple d’ordi pels animals,
Escales amunt, a l’esquerra s’entrava a una petita
estança de sostre molt baix que
habitaven el carratell del vinagre, el del vi ranci, braços de cebes i alls, un
sac de sal i un parell de canyissos amb patates, figues i nespres.
Al segon replà a ma dreta hi havia dues habitacions i a
l’ esquerra l’estança principal amb la taula i les cadires, la cuina econòmica,
la llar de foc i una radio
preciosa, on escoltava contes com el
d’en Patufet o històries de Maginet de la canya.
Al balcó hi posàvem el matalàs, a les caloroses nits
d’estiu, per a dormir fresquets, bé, en realitat al balcó només hi podíem
treure el cap. En aquell lloc jo hi jugava sovint i pel davall hi passaven els
Reis d’Orient a llom de cavalls, les processons i els armats hi feien la torna.
I per acabar a dalt, a l’esgorfa, els
conills, les gallines, els coloms, el
cossi de fer el sabó, els rivells de zinc per les gotelleres, canyissos,
tomates de penjar, una petita cambra amb les panolles de panís que tant
m’agradava desgranar i l’altre forat de
l’escala que aquesta vegada era ple de blat, en lloc d’ordi.
També m’ho passava bé quan em deixaven recollir els ous
dels ponedors, de vegades encara calents , quan naixien conills o quan hi entrava algun pardal
despistat. En canvi no suportava veure espelletar un conill o ofegar un colom, ni els dies de vent quan allà dalt tot eren
corrents d’aire i els animals estaven esvalotats.
A mi m’agradava aguaitar llargues estones per la tela del
galliner, per damunt de les teulades, vigilat per la mirada atenta de les
gallines i acompanyat per aquell so profund que feien els coloms, des d’allí
s’albiraven els Castellons, m’hi passava llargues estones sobre tot quan plovia
i el mon es paralitzava.
Ara tot allò és ple de pols, només és viu a la memòria.