divendres, 25 de desembre del 2015

divendres, 11 de desembre del 2015

Poemes cantats. Aquellas pequeñas cosas.



AQUELLAS PEQUEÑAS COSAS
 
Uno se cree 
que los mató 
el tiempo y la ausencia 
Pero su tren 
vendió boleto 
de ida y vuelta. 
 
Son aquellas pequeñas cosas  
que nos dejó un tiempo de rosas  
en un rincón,
en un papel 
o en un cajón.
 
 
Como un ladrón
te acechan detrás de la puerta
te tienen tan a su merced
como hojas muertas
 
que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y...
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Poemes cantats. Una Guitarra.



Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) és un dels cantautors i músics catalans més populars. Es tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua catalana com castellana. La seva obra conté influències d'altres poetes com Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Pablo Neruda o León Felipe; així com de gèneres diversos com el folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i del cançoner popular de l'Amèrica Llatina, amb versions de cançons de Violeta Parra i Víctor Jara. És un dels pioners de la Nova Cançó catalana. Joan Manuel Serrat és conegut també amb els sobrenoms d’El noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a l'Argentina.

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.


Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi, amb mi
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi.

dimarts, 1 de desembre del 2015

El CUP de la qüestió.

A dia d’avui em temo que això no acabarà bé, més que res perquè en l’únic que estem tots d’acord és que si no hi ha acord serà un gran fracàs.
Començaré dient que em fa molta pena que hi hagi gent que insulta a d’altres perquè no pensen igual que ell, això té un nom que no vull dir. I no hi insults només per a la CUP, per a Junts pel Sí també n’hi ha i s’ha de tenir present que quant s’insulta a votants de JxSi es fa per a tots, CDC, ERC i independents que són molts. Per desgràcia n’hi ha molts que confonen Junts pel Sí amb convergència, si JxSí té una cosa bona és precisament haver aconseguit juntar per a la causa independentista gent diversa, de dretes i d’esquerres, polítics i gent de la societat civil, en aquest sentit jo tinc una cosa molt clara, mai serem independents sense la dreta catalana, com tampoc no ho serem sense la esquerra radical.
Al final tothom és presoner de les seues promeses, altrament dit coherència, la CUP és coherent perquè va dir que no faria president a Mas i JxSí és coherent perquè va dir que era el seu candidat, ningú és ni més ni menys coherent que l’altre, vet aquí el primer problema, no es pot negociar res que no es vulgui negociar, per tant en la qüestió del president no hi ha acord possible. Perquè negociar vol dir que cadasqú ha rebaixar expectatives a canvi d’alguna cosa.
Aquí, la meua humil opinió, és que la CUP ho porta massa al límit, no voler a Mas perquè és un símbol de moltes coses és una mica absurd, vol dir això que acceptarien a qualsevol altre encara que fos de convergència?, o vol dir que no volen a ningú de convergència? Sense convergència no arribarem a la independència, per arribar-hi fem falta tots.
Jo penso que primer és el país, per això, jo que sóc votant d’ERC, vaig votar a JxSí, desprès de pensar-hi molt, i sent conscient, que si no hi havia majoria absoluta hi hauria problemes com els que tenim perquè la CUP ja havia avisat que faria el que fa i Junts pel Sí també.
Al final 1.600.000 pensaran que la culpa és de 300.000 i 300.000 pensaran que la culpa és de 1.600.000 i és que els veritables responsables de tot som els votants, la correlació de forces l’hem decidit nantres, ara cadasqú que aguanti la seva vela i si hem de tornar a votar doncs ho farem, ningú va dir que el camí seria fàcil, potser el que no ens pensàvem era que nantres mateixos ho faríem difícil.


Totes les opinions són legítimes però,  què fem primer, la revolució o un país lliure?, vet aquí el CUP de la qüestió, sense país, sense estat propi no hi ha revolució possible.

dijous, 26 de novembre del 2015

3a Recreació Històrica del final de la Batalla de l'Ebre.

Diumenge, dia 29 de novembre farem a Flix la 3a recreació històrica del final de la Batalla de l'Ebre, és la 2a que es fa aquí, diem que és la 3a perquè primer es va fer a la Fatarella.
Muntar un acte d'aquest tipus requereix molta feina i la participació de molta gent. Aquest any ha estat organitzat per l'ajuntament de Flix, l'Associació La Cana, l'Associació Lo Riu i la col·laboració molt especial de Miquel Estiu de Faió, hi participen els grups de recreació: 
Grupo 1a Linea, Ass.cultural Memoria España, Grup recreacio Casas Salas, Voluntarios de Fayon, Grup estudis muntanya antiga, Didpatri Universitat Barcelona, Ass. Lo Riu, Asociacion cultural de  Belchite, Grup historic mossos escuadra i Equus Ascó. També Flexus Teatre, el Club Nàutic, l'Escola de Música, l'Associació de Dones....espero no deixar-me a ningú! participaran en la recreació més de 160 persones, serà tot un espectacle.
Però això no seria res sense el que, per a mi, és el més important, és un acte de commemoració del final de la Batalla més sagnant de la Guerra Civil, és un acte que vol reivindicar les mancances que encara tenim en relació a la recuperació de la memòria d'aquells fets i de qui els va patir.
No hem d'oblidar que la guerra es va produir desprès d'un aixecament militar contra la república i per tant, lo just hauria estat restablir el govern legítim, la república, i amés els morts d'un bàndol són homenatjats i recordats,  mentres, molts del altre són encara enterrats en vores de carreteres i fosses comunes i buscats pels seus familiars.

Us esperem el diumenge! el context històric seria el següent:


Ens situem en la setena i darrera ofensiva de l’Exèrcit franquista a la Batalla de l’Ebre.  El 30 d’octubre cauen les defenses republicanes de la Serra de Cavalls i els franquistes avancen en direcció a l’Ebre pel Pinell de Brai, que es reconquerit el 3 de novembre. 
L’Exèrcit franquista, comença aquí, una gran maniobra tàctica que pretén encerclar l’Exèrcit república al sector de la Fatarella i aniquilar-lo. Per això, fixa i no ataca, el front a la zona de Vilalba dels Arcs – Pobla de Massaluca. I en canvi, concentra tota la seva potencia bèl·lica prop de l’Ebre, resseguint la seva riba en direcció nord, cap a Flix. Així van caient com les fitxes d’un dominó: Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 5), Mora  d’Ebre i La Picossa (el 7), Serra de l’Aguila,  Perles i estació de Garcia (el 8) i Camposines (el 11), arribant al sud d’Ascó.
Manuel Tagüeña i el seu Estat Major del XV Cos de l’Exèrcit republicà, davant de la immensa pressió enemiga,  ideen un pla per tal de “passar a la riba esquerra de l’Ebre, abans d’arribar al límit de la seva resistència”. 
El pla de replegament, configura dos línies: 
la línea del “cap de pont” (cabeza de puente)  que s’ubicava en un arc, que des de l’oest de Riba-roja, pujava per la serra de la Fatarella i girava fins l’Ebre al sud d’Ascó.
I La segona línea de cobertura, establerta per la XIII Brigada de la 35a. Divisió, per protegir la finalització del replegament per Flix. pujava pel Barranc de Mosello fins l’extrem mes occidental de la Serra de Mont-redons i inicialment, baixava al Riu de Baix per la Vall de Valletes.
La nit del 13 al 14 de novembre, Tagüeña mogué totes les seves Divisions, ocupant les dos línies de cobertura dissenyades i establint el seu lloc de comandament a les pendents est de la cota 201, Mont-redons, lloc on també quedava fixat el punt de comandament de la 35a. Divisió.
Sobre les 13:00 hores del dia 15, el front d’Ascó s’ensorrà i sobre les 16:00 cauen definitivament les defenses de Raimats sobre la Serra de la Fatarella. La XIII Brigada guardarà durant el que queda de dia la segona i darrera línea de defensa, permetent el pas complert del que quedava del Exercit Popular a la riba dreta del Riu.
Amb la voladura del pont de ferro de Flix la Batalla de l’Ebre tocava a la seva fi.


"...en las primeras horas de la mañana del día 15 de noviembre, una densa niebla cubría el rio, ello nos permitió pasar parte de los tanques a la margen izquierda en la compuerta pesada, y la aviación enemiga tampoco pudo operar, retrasando el avance de los Nacionales.
Hicieron frente nuestros soldados en las posiciones del Monredón, retrasando el avance cuanto pudieron, los seis últimos tanques cruzaron por la compuerta, no hubo que utilizar las barcas, al anochecer cruzaba yo mismo el rio, junto con el comisario Fusimaña y el consejero ruso Soroka que se negó a cruzar el rio antes de que yo lo hiciera.
A las 4:30 de la madrugada del día 16 de noviembre, terminaba de atravesar el puente junto con el jefe de la 35 división, Después de 113 días de intenso combate había terminado la batalla del Ebro.
Nuestros observadores vieron que hacia las 10 de la mañana las tropas nacionales ya ocupaban las calles de Flix."



Manuel Tagüeña







divendres, 13 de novembre del 2015

Poemes cantats. Et deixo un pont de mar blava.

Canto una versió, per a mi molt bona, que he sentit cantar a Roger Pera amb Joan Vinyals a la guitarra.




Et deixo un pont de mar blava 



Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d'Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.

Et deixo un ram de preguntes
perquè t'emplenis els dits de llum
com la que encén l'esguard
dels infants de Sidó.

Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l'oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l'amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

Et deixo un pont d'esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.

Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d'un blau lluminós
que cantava a l'Alguer
per cantar el seu enyor...

Et deixo l'aigua i la set,
el somni encès i el record.

I a Ponza la mort
per viure cara al mar.. el mar... el mar.
L'espai ple de llum
on s'emmiralla el mar... el mar... el mar.

El blau del nostre silenci
d'on sempre neix la cançó.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l'oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de l'amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.




diumenge, 8 de novembre del 2015

Poemes cantats. Un núvol blanc

Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) és un músic, cantautor i escriptor català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó 


Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París. 

Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs. La seva cançó més popular i més compromesa, L'estaca (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà i de la Revolució de Tunísia de 2011.


Un núvol blanc 
Lletra i música: Lluís llach

Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

dilluns, 12 d’octubre del 2015

VII Jornades de Patrimoni i VIII Curs Coneguem la Ribera d'Ebre 2015 a Flix, 2a setmana.

Encarem la segona setmana de les jornades, aquests són els actes previstos.




En la xerrada hi ha una novetata que no surt al programa, hi haurà també un concert de Joan Martí Frasquier amb obres d'Hèctor Parra i Joan Bagés. L'acte es podrà veure i escoltar en directe des de la pagina de youtube.