Nosaltres, els ibers.

He trobat aquests dos articles a la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, els trobo molt interessants, potser sí que l'encunyació del terme Països Catalans ha estat desafortunada, vist des de la perspectiva actual, aquí es planteja una manera molt més àmplia i potser més integradora del tema, nosaltres som els ibers, la cultura ancestral que s'ha desenvolupat al voltant del gran riu i que encara té un munt de lligams, entre ells la llengua. Projecte Ibers. Fonament nacional Aquelles gents són els nostres [avant]passats, aquella etnos ibèrica [és] la primera anella que la història ens deixa veure de la cadena de generacions que ha forjat l’ànima catalana. Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1907) Totes les societats escriuen la pròpia història per a legitimar la pròpia existència, enfortir els lligams interns i ser i sentir-se reconeguts. Com més antics són els fets recollits per aquestes històries, més fort esdevé el sentiment de pertinença a la comunitat i amb més força es planteja la legitimitat de la pròpia existència. Així, avui, en el si d’aquest procés de legitimació, i després que la democràcia s’instaurés a mitjans del segle XIX, els francesos s’identifiquen amb els gals. Els alemanys amb els antics celtes. Els italians amb romans i etruscos. Els portuguesos amb els celtes lusitans. Els anglesos amb anglosaxons i celtes bretons. Els grecs amb els antics grecs de la història clàssica. Els peruans amb els antics inques, etc. Els catalans, en canvi, no allarguem la pròpia història més enllà de l’any 900 o 1000 d.C., límit temporal darrera del qual no trobem catalans sinó un conjunt informe de pobles com ara almohades, almoràvits, àrabs, visigots, romans, ibers..., pobles amb els que no ens sentim lligats nacionalment. I tanmateix, la historiografia catalana abans de la Guerra Civil, en els treballs d’Enric Prat de la Riba i Pere Bosch i Gimpera, afirmava l’existència de profunds lligams entre catalans i ibers. De fet, el primer rei català, el comte Borrell II, en independitzar els catalans dels carolingis, va intitular-se al 988 "duc ibèric". Per mitjà del projecte "Ibers. Fonament nacional de Catalunya", la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya vol aprofundir en la línia d’investigació que permeti treure a la llum les connexions que relacionen ibers i catalans. L’objectiu últim d’aquest projecte és eminentment pràctic: descobrir les arrels històriques profundes que fonamenten la nació catalana i, a més a més, acostar aragonesos, balears, catalans, llenguadocians, murcians i valencians a una mateixa perspectiva d’interpretació de la pròpia realitat antropològica. Directors del projecte: Jordi Auladell i Joan Cavaller Nosaltres, els ibers. Ara que recordem el 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, no estaria de més preguntar-se un altre cop per la significació de l'expressió que aquest autor va contribuir a difondre:països catalans. El 1962, any en què es va publicar aquella obra, València, com Catalunya i les Balears, es trobaven immerses en una profunda depressió provocada per la dictadura de Franco. El treball de Fuster va servir perquè el poble obrís els ulls i contemplés amb esperança una realitat nacional que la política s'entestava a negar. En el cas del país valencià, l'obra de Fuster va aconseguir que els ciutadans es veiessin a si mateixos amb la dignitat que correspon a tot poble. La insistència de l'autor a subratllar els fets històrics que parlaven a l'edat mitjana de la propietat d'uns furs valencians, en contra del desig dels nobles aragonesos a fer respectar furs propis en localitats específiques del país valencià, va servir per subratllar aquesta autonomia específica dels valencians. Al mateix temps, Fuster no va dubtar a relacionar valencians, catalans i balears com a parts d'un mateix poble indentificable en funció de la llengua. D'aquí l'expressió depaïsos catalans. Dins l'obscurantisme del règim dictatorial de Franco, les tesis de Fuster mereixen un gran respecte per la valentia i la perspicàcia que demostren. Tanmateix, anys després cal destacar alguns aspectes que la perspectiva del temps ens permet dilucidar. I no m'estic referint a la perspectiva dels cinquanta anys que han transcorregut des de la publicació de l'obra en qüestió. M'estic referint a la perspectiva dels milers d'anys que han transcorregut i en els que els habitants d'Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múrcia i València estan demostrant i continuen demostrant unitat cultural, unitat nacional. Si, com tants autors, ens posem les ulleres de la política, el que veurem són fets polítics, entre ells les peripècies de l'estatut d'autonomia, la transició democràtica, la dictadura del general Franco, poca cosa més. Si, per contra, ens posem les ulleres de la història, veurem uns fets diferents on, certament, apareixeran fets polítics, però ara amb una distància molt més llarga. Així, veurem que els estats d'Aragó, Balears, Catalunya i València encara pateixen ocupació per part de l'estat espanyol. Continuem sotmesos als Decrets de Nova Planta tal com ho vam començar a estar fa 300 anys. Si, finalment, ens posem les ulleres de la filosofia, descobrirem la realitat d'una nació que va molt més enllà dels fets polítics, descobrirem la realitat d'una nació que es remunta a manifestacions culturals mil·lenàries. Però aquesta nació no és Catalunya en el sentit administratiu actual (les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Tampoc no és la Catalunya en sentit ampli (incloent-hi la Catalunya francesa). I tampoc no és la Catalunya en sentit de Joan Fuster, és a dir, la Catalunya en sentit lingüístic: els països catalans. Aquesta nació que ha demostrat durant milers d'anys ser tal cosa és el conjunt dels habitants d'Aragó, Balears, Catalunya, Llenguadoc, Múr­cia i València. Aquest conjunt va crear a finals del paleolític el malament anomenat art llevantí (malament perquè llevantí és un concepte geogràfic castellà i per tant no assimilat pels naturals de les regions autòctones). Poc més tard, procedent d'Europa, va manifestar-se de manera prou compacta en l'anomenada cultura dels camps d'urnes. Poc més tard va constituir la civilització o cultura dels ibers. També hi podem constatar (a les províncies de la Tarraconensis i la Narbonensis) múltiples exemples de revoltes independentistes durant l'etapa dels visigots. Finalment, el conjunt en qüestió va oferir manifestacions culturals unitàries i una tendència a crear estructures polítiques comunes amb la Corona d'Aragó. Aquesta tendència mil·lenària en què un mateix poble persisteix a mostrar-se com un conjunt social unitari no pot ser una simple casualitat que nosaltres poguem passar per alt. És ben cert que avui la llengua catalana no es parla en el conjunt d'aquells territoris però tots podem entendre que la recessió del català obeeix a causes polítiques alienes i que, en tot cas, existeix una gran familiarietat del català amb l'occità i l'aragonès. Si admetéssim que, més enllà de la llengua, existeix una tendència històrica remarcable dels habitants d'aquests territoris a produir manifestacions culturals comunes, llavors estaríem en disposició de transferir a la paraula català una significació més rica en què nació no significarà idioma sinó cultura. Parlar de països catalans tenia sentit en època franquista quan, orfes, necessitàvem un concepte patern on agafar-nos, però avui, en democràcia, hauríem d'obrir els ulls a una realitat que va més enllà de l'extensió contemporània de la nostra llengua. Som ibers com ho eren els nostres avantpassats perquè, com ells, vivim en el mateix territori: Ibèria, el país del riu Iber (Ebre). Joan Cavaller 29 de juny de 2012 Altres articles Joan Cavaller. Els ibers paguem avui la colonització castellana Vicent Sanchis. Països Catalans Extensió de la Corona d'Aragó al segle XII Extensió del poble iber Font: http://hesperia.ucm.es/mapa.php Penetració de la cultura dels camps d'urnes a la Península Ibèrica Extensió de la cultura del llevant peninsular a finals del Paleolític