dilluns, 12 de juliol de 2010

Petita crònica d’una dia impressionant. El clam d’un poble!




Prop del migdia, abans de marxar, vàrem anar al poble a proveir-mos d’aigua i fer algunes compres, vam passar per la plaça de l’església, on la plataforma ja tenia muntada la paradeta, encara hi havia poca gent, no sé si hi va haver molta assistència, la iniciativa de Dolors no em va semblar malament, sobre tot per a la gent que no va poder anar a Barna (encara que crec que alguna cosa sobrava, però no hi entraré).
Eren més de les dotze quan ens posàvem a la carretera, direcció Igualada, havíem quedat per a dinar amb Aïda, volíem arribar aviat a Barcelona, així que havent dinat ens vam tornar a posar a la carretera, a la sortida feien obres, ens vàrem embolicar una mica i vàrem fer cap a Vilafranca on vam agafar la autopista i aparcàvem el cotxe a un pàrking prop de la plaça de Colom cap a les cinc, vàrem agafar el metro, on ja es notava l’ambient, amb gent amb senyeres que portava la mateixa direcció que nosaltres. A dos quarts de sis érem a la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, era el punt de trobada de la gent de les Terres de l’Ebre, els de la Canc i  molts d’altres. A aquella hora ja hi havia molta gent i no parava d’arribar-ne més, feia molta calor, només vàrem trobar a Xavier Garcia i ens vam saludar. Una trucada d’una persona que estava a la cruïlla de la Diagonal amb Gran via ens va dir que allò ja estava tot ple de gent, vam pensar “si ens quedem aquí seran les 9 de la nit i encara no ens haurem mogut”, realment ja era molt impressionant la quantitat de gent que hi havia i no parava d’arribar-ne més, així que com el nostre objectiu era no arribar massa tard a la festa del quintos (una neboda ho és) vàrem començar a baixar Passeig de Gràcia avall.
Hi va haver moments en que no hi havia manera d’avançar, ens vàrem trobar amb Araceli i Genís que pujaven i ens van explicar que més avall encara hi havia més gent, la manifestació encara no havia començat i tot el recorregut ja estava ple! va arribar un moment en que ja no podíem caminar, va ser quan per megafonia van començar a demanar a la gent que deixés lliure la part central del passeig per tal de poder formar la capçalera i començar la manifestació, allò era impossible, així que la gent, amés emprenyada amb la polèmica dels dies abans, va començar a cridar “som el poble, som la capçalera! Som el poble, som la capçalera!”, allí va ser on realment ens vam adonar que allò era el clam d’un poble, que havia sortit al carrer per a defensar la seva dignitat i que literalment havia ocupat el carrer.
Vam saber que s’estava formant la capçalera pels crits xiulets que se sentien, per darrera nostre!, mentrestant per megafonia continuaven demanat que la gent es posés en moviment, entre les clams de In-inde-indepedència, som el poble.. i altres, ens vam començar a moure molt lentament, la meva germana ens anava informant amb sms del que deien a la televisió i de les imatges impressionants d’aquell mar de gent, sou més d’un milió i mig! crideu també pels que no hem pogut venir!.
A la cantonada amb la Gran Via ens vàrem torbar a Aleandra i Visa fent fotos, vàrem arribar a la plaça de Tetuan gairebé a les 9 de la nit, compartint moments molt emocionants amb gent que no coneixíem però amb un objectiu comú  i encara hi havia gent que no s’havia mogut de la Diagonal.
Allí van explicar que es donava la manifestació per acabada a causa de la gran quantitat de gent, que havia superat totes les previsions i vàrem començar a sortir cap els carrers del voltant per tal de que la gent pogués continuar arribant.
De tornada vàrem poder escoltar les primeres valoracions i a dos quarts d’una érem a la cua de la pista per a entrar a la berbena del quintos, que per cert va estar molt bé.
El ressò mediàtic ha estat gran  a nivell europeu, això és important, a nivell de l’estat espanyol un mica eclipsat per la “roja”, però com deia algú ahir “qui no vegi el que passa, és que està cec, qui no ens escolti, és que està sord”, hi havia comentaris molt diversos entre la gent, els més generals “s’ha de fer front comú a Madrid” i “això és el començament de tot, no és el final de res”.
Som una nació, nosaltres decidim!.

2 comentaris:

Neus ha dit...

Jo em quedo amb les declaracions de LLuís LLach: "estic fins als collons que les lletres de les meues cançons siguin encara vigents 30 anys després".
Va ser tot molt emocionant, i nosaltres hi érem!
Que això sigui el començament d'alguna cosa, també depen de nosaltres!!
Neus.

Jaume Masip Llop ha dit...

Totalment d'acord! nantres vàrem cantar moltes vegades aquelles lletres...