Tres dies al Delta de l'Ebre en família. Segon.

El segon dia el pla era anar a la platja de la Marquesa i fer fotos per les dunes, això haurà d'esperar. El que sí que vam poder fer va ser anar a veure la posta de sol a la badia dels Alfacs, des del Trabucador, osti! quin espectacle!!!

Tres dies al Delta de l'Ebre, en família. Primer

Cap de setmana de Sant Joan 2016, tres dies al delta en família, tres dies de relax, de compartir, de conviure i de gaudir d'un lloc espectacular.

El centre d'operacions :) va ser un bungalow del Càmpingl'Aube, a Deltebre, però gairebé a la desembocadura del riu, un indret mol bonic i un lloc amb uns serveis molt bons, on vam estar molt bé.

El primer dia, pel matí, quan gairebé tothom encara dormia la revetlla de Sant Joan i, quan encara ressonava l'eco d'algun dels milers de petards que es van sentir per la nit, nantres sortíem a fer un vol en direcció al Zigurat, un mirador excepcional, al delta només que puguis pujar uns metres veus un horitzó molt llunyà i aquest mirador potser és el més alt de la zona.

Però abans d'anar al mirador, lo primer va ser anar al riu! aquí l'Ebre, just davall a un metre, el mar!

Aquí també s'acaba i comença el GR99, el camí de l'Ebre, caminant riu amunt, 942 km, arribaríem al naixement. Encara que hi ha qui diu que ja fa uns quants anys que l'Ebre desemboca a Mequinensa i que el riu que passa per Riba-roja, Flix...etc. i el que desemboca aquí és el Segre! segons com es miri no els hi falta raó!

I desprès un clàssic des de ja fa molts anys, un banyet a la platja dels Eucaliptus i un arròs al restaurant Mediterrani Blau, en aquest cas "pelat".

Quan vam comença a anar als eucaliptus, fa uns 40 anys, no hi havia ningú, o gairebé ningú, en aquesta platja, ni tampoc al trabucador, hi érem nantres algun pescador i algun recollidor de tallarines i catxels, amb aquell estri estrany porgador de sorra. El restaurant, Mediterrani blau, del que no queda ni rastre del lloc on era, tenia una barra de bar i tres taules la primera vegada que hi vam estar! hem vist créixer i fer-se'n càrrec del negoci a la següent generació que ja té també algun cabell blanc.

Nantres també hi anem sovint, ara amb dos generacions més!

Per cert al restaurant vam trovar gent de Flix!" :)

Les "mides" o cintes de la Verge del Remei.

Ves per on, de vegades trobes la informació que buscaves en els llocs més fàcils, en aquest cas a la Wiquipèdia.

L’últim dia de l'ermita de Flix, un grup assegut a la barana, mentre anàvem i veníem de ballar la jota, em van preguntar pel origen de les cintes, nantres en diem "mides", que porta la gent aquest dia de dilluns de Pasqua a l'ermita, jo els hi vaig contestar el que, de petit, m'havien explicat, que eren cintes de la mida del braç de la imatge de la mare de déu.

Però, com tinc el costum de rebuscar en l’origen de les coses, doncs un dia ho vaig teclejar al google i, com és habitual, la primera cosa que et surt és del wiquipèdia, aquí us poso el què diu, que per cert és molt més lògic que el que sabíem, encara que s'hi sembla una mica:

"La Mare de Déu del Remei, Verge del Remei, Nostra Senyora del Remei o simplement el Remei és una advocació mariana commemorada en el calendari litúrgic catòlic el segon diumenge d'octubre i és advocada de les parteres i una verge en honor de la qual se celebren a Catalunya molts aplecs i romiatges. La mare de Déu del Remei és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya. A més de demanar-li bon consell i remei en casos de malaltia, hom la reclama en tota mena de tribulacions i trasbalsos. Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part. Moltes de les imatges de la Mare de Déu del Remei duien una cinta de seda de colors, de l'alçada de la imatge, la qual, posada damunt del cos de la partera, deien que ajudava a infantar.

Com que aquestes cintes tenien molta demanda, finalment es va acabar venent cintes amb virtut remeiera a les ermites i capelles advocades al remei. Hi havia dones que es portaven elles mateixes la cinta, la qual creien que prenia virtut en tocar la imatge de la Mare de Déu."

Això m'ha fet pensar també, per exemple, en la Verge de la Cinta  de Tortosa (a la imatge del costat) i per tant en totes les verges embarassades o "en cinta" com diuen en castellà.

És tot un món aquest que ens porta a plantejar quin deu ser l’origen de moltes de les advocacions de les verges o imatges venerades en temples i ermites i, no es pot evitar pensar en antigues deesses de la fertilitat en aquest cas concret o que també la verge del Remei de Flix ho hagués estat en origen.

.

La meua guitarra.

Quan tenia 15 anys vaig  anar a estudiar a la Universitat Laboral de Alcalá de Henares, prop de Madrid. I que se m’havia perdut tan lluny de casa? Doncs en aquells anys el batxillerat elemental es podia estudiar a Flix a les aules que s’havien habilitat a una de les ales de l’edifici del Casino, lloc de residencia de directius i tècnics i en aquells anys gestionat per la SEQFSA (Sociedad Electroquímica de Flix S.A.).. Si passaves la revàlida, un examen a part amb totes les matèries dels quatre cursos! I si volies, o podies,  continuar estudiant doncs havies de marxar fora, en aquest cas, i amb una beca de la pròpia fàbrica, a la que podies accedir si tenies una nota mitjana superior a 7.5 sobre 10 i eres fill de treballador, vaig fer cap a Alcalà de Henares, havent triat el batxillerat superior de ciències, ves per on! Allò era molt lluny de casa! Recordo que hi vam anar en tren, naturalment, i recordo a mun pare parlant castellà, jo no l’havia escoltat mai parlar castellà!

El meu pas per la laboral va ser molt accidentat, amb un incendi l’any 1971 i una vaga l’any 1972!, algun dia potser ho explicaré, però avui només volia dir que m’he comprat una guitarra!

És la segona guitarra en 42 anys, la primera que vaig tindre va ser als meus 15 i a la laboral d’Alcalà. Gairebé com diu la cançó de Serrat.

Hi havia un xaval que era asturià, que no recordo com es deia, que cantava cançons com “ El abuelo fué picador” de Victor Manuel, allò hem va agradar molt i la propera vegada que vaig anar a casa, per Nadal o  Setmana Santa, res de caps de setmana! Vam anar en mun pare a Tarragona, a una botiga que ja està tancada, al carrer que abans es deia Hermanos Landa i em va comprar la guitarra. Aquell noi em va ensenyar els primers acords...lam, mim....quina feinada el primer FaM!

Aquella guitarra va passar els dos anys de la laboral, va passar la meua adolescència, em va acompanyar a Tarragona cantant a La Cova o al Lyons Pub, va passar la mili a Euskadi, un altre dia potser també us ho explico..., va anar fins hi tot al Cap Nord....i va participar en moltes farres al passeig..., però poc a poc es va anar quedant en un racó...fins que ens vam retrobar.

Finalment me’n he comprat una altra, ja era molt difícil de tocar la vella guitarra, el màstil s’havia anat separant de les cordes cada vegada més.

Doncs això, que ara m’ho passo amunts bé amb la meua flamant Yamaha CX40

 

Safranòries i Pastanagues

Molt provablement alguna vegada heu parlat d'aquest tema, jo ho he fet moltes vegades explicant com les he anomenat des de petit, així és com ho vaig aprendre, safranòria a la morada i pastanaga a la de color taronja. La discussió gairebé sempre ha estat perquè, molta gent utilitza la paraula safranòria per a les pastanagues i, en aquest cas penso que ho fan perquè en castellà se'n diu "zanahoria".

L'altre dia vaig trobar l'escrit que ve a continuació, explicat molt clar, així que finalment sortirem de dubtes.

Acadèmia Valenciana de la Llengua

LA PARAULA DE LA SETMANA: CARLOTA, SAFANÒRIA I PASTANAGA

La història de moltes paraules és la història d'un malentés. Allò que en llatí clàssic es deia d'una manera amb el pas del temps, com a conseqüència de la transmissió boca-orella, anà distorsionant-se fins a convertir-se en una paraula diferent. Totes les llengües romàniques, al cap i a la fi, són el resultat de l'evolució del llatí vulgar. I 'vulgar' vol dir propi del vulgus, de la gent inculta, illetrada, que reproduïa les paraules a partir del que sentia, o del que creia sentir, perquè el comú de la gent era majoritàriament analfabeta.

Les distorsions no són tampoc vestigis d'un passat remot. Hi ha casos relativament recents que ens poden il•lustrar de manera transparent els mecanismes amb què s'han format moltes paraules. Però potser ho entendrem millor si partim d'exemples concrets. Amb el nom de 'safanòria' els valencians designem tradicionalment una hortalissa de color blanc i pell morada, que durant molt de temps va ser molt apreciada com a aliment, tant de persones com d'animals. Antigament, esta paraula presentava també les variants 'safranòria', 'safranària', 'safannària' i 'safarnària', que ja mostren ben a la clara les distorsions pròpies de la parla. En àrab, idioma del qual prové esta paraula, rebia el nom de 'safunâriya', encara que en realitat els moros l'havien presa de l'expressió grega 'staphylínē agría', i la difongueren pels vasts dominis d'Al-Àndalus.

D'altra banda, per a designar esta mateixa hortalissa, en una part del territori també s'utilitza actualment la paraula 'pastanaga'. Originàriament, amb esta forma es designava una varietat silvestre que s'usava com a past per a animals (i d'ací deriva el seu nom). En llatí es deia 'pastināca', i en castellà encara es preserva la forma 'pastinaca', fidel a l'ètim llatí, per a designar una altra hortalissa: la 'xirivia'. És una altra mostra dels encreuaments nominals entre llengües. En valencià la forma 'pastanaga', encara que no és habitual, tampoc ens és estranya: ja la féu servir Jaume March en el 'Diccionari de rims' (1371), i encara actualment manté una certa vitalitat, ni que siga residual, en algunes comarques.

Finalment, per a completar les denominacions d'esta hortalissa, tenim també la paraula 'carlota'. Este mot prové de la forma francesa 'carotte'. Foren els francesos els que ens portaren la varietat de color ataronjat a començaments del segle passat. Ells la pronunciaven [ka'ʀɔt], però els que ho sentien l'assimilaren a la paraula més semblant que coneixien: al patronímic 'Carlota'. I així és com s'ha consolidat entre els valencians.

El 'Diccionari normatiu valencià', fidel a l'ús general dels valencians, reserva la forma 'carlota' per a la varietat ataronjada, i 'safanòria', per a la de pell morada; els catalans, en canvi, han fet una ampliació semàntica del mot patrimonial 'pastanaga' per a designar totes les variants; els mallorquins, per la seua banda, fan servir 'pastanaga' per a designar la nova varietat de color ataronjat i mantenen 'safanòria', pronunciada col•loquialment [safannáɾi], per a referir-se a la varietat morada.

La història d'estes tres paraules ens pot ajudar a enfrontar-nos a la variació lingüística de manera natural: mantenint cada u les pròpies variants i ampliant el coneixement de les formes utilitzades pels altres parlants. Des de la diversitat i el respecte mutu, ens entenem i ens enriquim col•lectivament.