Primavera...i s’infla el riu amb l’aigua de la neu...
- Avui he vist una oreneta (gruneta, n’hi dèiem nosaltres).
- No pot ser, és massa aviat, això ho has somniat.
- Et dic que l’he vist! Amés, quan fa que ja han florit els ametllers?.
Ja feia dies que el meu pare havia portat una branqueta d’ametller florida i la meva mare l’havia posat amb aigua a la vora de la pica, en rentar-me les mans m’arribava aquella olor que em recordava el pa sucat amb mel...
- Mare quan em posaràs els pantalons curts?.
Una bona frega d’alcohol camforat ajudava a reduir la impressió que produïa sortir al carrer amb les cames nues per primera vegada, (sempre l’he trobat massa llarg, l’hivern). Aviat podríem començar les competicions de tallar ortigues a cop d’espasa de vímet. La flaire que desprenien tota aquella munió de plantes trinxades recordava un gemec, se semblava a l’olor que feia l’herba quan ens hi rebolcàvem i acabàvem amb els genolls ben tintats de verd. La primavera ens entrava per la pell.
Tot començava a verdejar, els cirerers, les siremenyeres i els auberginers ja eren plens de flors, a l’´eranova ja floria el timó, la Setmana Santa s’acostava. Aquests dies sí que eren plens de bafs, flaires, aromes i perfums: el brotet de timó a la boca baixant de les creus, l’olor intensa dels ciris a les processons, l’aroma dolç de les mones i l’esclat d’intenses flaires del dia de l’ermita ,on es barrejaven les dels fums dels focs amb les dels menjars, del timó i del romer amb l’olor que fa ballar una jota a la plaça (aquest és un perfum especial que només uns poquets senten).
I quan ja feia dies que havia volat la xopina i apareixia a la taula el primer aubergi, ja se sentia l’olor aspra de la figuera i un reguerol blanc d’estels, creuava el cel de cap a cap, en una nit sense lluna, pels volts de Sant Joan.
La primavera olorava al color de l’herba.
(De la narració curta "Olor d'amic")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada