Molt provablement alguna vegada heu parlat d'aquest tema, jo
ho he fet moltes vegades explicant com les he anomenat des de petit, així és
com ho vaig aprendre, safranòria a la morada i pastanaga a la de color taronja.
La discussió gairebé sempre ha estat perquè, molta gent utilitza la paraula
safranòria per a les pastanagues i, en aquest cas penso que ho fan perquè en
castellà se'n diu "zanahoria".
L'altre dia vaig trobar l'escrit que ve a continuació,
explicat molt clar, així que finalment sortirem de dubtes.
Acadèmia Valenciana de la Llengua
LA PARAULA DE LA SETMANA: CARLOTA, SAFANÒRIA I PASTANAGA
La història de moltes paraules és la història d'un malentés.
Allò que en llatí clàssic es deia d'una manera amb el pas del temps, com a
conseqüència de la transmissió boca-orella, anà distorsionant-se fins a
convertir-se en una paraula diferent. Totes les llengües romàniques, al cap i a
la fi, són el resultat de l'evolució del llatí vulgar. I 'vulgar' vol dir propi
del vulgus, de la gent inculta, illetrada, que reproduïa les paraules a partir
del que sentia, o del que creia sentir, perquè el comú de la gent era
majoritàriament analfabeta.
Les distorsions no són tampoc vestigis d'un passat remot. Hi
ha casos relativament recents que ens poden il•lustrar de manera transparent
els mecanismes amb què s'han format moltes paraules. Però potser ho entendrem
millor si partim d'exemples concrets. Amb el nom de 'safanòria' els valencians
designem tradicionalment una hortalissa de color blanc i pell morada, que
durant molt de temps va ser molt apreciada com a aliment, tant de persones com
d'animals. Antigament, esta paraula presentava també les variants 'safranòria',
'safranària', 'safannària' i 'safarnària', que ja mostren ben a la clara les
distorsions pròpies de la parla. En àrab, idioma del qual prové esta paraula,
rebia el nom de 'safunâriya', encara que en realitat els moros l'havien presa
de l'expressió grega 'staphylínē agría', i la difongueren pels vasts dominis
d'Al-Àndalus.
D'altra banda, per a designar esta mateixa hortalissa, en
una part del territori també s'utilitza actualment la paraula 'pastanaga'.
Originàriament, amb esta forma es designava una varietat silvestre que s'usava
com a past per a animals (i d'ací deriva el seu nom). En llatí es deia
'pastināca', i en castellà encara es preserva la forma 'pastinaca', fidel a
l'ètim llatí, per a designar una altra hortalissa: la 'xirivia'. És una altra
mostra dels encreuaments nominals entre llengües. En valencià la forma
'pastanaga', encara que no és habitual, tampoc ens és estranya: ja la féu
servir Jaume March en el 'Diccionari de rims' (1371), i encara actualment manté
una certa vitalitat, ni que siga residual, en algunes comarques.
Finalment, per a completar les denominacions d'esta
hortalissa, tenim també la paraula 'carlota'. Este mot prové de la forma
francesa 'carotte'. Foren els francesos els que ens portaren la varietat de
color ataronjat a començaments del segle passat. Ells la pronunciaven [ka'ʀɔt],
però els que ho sentien l'assimilaren a la paraula més semblant que coneixien:
al patronímic 'Carlota'. I així és com s'ha consolidat entre els valencians.
El 'Diccionari normatiu valencià', fidel a l'ús general dels
valencians, reserva la forma 'carlota' per a la varietat ataronjada, i
'safanòria', per a la de pell morada; els catalans, en canvi, han fet una
ampliació semàntica del mot patrimonial 'pastanaga' per a designar totes les
variants; els mallorquins, per la seua banda, fan servir 'pastanaga' per a
designar la nova varietat de color ataronjat i mantenen 'safanòria',
pronunciada col•loquialment [safannáɾi], per a referir-se a la varietat morada.
La història d'estes tres paraules ens pot ajudar a
enfrontar-nos a la variació lingüística de manera natural: mantenint cada u les
pròpies variants i ampliant el coneixement de les formes utilitzades pels
altres parlants. Des de la diversitat i el respecte mutu, ens entenem i ens
enriquim col•lectivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada