Fa més
d'una setmana i encara no està apagat.
Fa més
d'una setmana i encara hi ha llocs on revifen les flames.
Fa més
d'una setmana i encara és la conversa principal al carrer i als bars.
Fa més
d'una setmana i cada matí quan surto de casa l'aulò de la cendra i la fusta
cremada en penetra pel nas i m'arriba al cor i em fa un nus a la gola...un
altre.
Fa més
d'una setmana i no havia tingut esme de posar-me amb les fotos i fer una
entrada al bloc.
No cal
recordar aquí totes les converses d'aquests darrers dies, no? a tú t'ha tocat?
s'ha salvat el mas? i les gallines? quants aulivés t'ha cremat? i la garriga?
aquí la resposta és unànime: tota!
He vist
masos amb les flames llepant les parets, he vist animalets rondant despistats
cercant menjar, moixons, tórtores, todons, alguna rabosa pujant al racó de la
cova, també em vaig trobar una despulla de serp, símbol d’immortalitat,
vaig pensar en la que mun iaio em va donar fa molts anys i que encara
guardo a la tauleta de nit! ti, nen, això sempre et donarà sort! encara la
conservo. Però precisament això em va fer pensar en la vida del bosc, de la
garriga.
Quan hi
vam anar hi havia algun muixò volant, una rabosa va sortir esperitada coster cremat
amunt, però i els cargols, les serps, les perdiganes (les mares i pares mai
abandonen les cries), els escarabats, les cigarres, les formigues, els
ratolins...no sé...ningú en parla d'això, el bosc és un ecosistema, no només
de bonics arbres i arbusts, també insectes, invertebrats i un munt
de vida.
He vist
plorar a gent jove a llàgrima viva, he vist plorar a gent gran empassant-se les
llàgrimes mirant el futur, he vist molta gent amb un nus a la gola quedant-se
muts!
Dilluns
vam anar en mun pare a veure el tros del comellà, la cova li diem nantres, és
una vall, al cap del racó amb una cova, o balma com diuen en altres llocs, és
un tros d'aulivers antics, ancestrals, vells, alguns molt vells que vam deixar
de treballar no fa pas gaire perquè mun pare és gran i ja no donem per a tot.
És un tros on es pot visualitzar la genealogia de la família a través dels
anys.
Mentre
ens apropàvem anàvem fen comentaris del tipus, quin desastre! mare meua, fixat
allí! com pot ser? has vist els aulivers com estant cremats per la soca? això
no ho havia vist mai, em comentava ell, abans es cremava un racó, un
coster....però això?
Tal com arribàvem
a la cova vam anar callant i hi vam arribar en silenci, estava tot cremat.
Patia per
mun pare, estava angoixat, més que emprenyat, es va afectar molt quan vam veure
el rojal, aquell que feia tantes quarteres d'aulives, que tenia més de 500
anys, la soca era un munt se cendra.
També es
va afectar molt quan vam arribar al cap del racó i va veure l'aubaga convertida
en cendra...mira aquí...mira...
Vam
acabar amb les cames ratllades de negre, amb els peus plens de cendra, amb el
cor encongit i l'ànima buida.
Però quan
baixàvem del racó de l'aubaga, on fins hi tot es feien pegaloses, mun pare es
va aturar i va dir: mira, primer, la primavera vinent, brotaran els coscolls i
les mates, tenen soca grossa i arrels, desprès ho faran les cogullades, alguns
romers i poca cosa més, lo timó i el romer li costarà més i a continuació, el
té de roca, l’espernallac, i les herbes, com les herbianes, la de sant Joan i
totes les tendres, desprès es va aturar davant d'un auliver, aquest
només tenia les fulles socarrades per la temperatura, i diu: mira, l'any
vinent aquest brotarà per aquí i per allà, desprès s'han de tallar el cimals i
deixar els llucs, bé, tardaran 4 o 5 anys a refer-se..
Desprès
em va dir, i no vull cap ajuda, fa tres anys que no treballem este tros, que
donon els diners als que realment ho necessiten, no , papa, li vaig dir,
només mirem els aulivers afectats per a fer inventari, val, em contesta,
però si hi ha ajudes que siguin pels que ho necessiten de veritat, clar que si!
Aquell
home, que farà 90 anys el proper 31 desembre, es mostrava solidari i ja estava
mirant al futur quan algunes soques encara fumejaven.
Prenem
exemple, prioritzem.
Rebrotarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada