La Clotxa

Clotxa, antigament Cotxa o Quotxa, de clotxes n’hi ha a molts pobles, en general designen llocs d’aigua.
En toponímia és un terme genèric que designa un clot de poca profunditat. La seva distribució és en dos grans àrees, l’una pirinenca i l’altra valenciana. A l’Ebre és cavitat a la terra, més ampla i menys fonda que el clot; un cocó o una basseta en algun indret. S’hi usa amb el mateix valor el terme reclotxa.
Amb el nom de l’indret de Flix que anomenem bassa de les Clotxes passa el mateix que amb el de la roca del Tormo, un tormo és un genèric toponímic amb el significat de penyal o gran bloc de roca isolat. És com dir “la clotxa de les clotxes o el tormo del tormo”
Per tant la bassa de les clotxes no es diu així perquè s’hi anés a menjar la clotxa, sinó perquè precisament una clotxa és una mena de bassa, d’aquesta manera s’entén millor el nom del plat més típic de les nostres terres, per la forma de clot o de clotxa que té el pa que s’utilitza de suport pels ingredients.

Un menú de plat únic, que no es poc
Este plat, tradicional d’aquestes terres, era el que els pagesos es preparaven al difora (al tros) per aguantar una dura jornada de treball. Els ingredients de la clotxa són: pa, tomata (tomàquet) escalivada, alls i seva al caliu, sardina (arengada) “de Casco” o “de la Costa”, que es menys salada, sal i oli d’auliva, actualment s’hi pose també llonganissa a la brasa i n’hi ha que hi posen també botifarra de ceba o d’arròs, ingredients que antigament no es menjaven cada dia.
Lo pa fa de plat, es parteix un pa rodó (millor de pagès) per la meitat i es buide treien la molla en una peça, està millor amb el pa una mica torrat encara que no és imprescindible, s’omple amb els ingredients esmentats començant per la tomata que es reparteix pel pa amb l’ajuda, si es vol, d’una forquilla, la molla del pa fa de tap de la clotxa.
Es menja amb les mans o sigui que no cal carregar cap el mas ni amb plats ni coberts. Normalment s’utilitza la meitat d’un pa de mig quilo, encara que n’hi ha que s’atreveixen amb la meitat d’un de quilo i en algun restaurant de la Ribera d’Ebre estan oferint mini-clotxes, naturalment s’ha de regar amb un bon vi.
Un dels secrets de la clotxa és posar-hi tomata i oli amb generositat per a que el pa quedi sucós, sinó pot ser una mica pesat de menjar, estopenc.
Antigament hi havia més varietats de clotxes entre elles la de fesols, al matí, en arribar al tros, el pagesos encenien un tronc de figuera, que creme molt lentament i amb un foc poc viu i hi posaven a bullir el tupí de fesols (mongetes) de manera que just al migdia estaven cuits, simplement omplien la clotxa amb els fesols i un bon raig d’oli d’oliva i també es podia acompanyar amb la sardina.
La clotxa és un plat d’hivern, los ingredients són “del temps”, senzills i barats, la varietat de tomata que hi va millor és l’anomenada de “penjar” que aguante molt sense fer-se malbé.
Bon profit!