I una esperança.

(Aquesta magnífica foto és de Pau, mun fill)

Rectificar és de savis, un savi no és el que creu que sap més que ningú. La unió fa la força, la força la dona la raó. Saber apreciar les pròpies potencialitats no és fàcil, s’ha d’aprendre a tenir el que es diu visió global. Treballar junts per un futur comú és sumar, els que ho ignoren solen posar pals a les rodes. Tenir esperança en el futur no vol dir quedar-se asseguts a esperar, és treballar-hi.

Es va haver de tocar fons per a que la gent dels pobles de la Ribera d’Ebre iniciessin el camí cap a un futur diferent, se’n van adonar que el territori tenia potencial per a moltes coses que, fins ara, els havien passat desapercebudes. Van fer seu allò del que feia tant temps que es parlava: diversificació econòmica.

Vaig arribar a la ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, la boira, que tot ho uniformitza i difumina, omplia les valls i vesava pels trencalls, vista des de les alçades, on en aquests dies sempre enlluerna el sol, és tot un espectacle. Vaig notar que alguna cosa havia canviat, es respirava, com ho diria, tranquil·litat, em vaig passar tot el matí escoltant el que havia passat en els darrers anys.

L’ajuntament d’Ascó havia aprovat una moció per a demanar que quan les nuclears arribessin al final de la seva vida, la zona tingués una alternativa real, per a sorpresa d’alguns, van rebre immediatament el recolzament de més de 60 ajuntaments, 8 consells comarcals, 300 associacions i fins hi tot el Parlament de Catalunya, com no se’ls feia gaire cas es van convocar manifestacions i protestes que van fer que les que hi havia hagut en contra del PHN, semblessin de riure, finalment totes les administracions hi van dedicar recursos, diners i ajudes i ara el polígon d’Ascó està a vessar.

Animats per l’èxit van proposar també crear la mancomunitat de municipis de la ribera nord, els primers acords van ser la creació d’una empresa de transport públic entre tots, per a que es poguessin moure’s i treballar amb facilitat a qualsevol dels pobles associats. També es va crear una empresa subministradora d’aigua potable, pel mateix àmbit a tots els municipis que dona treball a 25 persones i ha solucionat els problemes de subministrament.

A Flix, després de l’extracció i neteja de l’embassament i l’arribada del gas, la cosa va canviar molt, Ercros va decidir, per una banda, enderrocar tots els edificis obsolets de dins el recinte fabril i va fer un polígon industrial de serveis aprofitant la gran concessió d’aigua, el gas natural i d’altres infraestructures, tres empreses s’hi van instal·lar ràpidament, una d’elles aquella que va estar a punt de venir a Flix abans d’esclatar l’escàndol dels fangs, també gràcies a això el centre tecnològic del vivers d’empreses és un referent internacional, per una altra la colònia de la fàbrica es va rehabilitar, gràcies a la predisposició de l’empresa i a la llei de barris, avui és un referent, únic a Catalunya, de colònia industrial química.

Al polígon de la Devesa hi ha, amés de les empreses que hi havia i gràcies a la instal·lació del viver d’empreses: una fàbrica de cervesa, una panificadora, una de manufactures de paper, una petita central de biomassa, amb una empresa associada de gestió de boscos, un centre de distribució de productes ecològics, un taller especialitzat en la fabricació de lents de vidre d’alta precisió i una altra que fabrica i repara components per vaixells i embarcacions fluvials.

El complex turístic del meandre és tot un èxit, la mosca negra és història des de que es va aconseguir que les empreses elèctriques deixexin de tenir el control del cabal de l’Ebre i es restablís l’equilibri ecològic del riu, això va fer que la pesca tornés als nivells de quan en aquests pobles es feien campionats mundials, D’establiments rurals n’hi dos més, encara que més petits, només hi treballen 10 persones quan al del meandre en treballen 25, un a la partida de les boveres i un altre als Montredons. Al final els gestors de la Reserva de Sebes han ampliat la feina a tot el meandre, gràcies sobre tot al seu grup de voluntaris que cada vegada és més nombrós.

La residència per a la gent gran que ja fa anys que es va instal·lar a Flix ha esdevingut un exemple de gestió a nivell nacional per l’ampli espectre de serveis que ofereix, que van des de l’atenció integral a l’assistència domiciliària, això va fer que dels 60 llocs de treball directes previstos inicialment s’hagi passat a gairebé 80.

La resta de pobles de la comarca, finalment han aconseguit algunes denominacions d’origen per a la fruita i l’oli. La navegació fluvial, es va consolidant per què es va decidir potenciar un sistema més adient al riu, amb petites embarcacions i ports a tots els pobles dotats de totes les infraestructures necessàries i amb una empresa de guies especialitzats en el patrimoni històric de la zona.

I em deixo moltes més coses de les que em van explicar, perquè quan la gent confia en el futur, se’l fa seu i s’uneix per a coses que valen la pena, tard o d’hora tenen èxit i les ajudes arriben amb normalitat fent vàlid allò que diuen, que ningú ajuda al que no camina, més aviat el compadeix.

Al final jo també vaig decidir quedar-me a viure-hi. Un dia un em va dir, a cau d’orella, que tot va començar a anar millor quan va començar a córrer per aquest pobles octavetes amb aquest text:

“Queden avui, a casa nostra, zones desconegudes? Comarques fins hi tot, poc explorades? Per estrany que sembli, la resposta és sí. La Ribera d’Ebre és un d’aquests indrets immerescudament invisibles per a molts catalans. I és que només des de la ignorància o des de l’estigma gratuït es pot obviar aquesta comarca vertebrada pel riu més important del país i delimitada per muntanyes tan belles com les de Cardó. L’omnipresència de l’Ebre, la fertilitat de l’horta que rega, d’interès pel patrimoni històric i cultural que conserva i l’hospitalitat de la seva gent sorprenen al visitant primerenc. Us convidem a olorar la primavera dels sentits en aquesta meravellosa terra de la Ribera”.

Va resultar que molta gent no se’n havia adonat ni d’on vivien, de fora vindran....

La gent d’aquesta terra s’ho mereix i jo me’n alegro.