Cementiri nuclear: enganys i omissions

09/02/10 02:00 - ANNA ROSA MARTÍNEZ
Ni Espanya ni Catalunya no necessiten un magatzem centralitzat

Ara ja és oficial. Tretze (o onze?) pobles, amb una població total que no supera els 5.000 habitants i que no ha estat consultada, han comprat número de la rifa macabra d'un cementiri nuclear i un reactor experimental encetada pel govern estatal. Onze consistoris que aspiren al dret de determinar el futur dels seus veïns, de la seva comarca, de la seva comunitat autònoma –sense cap tribunal d'apel·lació.

N'hi ha prou amb una mirada de prop a aquest procés esperpèntic que Rodríguez Zapatero pretén fer passar per la política espanyola de gestió dels residus nuclears per adonar-se de fins a quin punt es basa i incorpora enganys i omissions. Uns enganys i omissions que no es troben en les ordres ministerials, sinó en tot l'embolcall de generació d'opinió pública que ha envoltat el procés i que és imprescindible pel seu (improbable) èxit.

Començarem pels enganys.

El cementiri nuclear no es va aprovar per unanimitat al Congrés dels Diputats com se'ns ha bombardejat des dels mitjans. ERC s'hi va abstenir i IU- ICV-EUiA hi va votar en contra.

Espanya no envia els residus nuclears de les seves centrals a França. El que es va menar a França va ser exclusivament el combustible nuclear gastat de la central de Vandellòs-1 (Tarragona, que va tancar el 1990 després d'un accident) i que, per decisió del règim franquista (entossudit a tenir un programa nuclear militar), es va enviar a aquest país des de 1972 fins a mitjan anys 90 per al seu reprocessament, és a dir, per extreure'n el plutoni utilitzable en armes nuclears que tanca el combustible irradiat.

Ni Espanya ni Catalunya no necessiten un magatzem temporal centralitzat, ni hi ha cap urgència per adoptar aquesta opció: es poden emmagatzemar en magatzems individualitzats, com el que ja hi ha a Zorita (que va tancar el 2006). La central d'Ascó ja en construeix un, a causa de la saturació de les seves piscines.

El cementiri nuclear no soluciona res: només emmagatzema els residus com a molt fins a l'any 2070. No hi ha enlloc cap solució que eviti que els residus siguin perillosíssims durant centenars de milers d'anys. No hi ha cap solució tècnica per a la seva gestió definitiva i segura.

El centre tecnològic associat al cementiri nuclear no es dedicarà a estudiar la cura del càncer amb radioteràpia –com es va voler fer creue als veïns d'algun dels pobles–: comptarà amb un reactor nuclear experimental sobre la transmutació... més perillós (encara) que un reactor nuclear comercial. Un reactor experimental que ratificaria la mort social i econòmica de l'entorn del municipi que arribés a acollir el cementiri.

Però encara són més significatives les omissions en el debat a l'entorn del cementiri nuclear. La primera: les que sí que necessiten el cementiri nuclear són Endesa, Iberdrola i Gas Natural- Unión Fenosa. Per dues raons. En primer lloc, per preparar l'allargament de la vida de les seves envellides centrals –de 25 fins a 40 anys i, si poden, fins als 60–, primer han de convèncer (falsament) l'opinió pública que la qüestió dels residus nuclears està «resolta». I també per estalviar-se tan aviat com puguin el cost de la gestió dels seus residus nuclears, ja que en treure'ls de les centrals i traslladar-los al cementiri nuclear aquest cost passa a ser assumit per Enresa (que funciona amb els nostres diners, amb diners públics).

La darrera gran omissió és que l'energia nuclear és prescindible en el sistema elèctric espanyol. Per minimitzar el problema dels residus radioactius cal posar en marxa un pla de tancament progressiu però urgent de les centrals nuclears, que són les que en produeixen. Espanya és exportadora neta d'electricitat, i no és cert que depenguem de l'energia nuclear francesa en cap proporció significativa. El que és significatiu és l'increment espectacular de l'aportació de les energies renovables al mix espanyol: aquest gener han produït el 39 per cent de l'electricitat –respecte d'un 23 per cent el gener del 2009. De fet, segons Red Eléctrica Española, el 26 per cent de l'electricitat generada a l'Estat el 2009 va ser d'origen renovable, mentre que l'energia nuclear en va representar el 18 per cent. La transició cap a un sistema cent per cent renovable ja ha començat –i s'accelerarà tan bon punt deixem enrere les ingestionables centrals nuclears. Tot plegat, aquesta rifa macabra, amb els seus enganys i omissions, demostra que amb els residus nuclears l'única cosa sensata que hom pot fer, l'única cosa que pot comportar un consens social, és tancar-ne l'aixeta –tancar les centrals nuclears, de manera ordenada, però urgent. Senyor Zapatero, senyor Sebastián, encara hi són a temps...

Publicat a: El Punt Barcelona 09-02-2010 Pàgina 13 El Punt Comarques Gironines 09-02-2010 Pàgina 13

• 
  
• 
  

I una esperança.

(Aquesta magnífica foto és de Pau, mun fill)

Rectificar és de savis, un savi no és el que creu que sap més que ningú. La unió fa la força, la força la dona la raó. Saber apreciar les pròpies potencialitats no és fàcil, s’ha d’aprendre a tenir el que es diu visió global. Treballar junts per un futur comú és sumar, els que ho ignoren solen posar pals a les rodes. Tenir esperança en el futur no vol dir quedar-se asseguts a esperar, és treballar-hi.

Es va haver de tocar fons per a que la gent dels pobles de la Ribera d’Ebre iniciessin el camí cap a un futur diferent, se’n van adonar que el territori tenia potencial per a moltes coses que, fins ara, els havien passat desapercebudes. Van fer seu allò del que feia tant temps que es parlava: diversificació econòmica.

Vaig arribar a la ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, la boira, que tot ho uniformitza i difumina, omplia les valls i vesava pels trencalls, vista des de les alçades, on en aquests dies sempre enlluerna el sol, és tot un espectacle. Vaig notar que alguna cosa havia canviat, es respirava, com ho diria, tranquil·litat, em vaig passar tot el matí escoltant el que havia passat en els darrers anys.

L’ajuntament d’Ascó havia aprovat una moció per a demanar que quan les nuclears arribessin al final de la seva vida, la zona tingués una alternativa real, per a sorpresa d’alguns, van rebre immediatament el recolzament de més de 60 ajuntaments, 8 consells comarcals, 300 associacions i fins hi tot el Parlament de Catalunya, com no se’ls feia gaire cas es van convocar manifestacions i protestes que van fer que les que hi havia hagut en contra del PHN, semblessin de riure, finalment totes les administracions hi van dedicar recursos, diners i ajudes i ara el polígon d’Ascó està a vessar.

Animats per l’èxit van proposar també crear la mancomunitat de municipis de la ribera nord, els primers acords van ser la creació d’una empresa de transport públic entre tots, per a que es poguessin moure’s i treballar amb facilitat a qualsevol dels pobles associats. També es va crear una empresa subministradora d’aigua potable, pel mateix àmbit a tots els municipis que dona treball a 25 persones i ha solucionat els problemes de subministrament.

A Flix, després de l’extracció i neteja de l’embassament i l’arribada del gas, la cosa va canviar molt, Ercros va decidir, per una banda, enderrocar tots els edificis obsolets de dins el recinte fabril i va fer un polígon industrial de serveis aprofitant la gran concessió d’aigua, el gas natural i d’altres infraestructures, tres empreses s’hi van instal·lar ràpidament, una d’elles aquella que va estar a punt de venir a Flix abans d’esclatar l’escàndol dels fangs, també gràcies a això el centre tecnològic del vivers d’empreses és un referent internacional, per una altra la colònia de la fàbrica es va rehabilitar, gràcies a la predisposició de l’empresa i a la llei de barris, avui és un referent, únic a Catalunya, de colònia industrial química.

Al polígon de la Devesa hi ha, amés de les empreses que hi havia i gràcies a la instal·lació del viver d’empreses: una fàbrica de cervesa, una panificadora, una de manufactures de paper, una petita central de biomassa, amb una empresa associada de gestió de boscos, un centre de distribució de productes ecològics, un taller especialitzat en la fabricació de lents de vidre d’alta precisió i una altra que fabrica i repara components per vaixells i embarcacions fluvials.

El complex turístic del meandre és tot un èxit, la mosca negra és història des de que es va aconseguir que les empreses elèctriques deixexin de tenir el control del cabal de l’Ebre i es restablís l’equilibri ecològic del riu, això va fer que la pesca tornés als nivells de quan en aquests pobles es feien campionats mundials, D’establiments rurals n’hi dos més, encara que més petits, només hi treballen 10 persones quan al del meandre en treballen 25, un a la partida de les boveres i un altre als Montredons. Al final els gestors de la Reserva de Sebes han ampliat la feina a tot el meandre, gràcies sobre tot al seu grup de voluntaris que cada vegada és més nombrós.

La residència per a la gent gran que ja fa anys que es va instal·lar a Flix ha esdevingut un exemple de gestió a nivell nacional per l’ampli espectre de serveis que ofereix, que van des de l’atenció integral a l’assistència domiciliària, això va fer que dels 60 llocs de treball directes previstos inicialment s’hagi passat a gairebé 80.

La resta de pobles de la comarca, finalment han aconseguit algunes denominacions d’origen per a la fruita i l’oli. La navegació fluvial, es va consolidant per què es va decidir potenciar un sistema més adient al riu, amb petites embarcacions i ports a tots els pobles dotats de totes les infraestructures necessàries i amb una empresa de guies especialitzats en el patrimoni històric de la zona.

I em deixo moltes més coses de les que em van explicar, perquè quan la gent confia en el futur, se’l fa seu i s’uneix per a coses que valen la pena, tard o d’hora tenen èxit i les ajudes arriben amb normalitat fent vàlid allò que diuen, que ningú ajuda al que no camina, més aviat el compadeix.

Al final jo també vaig decidir quedar-me a viure-hi. Un dia un em va dir, a cau d’orella, que tot va començar a anar millor quan va començar a córrer per aquest pobles octavetes amb aquest text:

“Queden avui, a casa nostra, zones desconegudes? Comarques fins hi tot, poc explorades? Per estrany que sembli, la resposta és sí. La Ribera d’Ebre és un d’aquests indrets immerescudament invisibles per a molts catalans. I és que només des de la ignorància o des de l’estigma gratuït es pot obviar aquesta comarca vertebrada pel riu més important del país i delimitada per muntanyes tan belles com les de Cardó. L’omnipresència de l’Ebre, la fertilitat de l’horta que rega, d’interès pel patrimoni històric i cultural que conserva i l’hospitalitat de la seva gent sorprenen al visitant primerenc. Us convidem a olorar la primavera dels sentits en aquesta meravellosa terra de la Ribera”.

Va resultar que molta gent no se’n havia adonat ni d’on vivien, de fora vindran....

La gent d’aquesta terra s’ho mereix i jo me’n alegro.

Un malson.

Hi ha gent que tenen la sensibilitat a flor de pell i n’hi ha que això de la sensibilitat els hi importa un rave. Hi ha persones que quan es fan grans aprenen a valorar les coses que realment importen a la vida, en casos excepcionals n’hi ha que ja ho saben de joves. Hi ha vegades que els somnis en realitat són malsons. Els malsons se solen oblidar més fàcilment encara.

Vaig escriure aquest malson precisament per a no oblidar-lo:

- Mequinensa havia desaparegut, no hi havia ni port, ni llaüts, només es veien un munt de runes a la vesant del castell. Riu amunt vaig veure una enorme paret de formigó, havien fet un embassament, havien destruït el poble i n’havien fet un de nou en un altre lloc. Vaig preguntar què havia passat, em van dir que no estava a la Ribera d’Ebre, que allò era l’Aragó i que l’Ebre ja no passava per allí, que desembocava a l’embassament de riu amunt, l’aigua que veia era del Segre i del Cinca i que, riu avall, el poble de Faió, ara era sota les aigües d’una altre embassament, que només es veia la part de dalt del campanar, que ja no hi havia llaüts pel riu i que si volia navegar-hi, potser el millor era que ho fes amb piragua perquè hauria de sortir de l’aigua i portar-la a coll algunes vegades.

Vaig decidir no arriscar-me i fer-ho per carretera, a Riba-roja vaig veure que la barca de pas ja no hi era, a la vora hi havia un dels llaüts podrint-se, hi havia un modern i enorme pont però a l’altra banda no hi havia cap carretera, una mica surrealista és el que em va semblar. Al poble hi havia moltes cases buides, em van dir que esperaven la construcció d’una central tèrmica i un abocador per a poder prosperar, perquè ja feia temps que la feina anava escassa i la terra estava mig abandonada. A Flix vaig veure una gran fàbrica i un altre embassament, ja en portava comptats tres en pocs kilòmetres, que per cert estava ple de residus des de feia una pila d’anys, va resultar que la fàbrica ja no era tant gran com anys enrere, cada vegada hi treballava menys gent i molts no sabien què fer perquè no sabien fer una altra cosa. La presa era una mica estranya, l’aigua la desviaven per un túnel cap a la central hidroelèctrica i ja no passava pel meandre, l’aigua estava estancada i aquell enorme revolt ple d’algues i brossa.

Riu avall, en direcció a Ascó, vaig veure des de molt lluny un gran fumeral, ja feia anys que havien posat dos centrals nuclears vora el riu i també havien fet una altra presa, ja en portava quatre!, el gran fumeral el van posar perquè l’aigua sortia massa calenta i es morien els peixos. Diuen que es paguen uns grans sous i que hi treballa molta gent, però no tenen res més, la gent que no hi treballa pensen que no es just, perquè no hi ha una altra manera de prosperar en tots els pobles del voltant, quan van fora a vendre la fruita que encara fan, és com si portessin una marca al front. Avui encara se senten més derrotats, perquè les centrals tenen una vida limitada i tenien l’esperança en un futur diferent, com van fer en un poble de Burgos, però resulta que hi posaran un cementeri nuclear i que ja poden plegar tots els que no hi treballin, perquè si en tots aquests anys no han aconseguit que s’hi instal•li cap més empresa, ni regalant els terrenys, quina garantia hi ha que serà diferent? Diuen que els han promès un centre tecnològic i un parc empresarial, molts diuen que això són paraules buides, promeses que s’emportarà el vent i que al final es trobaran amb el cementeri, envoltat de naus buides i amb les nuclears tancades.

Em vaig posar molt trist perquè la gent es baralla molt. Fins hi tot entre els pobles es barallen, serà perquè diuen que arribaran molts diners?.

Era sorprenent que de Mequinensa a Ascó hi ha tres embassaments, amb els seves centrals hidroelèctriques, una fàbrica química, dos centrals nuclears i cada vegada hi viu menys gent. Per tot arreu vaig veure torres elèctriques, sobre tot al pas de l’Ase, però passat el congost semblava que els pobles vivien millor, les terres estaven treballades, hi havia moltes plantacions de fruita. Em van explicar que les dos Móres no es portaven gaire bé entre elles i que a la Nova havien estat a punt de construir una gran central tèrmica, això es va aturar però si que hi van fer un enorme abocador. Però aquests pobles encara van creixent, els camps es veuen treballats i hi ha alguns polígons industrials de petites empreses. D’aquí a Miravet, per Benissanet i Ginestar sembla que la gent viu de la terra, també hi comencen a arribar alguns turistes cansats de tant sol i platja, els seus habitants estan preocupats perquè s’escampi Ebre avall el model que van triar al nord de la comarca, que ja s’ha vist que no tenia futur i els enxampi a ells també.

Les estacions de tren estan quasi totes tancades, alguns diuen que fa temps que es prepara una via morta pel transport dels residus radioactius, altres expliquen que desviaran la carretera, en diuen C-12, pel Priorat o la Terra Alta pel mateix motiu, així no caldrà que ningú hi passi pel nord de la Ribera si no es per anar-hi a treballar. També hi ha molta gent preocupada perquè cada vegada prenen més aigua del riu, Ebre amunt per a grans regadius i Ebre avall cap a les comarques de Tarragona.

He vist la gent dividida, n’hi ha que diuen que viuen bé, altres que esperen viure bé amb el que vindrà, alguns diuen que demanaran ser la república independent de la Ribera d’Ebre, altres que ja tant els hi fa tot, només volen treballar en el que sigui i anar passant, anar vivint com es pugui. Seran derrotats, finalment, la gent d’aquestes terres que han sobreviscut a tantes fatalitats?.

N’hi ha que diuen que això és un malson i que un dia es despertaran, tant de bo que quan es despertin el recordin, sinó potser es repetirà la mateixa història, una altra vegada -.

Un somni.

A vegades, un somni reconforta, d’altres fa tocar de peus a terra, sobre tot quan et despertes. A vegades somnies despert, d’altres, molt poques, els somnis es fan realitat. N’hi ha que viuen somniant, també hi ha gent que no somnia mai. A vegades els somnis es barregen amb la realitat, d’altres la realitat és un somni. També hi ha vegades en que hi ha gent que et mira estranyament perquè somnies, fins hi tot s’atreveixen a dir-te que no pots somniar en un món diferent del que estàs vivint, cada persona és un món i lluita pels seus somnis dins de les seves possibilitats. HI ha gent per a la que tenir un somni és sinònim de tenir un objectiu a la vida i n’hi ha que es passen per la vida sense somniar. N’hi ha que escriuen els seus somnis, encara que no sempre, alguns es pensen que no somnien quan en realitat no recorden que ho han fet i encara que sembli estrany n’hi ha que  obliden els somnis, deliberadament.

Jo vaig escriure una vegada un somni, no sé en quins dels supòsits anteriors es podria emmarcar, potser una mica en tots, anava així:

- Vaig arribar a la Ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, des del moll de Mequinensa, amb el poble arrecerat i protegit per l’antic castell, els llaguts, amb els velams encara plegats, es balancejaven suament amb el corrent del riu. Les tavernes del port, avui convertides en hostals, bars i comerços, estaven plenes de patrons, tripulants i viatgers que esperaven l’hora d’iniciar el viatge, Ebre avall. Preocupat per si viatjaríem a cegues, enmig d’aquella humitat grisenca que ho difuminava tot, vaig comentar-ho en veu alta, es va sentir una veu profunda, seriosa, molt a prop meu, que va sentenciar: “matins de boira, tardes de passeig”, no patiu, abans de migdia lluirà el sol.

És un viatge pel riu que s’atura a tots els pobles, passa per la vora d’impressionants boscos de ribera, illes, platges i galatxos, plens de vida i, fins hi tot, pots fer escapades al Priorat o a la Terra Alta, comarques veïnes i germanes de La Ribera. El gran riu és un eix vertebrador, solidari, on hi fan cap totes les valls i barrancs, rius i rieres, talment com un col•lector, en el bon sentit de la paraula, arreplegador i sumador de les vides de la gent que viu en aquestes antigues terres d’ilercavons. Pots fer el viatge d’una tirada, o quedar-te en qualsevol dels pobles i continuar un altre dia, el dia que vulguis, n’hi ha que s’han quedat a viure-hi i han donat per acabat el seu viatge.

Els antics oficis, les antigues infraestructures i els llaüts solcant el camí d’aigua, són alguns dels elements que s’han convertit en el motiu d’un viatge de molta gent, com jo, que volen sentir el riu de prop, des de dins. És una experiència vital que no te res a veure amb fer-ho des dels camins que ressegueixen les vores, com els antics camins de sirga, adequats avui per a caminants, ciclistes o genets, que també tenen, però, el seu atractiu. Al riu, com a la vida, pots fer el viatge des de dalt, des de baix o des de dins. Tampoc no té res a veure amb el temps en que dels viatges dels llaüts, en depenia la subsistència de molta gent, avui la vida és més fàcil.

Després de Faió i Riba-roja, pobles antics on ressonen encara les veus d’ibers i romans, àrabs i templers, fem aturada a Flix on visitem l’antiga sínia, amb una roda de 12 metres, que encara avui rega les hortes de la població, un molí de farina, un altre d’oli i altres elements històrics d’aquesta vila que va ser un carrer de Barcelona, amb La Palma d’Ebre, durant més de 400 anys. Aquesta població té un castell espectacular, situat a l’istme d’un meandre que dona tota la volta a la població.

Passem la resclosa de l’antic assut i fem tota la volta al meandre i així passem per Flix dos vegades, la gent d’aquesta vila ha de diferenciar entre el riu de dalt i el de baix per a que tothom entengui aquesta geografia tant peculiar.

Riu avall des de Flix passem per Ascó, amb les cases i carrers situats al vessant del castell i on ressonen els renills de cavalls i rucs de les seves famoses cuses de Sant Antoni, deixem enrere Vinebre, a aquest poble hi va néixer un “sant” molt important i tenen un palau del segle XVI impressionant, la Torre de l’Espanyol (abans Espanyol era un nom), on cal visitar una font que els romans ja sabien que era màgica i, amb una darrera mirada a les tonalitats blavoses de la serra de la Fatarella, ens endinsem a l’estret congost del Pas de l’Ase, que vol dir vigilant i no pas ruc, aquí n’hi ha que encara senten el soroll de les petjades dels elefants d‘Anníbal.

Tots aquests pobles han estat immersos en tots els conflictes i guerres des de la més remota antiguitat, però, tot i la destrucció que han patit, es conserva encara un patrimoni mot important, a cada turó un poblat ibèric, a cada poble un castell, a cada plaça una església, a cada racó una pedra que ens parla. I el riu, sobre tot el riu!

La gent acull molt bé els visitants i ets pot trobar, sense gairebé adonar-te’n fent amb ells una rostida, una clotxa, una calçotada o una simple cervesa a un bar, com si et coneguessin de tota la vida, la veritat és que s’hi menja molt bé als seus restaurants, hostals i cases de pagès. El riu els ha donat la vida i de vegades la mort. Expliquen que han vist riuades impressionants i al mateix temps que hi ha anys en que es pot travessar el riu caminant, amb l’aigua al genolls. El caràcter de la seva gent ha esdevingut marcada, entre d’altres coses, per tot això, són la gent més hospitalària que he trobat i, al mateix temps, la més recelosa i arrauxada quan senten la seva terra amenaçada.

Hi va haver un temps en que de fora va venir gent que els va prometre diners i prosperitat, van dir que farien embassaments i grans fàbriques a la vora del riu, on tothom hi podria treballar i guanyar-se molt bé la vida, però els habitants de les vores de l’Ebre no se’n refiaven, a canvi de què?, els hi van preguntar, la resposta va ser que haurien de deixar de treballar la terra i navegar pel riu i que a les modernes fàbriques es farien productes que no es feien enlloc i els podrien vendre molt cars. Però van pensar, si no els fan enlloc, no serà perquè no els vol fer ningú?, van dir que no, que el riu era la seva vida i preferien viure tranquils abans que fer-se rics, aquella gent va marxar remenant el cap, pensant que estaven tots bojos, potser sí que estaven bojos, però també és veritat que van fer seva, molt prematurament, aquella frase tant famosa avui dia que diu que l’únic actiu d’un territori que no es pot deslocalitzar, és el paisatge.

Avui, després de molts esforços i anys difícils, viuen sobre tot de l’agricultura, el turisme, el comerç i petites indústries, algunes lligades als productes de la terra. No s’han fet rics, però diuen que tenen la sort de viure a la vora d’un gran riu, l’Ebre, on es fa el millor oli i la millor fuita i verdura del món i els seus veïns fan el millor vi, què més es pot demanar!. N’hi ha però, que van marxar a treballar a aquelles fàbriques, que van posar a un altre lloc, altres que ho van fer per conèixer d’altres terres i per diversos motius, alguns tornen cada any, per festes, d’altres sempre que poden i altres no han tornat mai més, n'hi ha, també, que hi viuen però treballen fora, talment com a tot arreu, talment com també passa a la vida.

Passat Garcia, un poble que té nom de cognom i una antiga església al turó de la vora del poble, fem cap a l’ampla cubeta de Móra, important cruïlla de camins antics i centre comercial i firal de la zona, hi va haver un temps que les dos Móres van ser dos pobles enfrontats, avui tot allò és història, el vell castell de Mora d’Ebre ens veu passar impassible i a l’antiga estació ferroviària dels Masos, coneguda per Mora la Nova, se senten encara el xiulets d’antics trens de vapor que fan viatges amunt i avall, vora del riu amunt i vora del riu avall.

Amb Benissanet, bressol d’Artur Bladé, a una vora i Ginestar a l’altra, envoltats pels perfils ben esporgats de cirerers i auberginers, que a la primavera esclataran de flors i abelles, passat un revolt del riu, ens trobem amb Miravet, amb el seu imponent castell, controlant el congost de Barrufemes, nom de dimoni antic i, albirant per un costat, Rasquera i la serra de Cardó, lloc d’ermites i agües abundants i per l’altre, Tivissa, on els romans hi feren tantes àmfores que s’han trobat per tota Europa i on tenen una església dins d’una altra, desembarquem a la platja de l’Arenal, principi i final, segons des d’on es miri, d’aquesta comarca tant peculiar i espectacular que és la Ribera d’Ebre.

Havent dinat al migdia una bona clotxa, menjar antic de pagès, fem un sopar lleuger asseguts en un de tants miradors que hi ha a les vores del riu mentre l’aigua flueix, avui lentament, cap a les terres baixes, cap al mar. Mentrestant, a una plaça propera se sent el so d’una jota, un grups de joves, molt joves, assagen la dansa ancestral d’aquests pobles, perquè a la propera Festa Major, la ballaran per primera vegada, pels seus carrers i places.

Més lluny es veu el Montsant, amb els seus imponents rocams, que, reflexant el sol rogent de la posta, vigila aquestes terres, contrastades d’aigua i de terra, de balmes i espones, de verds, de blaus i de tots el colors de les estacions de l’any que s’emmirallen en els ulls, molt endins dels ulls, de la seva gent - .

La Ribera d'Ebre a "Descobrir Catalunya"

Ribera d’Ebre. Un passeig captivador per l’horta de les delícies.

Amb aquest títol es presenta un extens reportatge sobre la nostra comarca. Tot plegat una paradoxa, en els dies que estem vivint, per una banda, n’hi ha que volen instal•lar un cementeri nuclear i per l’altra la revista Descobrir Catalunya, glosa les excel•lències d’una comarca, la Ribera d’Ebre, ni mes ni menys que amb 58 pàgines, en el número d’aquest febrer.

La presentació:

“Queden avui, a casa nostra, zones desconegudes? Comarques fins hi tot, poc explorades? Per estrany que sembli, la resposta és sí. El present exemplar de Descobrir Catalunya s’endinsa en la Ribera d’Ebre, un d’aquests indrets immerescudament invisibles per a molts catalans. I és que només des de la ignorància o des de l’estigma gratuït es pot obviar aquesta comarca vertebrada pel riu més important del país i delimitada per muntanyes tan belles com les de Cardó. L’omnipresència de l’Ebre, la fertilitat de l’horta que rega, l’interès pel patrimoni històric i cultural que conserva i l’hospitalitat de la seva gent sorprenen al visitant primerenc. Us convidem a olorar la primavera dels sentits en aquesta meravellosa terra de la Ribera”.

El contingut:

Reportatge fotogràfic de Rafael López-Monné.

Al qui vaig tenir el gust de conèixer i amb qui m’hagués passat hores parlant de moltes coses.

Pàgines 50 i 51: foto de Miravet des del castell.

Pàgines 52 i 53: escrit de Josep Sànchez Cervelló i sumari-dossier.

“...Carmel (Biarnés) fou un personatge significatiu en la represa cultural i política, perquè enllaçà amb la generació de la guerra i de l’exili – fou ell qui em presentà Artur Bladé – i féu, també, de pont amb els més joves, quan just sortíem de la dictadura.

Des d’aquells temps, la Ribera ha anat canviant com el món, però de manera menys embogida. Avui, encara, una gran part del nostre patrimoni cultural i artístic es manté indestructible. Aquí els dies continuen essent llargs i pacients, la gent és hospitalària i amable amb el visitant, mantenint la marca indeleble d’un autenticitat ancestral que us animo a descobrir”.

Pàgines 54 i 55: La Picossa.

Pàgines 56 i 57: Ca Don Joan de Vinebre.

Pàgines 58 i 59: el camí de Sant Blai a Tivissa.

Pàgines 60 i 61: les cursets de rucs i cavalls al carrer dels Clots, a Ascó.

Pàgines 62 i 63: contrallum a Tivissa.

Pàgines 64 i 65: l’espectacular meandre de l’Ebre, a Flix.

Pàgines 66 a 71: article de Jordi Duran, amb fotos de la comarca (algunes de Sebes) “A la Ribera d’Ebre el riu ho és tot. Per a uns, n’és el rei; per a d’altres, el carrer Major”.

A la Pàgina 68: el camí de Sirga de Rafael López Monné.

”El trànsit per l’Ebre havia estat molt intens, Costa d’imaginar-ho, però el riu era una gran autopista per on navegaven grans llaguts carregats amb tot tipus de mercaderies...”

Pàgines 72 a 77: Terra de romeus, per Andreu Carranza, amb fotos del dia de l’ermita de Flix, entre d’altres.

“El dia de la mona, el poble de Flix sembla un mas robat: no hi ha una ànima pels carrers...l’aurora dels dilluns de Pasqua a l’ermita del Remei és la postal d’un paradís perdut...

Ben aviat comença a sonar la campaneta. Té un ressò de ferro cansat, afònic, persistent, com si fossin cops de mall contra l’enclusa, és el batec de la mare terra que agonitza a les profunditats tel•lúriques. El núvol blavós de les fogueres, com una guilla, plana mandrós per la vall escampant olors d’escalivada i carn a la brasa...El fum desperta l’inconscient col•lectiu de “pertanyem a una terra, un foc, una tribu”...després dinar a l’ermita es ballen jotes, més tard es farà la trobada de banderes al pont de l’Ebre...”

Pàgines 78 a 85: L’horta de les delícies, per Oriol Gracià (la primavera esclata abans d’hora a la camps de la Ribera) inclou la recepta de la Clotxa.

Pàgines 86 a 91: Sílvia Berbís “Siguen barquers, pescadors, arxivers o directors d’una reserva natural, els habitants de la Ribera d’Ebre conviuen amb l’omnipresència del riu”.

Amb fotos de persones de Flix com Pere Josep, Irene i Raül, entre d’altres.

Pàgines 95 a 97: Una història que flueix, amb fotos diverses de patrimoni, entre elles el refugi de Flix.

“El riu, pare d’Ibèria ha solcat la terra i ha forjat la gent des de temps remots. Com a frontissa i frontera, ha esta cobejat per totes les civilitzacions que hi han deixat petjada”.

Pàgines 98 i 99: Ebre avall de Narcís Comadira...

Pàgines 100 i 101: no t’ho perdis (refugi de Benissanet) i gastronomia.

Pàgines 102 a 105: passejades de patrimoni, La Torre de l’Espanyol,Tivissa i Rasquera.

Pàgines 106 i 107: un lloc on dormir i una altre on menjar.

Els habitants d’aquesta terra, segurament trobarem a faltar, encara, moltes coses de cadascun dels nostres pobles, però la veritat és que és un reportatge excepcional. La gent de fora aprendrà moltes coses, molta gent d’aquí espero que també.

Una resposta i la desinformació de l'AMAC i alguns mitjans.

Generalitat de Catalunya

Departament de la Presidència

Secretaria General

Gabinet de Gestió del President

Sr. Jaume Masip Llop

Benvolgut senyor,

Acuso recepció del missatge electrònic enviat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, on mostra la seva disconformitat amb la instal•lació d’un magatzem de residus nuclears a les Terres de l’Ebre.

Des del nostre gabinet hem de dir-li que és el Govern central, no el de Catalunya, qui promou la cerca d’un espai per acollir un magatzem temporal centralitzat (MTC); i és una institució municipal – l’Ajuntament d’Ascó (Ribera d’Ebre), no la Generalitat – qui es postula com a candidata a acollir-lo.

Tot i amb això, el President opina que a Catalunya la quota d’instal•lacions nuclears està més que coberta. Per això fóra bo que s’ubiqués en un altre territori amb menys, o cap, centrals que a casa nostra.

Cal recordar que el nostre país té centrals que produeixen més del 40 % de l’energia nuclear de tota Espanya. En canvi, altres territoris de l’Estat només en consumeixen, trencant-se així la solidaritat i l’equilibri entre autonomies.

A més, l’esmentat magatzem s’ha de fer allà on hi pugui haver consens social i territorial, circumstància que en aquests moments no es dóna a Catalunya. A més a més, l’Executiu català ha de ser coherent amb el mandat que va emanar del Parlament de Catalunya el març de 2008, segons el qual s’ha de desestimar qualsevol ubicació del MTC en el territori de Catalunya.

Atentament,

Narcís Castanyer

Cap del Gabinet de Gestió del President

Barcelona, 25 de gener de 2010

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Durant les darreres hores s’ha dit per alguns mitjans que els ajuntaments de la Ribera d’Ebre donen suport a la candidatura d’Ascó

Després que ahir a Madrid l’AMAC va fer mans i mànigues per escenificar que la Ribera d’Ebre vol el cementiri de residus nuclears per boca d’alguns alcaldes (i només eren els de l’AMAC); la Federació Comarcal d’Esquerra de la Ribera d’Ebre vol recordar que:

1. 9 dels 14 ajuntaments de la Ribera d’Ebre estan posicionats (o ho faran els propers dies) en contra de la instal·lació del cementiri nuclear: Flix, Vinebre, la Torre de l’Espanyol, Móra d’Ebre, Ginestar, Benissanet, Tivissa, Miravet i Rasquera.

2. Flix, Vinebre, la Torre de l’Espanyol i Móra d’Ebre són de l’AMAC i hi estan en contra, com la Fatarella i Corbera d’Ebre a la Terra Alta, que també són de l’AMAC i també hi estan en contra.

3. Aquests 9 pobles representen un 69,5 % de la població de la Ribera d’Ebre. Per contra, els 5 pobles restants (que ni han debatut la moció als seus plenaris) suposen només un 30 % de la població. Queda clar que hi ha una gran majoria de municipis i de població en contra de la instal·lació del cementiri a la Ribera d’Ebre.

4. Que el mateix Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, en Ple i en Consell d’Alcaldes, es va posicionar en contra de la instal·lació a la comarca. La mostra més clara ha estat el lideratge institucional d’oposició que s’està duent a terme des del Consell, especialment els darrers dies.

Bé, no tot es tant dolent!

Ja fa dies que es pot  escoltar per Ràdio Flix aquest anunci:

.- Les empreses encarregades de la neteja del pantà de Flix necessiten personal per a les obres que responguin, entre altres, als següents perfils:

Topògrafs

Enginyers tècnics d’obres publiques

Aparelladors

Encarregats d’obra civil o edificació

Diplomats en Empresarials

Delineants

Analistas de laboratori

Capatassos

Mecànics

Elèctrics

.- L’EMPRESA UTE EBRE FLIX, encarregada de la neteja de l’embasssament necesita cobrir les vacants de tècnic supervisor i técnic de qualitat pel seu laboratori.

La formació requerida és llicenciat en ciències Químiques ò similar.

Les persones interessades han d’enviar el seu currículum al Centre d’empreses La Ribera de Flix.

10 RAONS PER DIR NO AL CEMENTERI NUCLEAR: NI A ASCÓ NI A CATALUNYA.

1. No volem ser l’abocador dels residus nuclears d’alta radioactivitat de tot l’Estat Espanyol

2. Les comarques meridionals de Catalunya, ja hem contribuït més que suficientment en matèria nuclear, tenim la concentració més gran de grups nuclears de tot l’Estat Espanyol (en menys de 50 quilòmetres3 reactors i un altre en desmantellament).

3. Un Cementeri de residus radioactius és incompatible amb el futur i en la creació de marques de qualitat i d’origen per la pagesia, la ramaderia, la pesca, els productes agroalimentaris, i el turisme de les nostres comarques.

4. Perquè una decisió com aquesta, que afecta a tot el territori i a tot el país, no pot dependre d’un sol municipi, ni la poden prendre només la majoria simple (5 regidors) de l’ajuntament d’Ascó.

5. Un cementeri nuclear és un perill real per la salut de les persones, en el seu funcionament i especialment també, quan transportin els residus nuclears de tota Espanya en camions o per tren cap aquí.

6. Fa uns 30 anys que tenim centrals nuclears i la zona d’Ascó ha baixat en població (perd de promig 18 habitants per any des que té centrals nuclears), mentre la resta del territori puja (la zona de Móra d’Ebre un 50%, la Terra Alta creix un 25%, les Terres de l’Ebre augmenta un 25% la seva població).

7. El model nuclear genera tanta dependència i tantes repercussions, que la resta de sectors de l’economia i altres tipus d’indústries i empreses no s’instal·len prop d’una zona nuclear perquè comercialment el mercat no compra els seus productes que venen d’una zona nuclear.

8. No hi ha hagut ni un debat públic ni transparència en el procés, Ascó i l’AMAC han amagat informació fins al darrer moment

.9. Els efectes i repercussions del model nuclear no són locals. Per tant, en cap cas, la decisió no pot ser local, ha de ser de territori i de país, i la decisió ja ha estat presa amb l’aprovació de diverses mocions contraries al cementiri nuclear.

10. 62 ajuntaments, 7 Consells Comarcals i el Parlament de Catalunya ja s’han posicionat clarament en contra de la instal·lació del cementeri nuclear a Catalunya. Demostrant així, que no hi ha consens territorial. Ni l’AMAC, ni Ascó, ni el Ministerio de Indústria, no respecten la decisió d’aquestes institucions que representen a la majoria de la població del territori.

Carta al President de la Generalitat

Sr. President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla:

Em sap molt greu haver de dir-li que, per a mi, a no ser que rectifiqueu la vostra actitud, heu deixat de ser el president del meu país.

Crec que vostè, com a cap del govern teniu la obligació de defensar, a capa i espasa, davant qui sigui, a tots els ciutadans de Catalunya i també de dir públicament, tal com han fet CIU, ERC. IU, etc. que el parlament de Catalunya va aprovar que no es volia cap cementiri nuclear a Catalunya.

Us he de recordar també que més de 60 ajuntaments, 7 consells comarcals, un munt d'entitats i fins i tot la federació de l'Ebre del PSC, s'han posicionat en el mateix sentit.

No em serveix que dieu, no directament, sinó per boca d'alguns dels seus consellers que això és una decisió d'un ajuntament, com el d'Ascó, i s'ha de respectar, la instal•lació d'un cementiri nuclear a les nostres terres afecta a nivell de seguretat als pobles inclosos en el Pla d'emergència de la nuclear d'Ascó, igual com farà el MTC, un radi de 20 Km, i a nivell social, de desenvolupament i de futur a totes els Terres de l'Ebre i per extensió a tota Catalunya. També callaríeu si un ajuntament decidís, posem per cas, demanar formar part de la Comunitat d'Aragó, potser ens ho haurem de plantejar...

Crec que ja hem pagat prou peatge i hem estat prou solidaris amb la resta del país, parcs eòlics, nuclears, gestió de l'aigua...

Us he de recordar també que aquest és un model que aquí ja sabem com funciona, a la Ribera d'Ebre tenim el PIB més alt de Catalunya i en canvi estem a la cua de renda per càpita familiar, aquí es produeix molta riquesa, on van tots aquest diners? tornar a reproduir això, amb un cementiri nuclear, amb promeses de empreses i parcs tecnològics al seu voltant, i llocs de treball temporals, quan funcioni aquesta instal•lació seran uns 60 i amés molt especialitzats no és el que volem.

Fa molts anys que molta gent d'aquestes terres, abandonades pels anteriors governs durant molts anys, havíem començat a treballar per un futur diferent i ens havíem fet il•lusions de que això era possible, ara el que sembla és que per a vostè ja està bé que aquestes terres siguin abocades al despoblament, com ha passat fins ara i com estava començant a canviar.

I finalment crec que hauríeu de dir també públicament que tal com s'ha fet el procés de triar un poble per a ubicar el cementiri nuclear és un xantatge, aprofitar la crisi per a oferir una inversió milionària es diu així!, i amés, si aquesta instal•lació és tant bona pel territori on s'ubiqui, proposeu que es posi a la vora de Barcelona, és on realment es consumeix la major part de la energia que produïm en aquestes terres.

L'agricultura, el turisme, el comerç, les petites empreses, altres que podrien venir, que lluiten per tirar endavant aquestes terres rebran el cop de gràcia amb la instal•lació a la Ribera d'Ebre d'un cementiri nuclear, bé penso que per a vostè, total som quatre arreplegats que al damunt els hi hauríem de donar les gràcies per pensar en nosaltres, doncs si us plau, abans que pensar així en nosaltres, prefereixo que us oblideu de que existim.

Qui voldrà venir a la vora d'un cementiri nuclear, ningú!

És molt trist que el teu màxim representat no tingui trons de defensar-te davant una agressió com aquesta ni de fer seva una resolució del Parlament de Catalunya, jo ja no tinc president al meu País.

Atentament.

Jaume Masip Llop

Flix, Ribera d'Ebre.

Itineraris del meandre

Les obres del castell nou

Fem una pausa en tot l'enrenou que hi ha al poble i als voltants, la vida continua, malgrat tot.

Les obres de restauració del Castell nou avancen a bon ritme, aquí teniu unes fotos fetes el passat dia 20.

No al cementiri nuclear a Ascó, ni a Catalunya!

Senyor Rafael Vidal i Ibars,

El Parlament de Catalunya, igual que 61 ajuntaments i 7 consells comarcals del nostre territori (Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona) estant clarament en contra de que el cementeri nuclear s’instal·li ni a la Ribera d’Ebre, ni a les Terres de l’Ebre ni al Camp de Tarragona, i per extensió enlloc del territori de Catalunya.
Us volem recordar per tant, que fent compliment al mandat del Parlament, el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, va fer arribar una carta al Ministeri d’Indústria demanant que el cementeri nuclear no s’instal·li enlloc de Catalunya.

A més, com els efectes i les repercussions del cementeri nuclear no són només locals (d’aquí que feu el repartiment de diners públics als ajuntaments del voltant), us demanem que no prengueu la decisió equivocada, i no acolliu el cementeri nuclear , respectant la voluntat de la majoria de la població, expressada pels seus representants polítics que van aprovar les mocions al Parlament, als ajuntaments i als consells comarcals.

L'Ajuntament d'Ascó, tot sol, no pot prendre una decisió d'aquest abast i hipotecar així el futur de les nostres comarques i de les nostres generacions futures. Sigueu conscients, que aquesta decisió que voleu prendre pot provocar una fractura social de greus conseqüències a la Ribera d'Ebre i al nostre territori.

No volem el cementeri nuclear a Ascó, ni a Catalunya!!!

La Jota, el foc i Sant Antoni.

La festa de Sant Antoni se celebra de diverses formes. Hi ha llocs on lo centre de la festa son “los tres tombs”, a d’altres, los actes principals giren entorn de la benedicció dels animals. Pel que fa a Flix, i també a les comarques veïnes, incloses les de la franja, la festa gira principalment al voltant del foc, s’encenen fogueres de les formes més diverses, hi ha llocs on fins hi tot es fan de manera que s’hi pot passar per davall, s’anomenen “barraques”, d’aquí la dita de “foc a la barraca!”, a Flix, al menys quan jo era petit, la tradició era saltar pel damunt com en els antics rituals de purificació. L’encesa de fogueres per estes dates tenen lo seu origen en les celebracions solsticials, ancestralment, s’han encès focs per Sant Joan (solstici d’estiu) i per Nadal (solstici d’hivern). A partir d’aquestes dates, encara que d’una manera quasi imperceptible, se comença a allargar lo dia. Ja ho diu la dita: per Nadal un pas de pardal i per Sant Antoni un pas de dimoni. És en este moment de l’hivern quan lo sol vell ha arribat a la fi del seu cicle i mor per a donar pas al naixement d’un sol nou. Los focs, símbols del sol i de les seues qualitats, s’encenien per ajudar al naixement del nou astre rei, que representava l’inici d’un nou cicle de la natura. La gent respirava tranquil•la, la vida tornava a néixer una vegada més. Lo cicle arribe a la seua culminació per Sant Joan, és lo solstici d’estiu, i a partir de llavors inicia el seu declivi. Desprès que la natura hagi esclatat de flors i fruits per tot arreu, lo dia es va escurçant fins arribar al solstici d’hivern, una vegada més, per tornar a començar un nou cicle. Estes dos celebracions són paganes per tots los costats i la gent les ha sabut conservar, van sorgir en una època en que tot, inclosos los déus, girave al voltant de la natura, encara que, com va passar amb tantes altres festes, van ser cristianitzades. Hi hauria moltes més coses que explicar al voltant d’este tema, ple de simbolismes que es perden en la nit dels temps.

Ara s’encenen moltes fogueres i la gent menja i canta al seu voltant, la benedicció dels animals gairebé s’ha perdut, antigament, com encara es fa a Ascó, a Flix se ballaven jotes voltant el foc, per exemple un jota anomenada Ball de coques, on lo ballador dansa amb una coca a la ma (un pastís rodó, un altre símbol solar com el tortell de reis i tants altres) i l’ofereix a la balladora. I perquè jotes? doncs perquè aquesta és la nostra dansa tradicional, la nostra dansa ancestral, que antigament se ballava amb lo vestit tradicional on per cert, en estes terres, la barretina era morada. La Jota i la Sardana són danses molt antigues, danses d’homenatge al Sol i es ballen en cercle. El cercle, figura perfecta, representa la divinitat: el mal no hi pot entrar. La figura circular és present en moltes danses que tenen un origen ritual, per una altra banda, els passos curts i llargs, representen les hores nocturnes i les diürnes.

Els antecedents més remots, tant de la sardana com de la jota, cal situar-los en els gestos humans bàsics que es repeteixen per tot arreu i en totes les èpoques, saltar, aixecar els braços i donar-se les mans, quan s’està exultant d’alegria, a una ceràmica ibèrica de Lliria, al País Valencià, es representada una dansa amb la gent amb els braços enlaire, donant-se les mans.

A mi la sardana m’emocione però la jota també, perquè també és nostra i perquè com diu l’Artur Gayà, més conegut com Quico el Célio - fa uns quants anys, per desconeixement, molta gent es pensava que la jota era una tradició importada de l’Aragó, es considerava que baixava per l’Ebre, però no és així, malgrat que els seus orígens son polèmics, la seva mediterraneïtat és reconeguda, hi ha jotes que semblen tretes del bell mig de la costa tunisiana i altres que podríem ubicar a Occitània. Aquí s’ha ballat, s’ha cantat i s’ha tocat la jota des de sempre sense complexos territorials ni polítics, és un himne popular, amb algunes diferències però amb la mateixa essència -.

La Sardana és la dansa tradicional de l’alt Empordà i ha esdevingut la nostra dansa nacional, la jota es balla en molts altres llocs dels Països Catalans, a les Illes se’n balla una d’idèntica a la d’Ascó, es balla a València i al Pirineu, també a algunes zones de Castella, la de Segovia és gairebé calcada a la de La Fatarella on los passos llargs se fan caminant, finalment a l’Aragó ha esdevingut la dansa nacional i s’han potenciat molt les versions comercials. A les Terres de l’Ebre es balla per tot arreu, en uns llocs amb més intensitat que a uns altres, a Falset i Benifallet per exemple, s’arribe a ballar dins l’església.

La Jota de Flix la va documentar Josep Bargalló i Badia entrevistant i veien ballar a gent molt gran de Flix, dins lo seu llibre, editat per la Diputació de Tarragona: “Balls i danses de les comarques de Tarragona, Vol. 2, Ribera d’Ebre i Terra Alta”, on s’expliquen amb detall los passos i la partitura. A Flix, com és sabut, se balla lo dilluns de Pasqua, per la tarde, a la plaça de l’Ermita del Remei, sabem que antigament se ballava a l’envelat de la Era Nova, també per Sant Antoni i que se va ballar al voltant, el dia que es va plantar, de la Freixa de la Plaça de l’Església.

Penso que tot això potser s’hauria d’explicar més, sobre tot a la gent jove i a les escoles, també a les de música i de dansa i intentar ballar-la al poble al menys una vegada a l’any.

La jota de Flix també es part del nostre patrimoni, si la perdem també perdrem una part de nosaltres.

A la foto una de les fogueres de Sant Antoni, a la raval, temps era temps...

Visca la foguera de Santantoni!!! i que lo temps mos acompanyo!

Les fortificacions de Flix al segle XVII i el cavaller de Beaulieu.

El Senyor de Beaulieu o “Chevalier de Beaulieu”, enginyer i militar francès, es deia en realitat Sèbastien de Pontault, va néixer aproximadament el 1612 i morí el 1674.

Fou mariscal de camp i primer enginyer de Lluís XIV de França. És considerat el creador de la topografia militar. Dibuixava plànols del terreny i de les fortificacions del camp de batalla. La seva obra és coneguda amb el nom de “Grand Beaulieu” i l’acabà la seva neboda, inclou totes les operacions militars de Lluís XIV des de 1642 fins 1692: “Les glorieuses conquêtes de Louis le Grand...” (1646), que inclou làmines fetes durant la guerra del Segadors a Catalunya.

També publicà “Plans, profils, vues” (1643-1647), on hi ha algunes vistes i plànols de poblacions del Principat i del País Valencià, i “Les plans et profils des principales villes et lieux... de la Principauté de Catalogne...” (aprox. 1650).

De Flix hi ha dos làmines, una a vista d’ocell del sistema defensiu, les fortificacions del castell i de la vila i l’altra on, amés, hi ha la situació dels exercits francès i espanyol durant un dels setges que patí a la guerra dels Segadors.

La primera vegada que em vaig fixar amb aquests dos plànols del segle XVII, jo, com molts altres, vaig pensar que segurament no se semblaven gaire a la realitat. Després de molts anys estudiant el tema, l’escala d’uns dels plànols i les troballes fetes in situ, he canviat d’opinió, la veritat és que en molt aspectes són fidels a la realitat, les fortificacions de Flix en aquella època, les muralles, el castell i ell riu eren realment espectaculars.

Mostillo

En l’època romana, el temps de la verema constituïa una temporada de feina intensa, era el moment de recollir el fruit de tot un any, com aquí fins no fa tants anys. La bona verema portava abundor a les cases i permetia mantenir la intensa exportació de vi cap a Roma i altres parts del món.

Però del most no tant sols en sortia el vi. També se’n feia una altre producte que resultava cabdal per a la cuina romana: l’arrop, un dolç de fàcil conservació.

L’arrop, anomenat caroenum, sapa o defrutum, es feia bullint el most fins a donar-li una consistència de xarop. Nosaltres li diem mostillo, el recordo més espès i s’hi afegia nous o d’altres fruits secs.

Aquest és un menjar que a Flix s’ha perdut, una llàstima, igual com també ho és que s’hagi perdut gairebé tota la vinya, jo me’n recordo molt bé del mostillo i de veremar i fer vi, perquè a casa del iaio, a ca “chuchimet” en fèiem des de molt antic. Quan el vi nou estava llest, al balcó s’hi penjava una branca de pi, que era senyal de que allí se’n venia. El celler era enorme, amb fileres de grans bocois a una banda i altra i amb la premsa del raïm d’on, entre mig de les reixes, s’escolava el most cap al trull - ti noi! - recordo la veu del iaio dins la memòria, donant-me una gerreta de fang - ves i que’t preparin un bon mostillo amb aquest most acabat de fer -.

De vegades penso què hagués passat si la vinya encara ocupés grans extensions al terme, com quan jo era petit, al secà tots els bancals eren plantats de vinya o de sembrat, envoltats per olivers i algun ametller, sobre tot vora les espones, feia molt goig!. A vegades m’imagino que ara a Flix potser hi hauria uns quants cellers, de fet n’hi havia uns quants, penso que el terreny dona per a fer bons vins, sobretot amb les tècniques d’avui. Potser així el mostillo, preparat des del temps dels romans pels nostres avantpassats, hagués esdevingut un dels nostres postres preferits, era un dels meus!.

A la foto, una impresionant mirada del meu iaio de part de pare, Josep Masip Rius, "Chuchimet"