Festa Major

Antigament, a la segona part del cicle festiu de l’estiu, molta feina estava enllestida, la collita estava recollida i la gent decidia fer festa col·lectiva per celebrar-ho, és l’origen de les festes majors d’estiu o festa grossa. Si hi ha alguna cosa que simbolitza la nostra Festa Major, són els gegants i els capgrossos.
Els mites de gegants i de bèsties fantàstiques son comuns a totes les cultures, les civilitzacions antigues van farcir la imaginació d’essers fantàstics als quals atribuïen tot allò d’inexplicable que els envoltava. El seu univers estava poblat de follets, de fades, de déus, de gegants i dels personatges més diversos, amb els quals calia estar a bones per garantir que continués la comunitat.
Avui, la supervivència d’aquestes figures està lligada al fet que han esdevingut símbols de la comunitat, es deguda a dos factors complementaris: la festa com a forma d’expressió col·lectiva i la necessitat de refermar la identitat del poble o col·lectiu. I és que, inicialment precristianes han anat canviant de significat al llarg de la història. Les imatges de la festa, tant les religioses com les relacionades amb el passat o la llegenda, han esdevingut i esdevenen un referent de la col·lectivitat local.
La imatgeria festiva compren totes aquelles figures que participen en la festa, tant les zoomòrfiques, que representen animals i son conegudes amb el nom de bestiari, com les antropomòrfiques, que representen figures humanes, els gegants i els capgrossos.
La figura del gegant és la magnificació d’un personatge, viu en l’inconscient col·lectiu i es de dimensions exagerades per destacar-ne el significat. La primera documentació que parla de capgrossos data del segle XVIII, però podem suposar que ja n’hi havia molt abans.
A l’edat mitjana, les bèsties complien una funció simbòlica i didàctica, aquestes figures també han canviat de significat en cada època i fins i tot algunes han desaparegut com l’orifany, el fènix o el basilisc. Les dues figures més solemnes del bestiari festiu son el lleó i l’àliga, mantenen la primacia simbòlica ja reflectida en els bestiaris medievals i son recurrents en les decoracions arquitectòniques i en l’heràldica.
En els bestiaris medievals es descriu el lleó com el rei dels animals terrestres, l’àliga ha perviscut fins avui amb una aureola de noblesa, es l’única figura que depenia del consistori i que tenia un lloc de privilegi en seguicis i processons.
La festa del Corpus va ser instituïda pel papa Joan XXII l’any 1316. Aquesta nova festa, esdevindrà el model per a les celebracions patronals de determinades àrees del domini català i, també, per a les entrades públiques o benvingudes de grans personalitats.
L’església fon i combina les seves pròpies tesis i estètiques amb tots aquells elements precristians que havien pervingut fins el segle XIV i ho fa per intentar contrarestar l’esperit laic que s’estén durant el tres-cents i el quatre-cents.
Les processons de Corpus o les que s’organitzaven en honor d’un visitant il·lustre eren l’espectacle més esperat pel poble, en poblacions grans podien durar fins a nou hores, eren veritables esdeveniments populars en els que tothom hi podia participar per mitja de les confraries i dels gremis que tenien cura de les figures festives.
La primera documentació sobre figures festives apareix en les relacions de Corpus, la seva màxima expressió, la processó, va integrar elements aliens a la fe cristiana que provenien d’altres creences mítiques i ancestrals. Van incorporar tots els essers fantàstics, mitològics i de llegenda que hi havia a l’imaginari popular. Tenen representacions diverses però, usats com a elements moralitzadors, sempre son un compendi de les parts perilloses dels animals més temuts, hi ha el drac, la víbria (drac femení amb pits) que va desaparèixer dels seguicis al segle XVII possiblement a causa del element provocador dels pits.
Al segle XVI els gegants i els bestiari van anant perden el sentit religiós per assumir-ne un de mes popular.
Els diables i les besties llençant foc també estan documentades a les processons del Corpus medieval, diversos textos citen la lluita entre àngels i dimonis.
El foc ha estat des de sempre un dels elements més indispensables de la festa, antigament la il·luminació fora d’hores del sol era escassa i es convivia amb la foscor, la abundància de lluminàries per mitjà del foc anunciava la festa i creava un efecte especial. A l’edat mitjana s’encenien fogueres a dalt dels campanars i les torres de la muralla amb l’objectiu de recordar, fins on arribava la resplendor de les fogueres, que en aquella comunitat se celebrava una festa. Avui això ha estat substituït per la il·luminació elèctrica dels carrers i en certa manera pels focs d’artifici.
Les figures festives també han patit les intransigències polítiques i religioses, durant el segle XVIII els gegants i el bestiari patiren prohibicions de tota mena, les repressions del Decret de Nova Planta de Felip V el 1716 va afectar seriosament les manifestacions populars, instigada per l’església la més contundent va ser la reial cèdula de Carles III el 1780 que va significar la desaparició de moltes figures festives, especialment les animals.
Els nous corrents de pensament del segle XIX van fer que molts pobles i barris i parròquies adquirissin gegants amb un sentit de representació de la comunitat, el bestiari però es va mantenir estancat i en disminució, motiu pel qual es conserven molt poques besties anteriors al segle XX.
El franquisme va impulsar un catolicisme intransigent que revifà les processons de Corpus, durant aquesta etapa, a instàncies del Règim, gairebé tots el gegants que naixien representaven intencionadament els reis catòlics. A finals dels anys seixanta va desaparèixer la processó del Corpus arran del concili vaticà II va deixar de ser una festa pública, les figures festives s’arraconaren per bé que la majoria es van mantenir presents en les festes majors.