Olor D’Amic,(1)

Un dia de finals de maig, gairebé de matinada, estàvem asseguts en un banc del  passeig, en silenci, escoltant el rossinyol. Era una nit d’aquelles que anuncien l’estiu, la garbinada ja feia estona que s’havia aturat, s’hi estava bé, amb una sensació de pau molt agradable. La fragància penetrant, dolça, de les mèlies omplia l’aire d’aromes de mel. De sobte, una brisa suau ens va portar una  flaire diferent, venia del riu, era l’olor de quan jo era petit, de quan vivíem amb ell, de quan ens hi banyàvem, era l’olor que feia el riu cap al tard quan, després que el sol l’escalfés durant tot el dia, semblava que a la fi deixés anar un sospir i el seu alè s’escampés arreu. Tot seguit vaig recordar unes paraules d’en Miquel Martí Pol del “Llibre dels sis sentits”:

Sabia el punt exacte en què el record es converteix en una olor molt densa.

Llavors, respirant profundament, els meus pensaments van volar lluny, molt lluny en el temps, acompanyats per trossets del poema.

Tardor...i sabia el baf compacte de la terra...

Les alades havien començat a aixemenar-se, amb un aixartell a la mà i un pot a l’altra, sortíem a cercar un formiguer on la terra fos tova, així ens seria més fàcil aconseguir-ne de les de més endins del niu, aquestes, per dir-ho així, eren les de més qualitat. Després, amb unes quantes mossegades de formigues del “cap roig” en els llocs del cos més inversemblants, anàvem corrents  a ensenyar-les al pare que sabia com guardar-les fins que fos el temps en què arribessin els primers tords. Eren d’altres temps, la cacera amb rateres era  tota una aventura per a un nen que res no sabia encara d’espècies en perill d’extinció.

Les orenetes es reunien als fils de la llum, els ocells d’estiu començaven a passar cap al sud, aviat arribarien tords i merles, cap-negrets i cap-rossets, pit-rogets i cua-rogetes.

Les fulles engroguien, l’olor d’humitat es començava a sentir.

Ja havia passat el temps de pujar als lledoners, a la vora de la sèquia que resseguia el camí dels horts n’hi havia d’enormes. Tots teníem els llocs preparats per a la collita, després, amb les butxaques ben plenes de lledons, ens reuníem a la cabana a menjar-nos-els i a fer punteria amb els pinyols a un pot col·locat al centre.

De vegades era emocionant quan, dins la cabana, ens sorprenia la pluja; llavors, sortejant les gotelleres, embriacs del baf que desprèn la terra mullada, tot i la precarietat de la construcció i fent orelles sordes als crits de “nens cap a casa!”, ens quedàvem allí a contemplar l’espectacle i ens sentíem com robinsons o com si fóssim una tribu d’homes prehistòrics i allò fos el nostre territori.

Una vegada varem construir-ne una que era quasi perfecta. Estava excavada als talussos de terra que es formaven a la vora de la sèquia. A força de netejar-la dels fangs acumulats, aquests talussos havien crescut molt, neteja a neteja havien format com una petita serralada que la resseguia en tota la seva llargària, allí hi creixia una vegetació exuberant de canyes i esbarzers, lledoners i  figueres, aquesta cabana fins i tot tenia una sortida d’emergència per utilitzar-la en cas d’atac i  que estava dissimulada per la vegetació.

La tardor començava olorant a mostillo bullint a la cuina, després olorava a terra i al fum dels formiguers cremant lentament als horts.

La tardor olorava al color de la terra.