Cardó: Balneari, Portell de Cosp, Teixeda de Cosp, Creu de Santos, Balneari.

Balneari, Portell de Cosp, Teixeda de Cosp, Creu de Santos, Balneari.

Portell de Cosp

La plana del Burgar, per on l'Ebre havia d'anar al mar.

La boira de la Ribera d'Ebre i el Montsant al fons

La font del Teix, amb un arbre milenari espectacular.

El teix és molt utilitzat en horticultura ornamental i n'existeixen moltes varietats. La seva fusta s'empra per a la fabricació de diferents tipus de mobles i, excepte els arilli, contenen una substància anomenada taxina que s'empra en tractaments de quimioteràpia i és tòxica.

Es creu que tenia un significat místic i sagrat en cultes pagans precristians i a vegades, hi ha teixos prop de les esglésies cristianes.

De fusta dura, compacta, resistent, elàstica, imita molt bé l'eben; molt estimada per ebenistes, antigament s'utilitzava per fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaven "taxus". Per la resistència a la putrefacció, alguns faraons l'utilitzaven per construir-nesarcòfags. S'utilitzava molt en ornamentació, donant-li formes capricioses. Es pot plantar aïllat, formant bovades, avingudes. És un arbre que abundava molt antigament i per les seves utilitzacions ha anat minvant; avui en dia, es troba en via d'extinció; ara està protegit i n'és evident la recuperació.

El teix té fama des de l'antiguitat d'emmenagog i narcòtic. És una planta molt verinosa a causa de l'alcaloide que conté, la taxina, que produeix hipotensió, depressió cardíaca i després la mort. Tot l'arbre és tòxic, excepte l'aril que envolta la llavor. La taxina no actua de la mateixa manera per a tots els animals, ja que alguns remugants, especialment les cabres i les vaques, la toleren relativament bé, encara que les vaques poden tenir avortaments. Per als èquids és mortal, i per a l'home, altament perillosa. Tot i el seu aspecte bonic, però a la vegada tenebrós, ha donat lloc a quantitat de llegendes i històries, més o menys certes, però sempre interessants.

Últimament s'ha descobert que el taxol, que s'extreu de l'escorça del teix, és una substància amb propietats anticanceroses, eficaç contra el càncer d'ovari, pell, mama i còlon; amb el greu inconvenient que són necessaris molts quilos d'escorça per obtenir petites quantitats de taxol; obstacle que serà aviat superat amb l'obtenció de grans quantitats de taxol mitjançant mètodes de laboratori basats en el cultiu de cèl·lules vegetals procedents del teix, segons estudis realitzats al Center for Plant Biotechnology de la Universitat de Toronto (Canadà).

L'Ebre i el Mont Caro.

El Delta, llàstima de dia enterinyinat!

La Terra Alta al fons.

La creu de Santos.

L'ermita de Sant Simeó o de la Columna.

El primer i últim sou de cantant.

El programa de TV3, Campanades a morts, sobre Lluís Llach, la transició i els fets de Vitoria-Gasteiz del març de 1976, em van portar molts records a la memòria. Aquell dia hi va haver cinc morts i centenars de ferits de bala, la pròpia policia, en les seves converses a través de la ràdio, ho qualificava com una massacre.

Cal situar els fets en el context d’aquells anys i el programa, molt emotiu, amb el fil de la trajectòria de Llach, ho va explicar molt bé i, amés amb una reivindicació, demanar justícia per aquells fets en el sentit de que es reconegui al menys el que va passar i que els dirigents franquistes de l’època, Fraga, Martín Villa, etc.,  fins hi tot van intentar justificar.

A primers d’abril d’aquell any, cap a les 9 de la nit, vaig pujar a un tren a Tarragona,  començava a clarejar el dia quan vàrem entrar al País Basc, als verds d’Euskadi, des de la finestra del tren mirava aquella gama de verds, tots els colors del verd com diu la cançó, amb la boca oberta, allò era un altre món, de moment només geogràfic, totes les altres vegades que hi vaig tornar, sense l’element sorpresa de la primera vegada, tenia un sentiment confús d’enyorança del poble, sempre m’he enyorat del poble, i de sentir-me com a casa, amb la gent d’aquell país, al menys amb la que jo vaig conèixer ens vàrem entendre molt bé.

Cap a les 8 del matí posava el peu a l’estació de Vitòria-Gasteiz, la meva melena i la meva barba eren història, feia fred, tenia 21 anys, el meu pas pel servei militar havia començat. Al novembre havia mort Franco, a Tarragona ja havia començat a prendre consciència de la situació, aquella ciutat era un bullidor de gent, d’obrers que treballaven al incipient polígon industrial i ja hi havia hagut algunes manifestacions i fins hi tot un mort, però on realment vaig començar a entendre de què anava tot plegat va ser a Euskadi. En aquells anys els canals d’informació no funcionaven com ara, no era fàcil saber què passava, el boca a boca era fonamental i la prudència a l’hora de parlar de segons què i amb segons qui totalment necessària.

Els fets de Vitòria eren molt recents, però els dos mesos i mig que hi vaig ser van passar gairebé sense adonar-me’n, va ser a Donosti, on vaig estar més d’un any,  des d’on realment vaig conèixer aquell país.

Realment el vi de les tasques era molt dolent en aquells anys, però els pinchos, que bons els pinchos! van salvar la vida a molta gent a la part vella de San Sebastian, aquell vi sense res a la panxa segur que ens hagués matat! Res a veure als pinxos actuals, abans tot era molt més barat. Anar de vins amb rutes predeterminades per si t’hi havies d’incorporar quan ja hi érem saber a quin bar paràvem, era el que fèiem cada dia a la part vella, els caps de setmana voltàvem pels pobles, Pasajes, Rentería, Oyarzun, Astigarraga (quina sidra i quin bacallà!), Irún, Fuenterrabía, Tolosa, Vera de Bidasoa (on hi vam tenir fins hi tot un pis llogat), etc. La primera tarde que vam sortir vam fer amics d’allí, vam estar junts més d’un any, així és com es coneix un lloc.

La vida al quarter era com a tots els quarters, la rutina d’anar del bar a la llitera, de la llitera a la garita i de la garita al bar, encara que de vegades es veia trencada pel fets de l’exterior, i de l’estat en general, els grisos es van estar allí moltes vegades, preparant-se per a sortir a reprimir les manifestacions, vaig veure coses molt grosses a les manifestacions de Donosti.

A vegades ens aquarteraven i ens alliçonaven per si l’exèrcit havia de sortir al carrer, els quatre companys que vàrem estar junts tota la mili teníem unes converses en relació aquest tema que fins hi tot avui m’espanta recordar – si ens treuen al carrer jo  no penso disparar contra la gent - si  no ho fas et dispararan a tu- doncs potser haurem de disparar primer contra ells- per sort no ens hi vàrem trobar mai en aquesta situació. 

Una vegada vàrem estar cinc dies tancats i preparats per a sortir al carrer, la gent estava histèrica, els caps van pensar un sistema per a distreure al personal, van posar una plataforma d’un camió al mig del pati i un micròfon, tothom que volgués podia sortir a cantar, explicar acudits o el que volgués. Nosaltres estàvem a la barana del primer pis mirant-ho i Olaizola, un xaval de Cestona del que es podria escriure un llibre sencer, em diu - que passa no vas a salir a cantar con la guitarra? - estas loco? cantar? i en catalan! - però la cervesa i el “rioja-libre” (avui calimocho) em van fer passar la por, vaig agafar la guitarra, vaig pujar a la plataforma i vaig cantar el vent i l’estaca, un èxit! - ves como no ha pasado nada!-

Però quan érem a punt d’anar a dormir, es presenta un soldat del cos de guàrdia i pega un crit a la porta: Jaime Masip, presentese immediatamente al capitán en el cuerpo de guardia! collons ja me l’he carregat!, vaig dir, mentres baixava les escales les cames em feien figa, qui em manava a mi sortir i cantar l’estaca i no paraules d’amor! Total que em presento, saludo marcialment, em poso més tieso que un pal i em diu que “descanso” i davant la meua estupefacció va i el capità em dona la ma, em felicita per l’actuació i em dona 200 peles!, encara avui no m’ho acabo de creure, va ser la primera vegada, i la última, que he cobrat per cantar, els companys encara al·lucinen ara.

Sant Antoni mos guardo!

Vaig escriure això l'any 2003, crec que té plena vigència! (Fotos baixades de la xarxa.)

La festa de Sant Antoni es celebra arreu d’aquestes terres de diverses formes, hi ha llocs on el centre de la festa son “els tres tombs”, a d’altres pobles els actes principals giren entorn de la benedicció dels animals, (aquestes dos cada vegada són més difícils de mantindre, bàsicament perquè es feia quan gairebé a totes les cases n’hi havia).

Pel que fa a Flix , i també a les comarques veïnes arribant fins el Matarranya, la festa gira al voltant del foc, encenent fogueres de les formes més diverses (hi ha llocs on fins hi tot es fan de manera que s’hi pot passar per davall).

L’encesa de fogueres per aquestes dates, i les celebracions al seu voltant, te el seu origen en les festes solsticials, així ancestralment s’han encès focs per Sant Joan (solstici d’estiu) i per Nadal (solstici d’hivern).

El solstici d’hivern arriba a la nit més llarga de l’any, i a partir d’aquesta el dia, encara que quasi imperceptiblement, es comença a allargar, per Nadal un pas de pardal, el sol vell ha arribat a la fi del cicle i mor per a donar pas al naixement d’un sol nou, els focs, símbols del sol i de les seves qualitats, s’encenien per ajudar a aquest naixement que representava l’inici d’un nou cicle de la natura, de la vida, la gent respirava tranquil·la. El cicle arriba a la seva culminació per Sant Joan, la nit més curta i a partir de llavors inicia el seu declivi desprès que la natura hagi esclatat de flors i fruits per tot arreu.

Així, aquestes dos celebracions, amb d’altres, són paganes per tots els costats i la gent les ha sabut conservar, perquè van sorgir de la gent en una època en que tot, inclosos els Deus, girava al voltant de la natura,  encara que  l’església, com  va fer amb tantes altres les va “cristianitzar” i va situar la celebració dels dos personatges bíblics més importants en aquestes dates, Sant Joan Baptista a l’estiu, i ni més ni menys que el naixement de Jesús a l’hivern.

Hi hauria moltes més coses que explicar al voltant d’aquest tema, però bàsicament el que interessa és que al no poder celebrar el solstici d’hivern amb fogueres (queda encara el tronc de Nadal que era un tronc del foc que es guardava per l’any següent, bàsicament perquè la cerimònia de propiciar el naixement d’un Sol nou havia donat resultats positius i per tant era màgic) el personal va traslladar la celebració a Sant Antoni (per Sant Antoni un pas de dimoni) i així ha arribat als nostres dies.

Ara s’encenen moltes fogueres i la gent menja i canta al seu voltant, antigament (com encara es fa a Ascó) es ballaven Jotes al voltant de les fogueres, bàsicament un jota anomenada Ball de coques on el ballador balla amb una coca a la ma (un pastís rodó, una altre símbol solar com el tortell de reis i tants altres) i l’ofereix a la balladora.

I perquè jotes? Doncs perquè aquesta és la nostra dansa tradicional, la nostra dansa ancestral, que es ballava amb el vestit tradicional on per cert la barretina era morada. La Jota a l’igual que la Sardana són danses molt antigues, danses d’homenatge al Sol, es ballen en cercle i els passos curts i llargs tant de la jota com de la sardana representen les hores nocturnes i les diürnes. La Sardana és la dansa tradicional de l’alt Empordà i ha esdevingut la nostra dansa nacional, la jota es balla en molts altres llocs dels Països Catalans, a les Illes, a València i en altres llocs com als Pirineus a Castella i a Aragó on ha esdevingut la seva dansa nacional.

A les Terres de l’Ebre, El Priorat i La Terra Alta es balla per tot arreu, en uns llocs amb més intensitat que a uns altres, a Falset i Benifallet, per exemple s’arriba a ballar dins l’església i en molts llocs es balla diverses vegades a l’any, per festes assenyalades. A Flix, com és sabut, es balla el dilluns de Pasqua, per la tarda, a la plaça de l’Ermita del Remei, potser seria hora de recuperar-la per Sant Antoni i al menys ballar-la al poble una vegada a l’any.

L'home i el foc

El foc és un dels quatre elements essencials per a la Humanitat, amb l’aigua, la terra i l’aire, i per això el trobem en els rituals i festes més importants.

Però el foc no es dóna a l’home, sinó que l’ha de conquerir. No n’hi ha prou de conèixer-lo sinó que l’hem de saber encendre i conservar.

Així, el domini del foc és una de les grans conquestes de la humanitat. La seva troballa ens caracteritza com a humans. I és tan important per a les nostres vides, que cada grup, cada cultura n’ha fet un nus simbòlic, molt poderós.

El foc acompanya les nostres festes en la roda de l’any al voltant del sol, de manera que és present en els solsticis i equinoccis, com a centre de la festa.

També als Països Catalans el foc ritual acompanya el seguiment de l’any amb una solemnitat que assenyala el pas de l’àmbit domèstic a tot l’entorn exterior, de manera gradual i creixent. El foc comença a l’hivern, en el fogaril de les cases, amb la soca o tió que presideix la llar i crema de Nadal fins a Any Nou. En aquells moments de fred, es porta la Natura a casa i es concentra en la llar, que uneix totes les generacions, des de la més nova fins als avantpassats, a través del foc i el fum que s’enfilen xemeneia amunt.

Després, el foc surt a les places i carrers, de forma molt elaborada, com la de la Fia-Faia, o més tard, per Sant Antoni en tants pobles, en la construcció del Mai que s’encén, mentre Sant Antoni passa pel davall i en surt sa i estalvi, en la renovació i recreació de la societat. La crítica a la societat arriba per Sant Josep, omplint les places de València i altres ciutats, com omplirà el mateix centre de Berga en la Patum del Corpus o en els vells i nous correfocs de tantes Festes Majors.

Ell foc es va estenent pel calendari fins arribar al punt més alt, en el solstici d’estiu, Sant Joan, o Sant Quirç, acompanyant tot el poble, que ha anat conquerint el seu entorn, lluitant amb les tenebres i els perills que l’assetgen. El foc de Sant Joan arriba als límits de la població, i en els llocs on es fan falles, els fallaires recorren els camins de la vila, tot dibuixant-los amb el foc, des dels límits del terme municipal.

En aquest recorregut al llarg de l’any, els pobles marquen les fronteres amb els possibles perills, els mals esperits, que durant l’hivern havien reduït el territori lliure per a l’home, fins a fer-lo refugiar dins de les cases. Amb Sant Joan i el solstici d’estiu, la població arriba a la totalitat del seu territori, esfuriant les ombres i les pors.Els fallaires s’emocionen perquè saben que des del centre del poble, els estan veient amb la flama que porten, des dels llocs que han arrabassat a la nit, perquè tot allò que dibuixen amb el foc és la seva terra.

I això és el que passa amb la Flama del Canigó. No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble. Amb la flama, anem dibuixant i assenyalant el territori del nostre poble, que el fred i la foscor de la història no ens deixava albirar.

No deixem que un altre hivern ens el torni més petit i poruc!

JOSEFINA ROMA
antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona.

Salut, pau i felicitat per a tothom.

Vagin per endavant els meus sincers desitjos de salut, pau i felicitat per a tothom.

Ho he de reconèixer, m’emociono, faig allò de la llagrimeta, fins i tots sanglotejo, amb coses que per a d’altres són tonteries, sensibleries, coses fàtues i sense importància, ep!  Mai ho diré en públic i en tot cas ho faig dissimuladament al cine, davant la tele, per la xarxa o fins hi tot, de vegades, pel carrer.

Sóc estrany? Realment em va arribar a tocar la fibra “Tu a Boston y yo a California”? És que emocionar-te amb “Polseres vermelles” no té gràcia, és que si no ho fas, una de dos o ets mort o ets de fusta. Perquè se’m posa la pell de gallina amb algunes cançons que mai diré quines són? Perquè m’emocionen alguns records?

La gent que en sap d’aquestes coses diu que al teatre, al cinema o a la literatura està tot inventat des dels temps dels grecs, potser és així, però ai amics i amigues! I els matisos? Aquelles notes musicals en el moment oportú, aquelles imatges, vistes o imaginades, quan menys t’ho esperes o quan estàs completament desarmat i les cuirasses i les armilles són a l’armari? aquell somriure, aquella carícia, aquella paraula, aquell gest? ai, ai, aixxx! Què fa que els sentiments surtin i es manifestin? Una guspira? Una reacció química? Què fa que ens tornem tous amb la edat? Que aprenguéssim a perdonar abans de rebre cap ofensa? És la experiència? És la edat? Què fa que encara m’emocioni amb aquella cançó de Serrat o amb el desig dels seus llavis?

Arribats a aquestes dates assenyalades, el món, i dic el món amb totes les lletres, és ple de bons desitjos, de bons propòsits i de gent que diu i repeteix allò de l’esperit de Nadal i els vents nous de l’any nou i  que això hauria de ser tot l’any i no només uns dies i bé, ja sabeu de que parlo, jo també hi participo cada any, de vegades  amb entusiasme, de vegades amb esperit crític, tal qual com la vida és, tal qual com les persones som: imperfectes, i sobre tot duals, duals en el sentit que som capaços de fer bons propòsits, amb total sinceritat, un dia i a l’altre auto excusar-nos sense cap problema de consciència, o sí.

Ai, ai, potser és que em faig gran, potser és que també aquest dies tenen alguna cosa de morir i tornar a néixer, com l’any que s’acaba i el que comença, com un canvi de cicle, com la natura, com la vida, que també un dia s’acaba per a tot i tothom.

Què en quedarà de tot això quan no ja no siguem en aquest món? Els grecs, una altra vegada ells! creien que la immortalitat consistia en passar a la història, altres pensen que, com formem part del món, de la matèria, doncs no morim mai, nomes ens transformem, com en totes les coses tots tenen la seua part de raó i tots s’equivoquen, així és la condició humana i aquesta és la gràcia de viure: creure, creure i creure en alguna cosa, en la vida i en l’amor, en la eternitat i en la reencarnació o en l’aigua i  les pedres, tant és!... la gent que té un pensament religiós i sincer, té un avantatge molt gran, els descreguts ens aferrem més al present, que és el més important, al cap i la fi no hi ha res més, sense oblidar que el present és el fill del passat i el pare del futur i que tot és tan gran i inexplicable i, tan petit e inescrutable, com l’univers o una munió de cèl·lules juntes que fan que existeixi una cosa que hem acordat que es digui vida.

Qui no vol una vida feliç i intensa, sense problemes ni traumes? Què seria del dia sense la nit? Ja tornem a la dualitat que fa que siguem el què som. Al final crec que quan arribéssim al final, quan estéssim a punt de perdre la consciència per sempre (realment el que val és la vida o la consciència?) que serà el més important? Haver viscut amb el cos a tope o amb la consciència tranquil·la?

No sé com anirà, es pot estar segur de ben poques coses! però sí sé amb seguretat que aquest any m'ha passat una de les millors coses que et poden passar a la vida, ser iaio!

 Ups! quina parrafada! que passeu els millors dies! 

Per Santa Llúcia un pas de puça!.

Informació del bloc La devocioteca.

                                                 Església de Flix, Santa Llúcia a la dreta.

Abans de 1582, per Santa Llúcia el dia ja creixia

Roger Costa esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça’, i creient que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13”. 

Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català recull que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys e el zenit, és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, als ulls populars, a una passa de puça.

L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma sobre el calendari vigent fins aleshores de part del papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys. 

La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0.0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte que, com exemple, que “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu. 

Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la bula del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en quest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre: aquell any, doncs, sols tingué 355 dies

. 

És així, com recorda Roger Costa, “Santa Llúcia, que sempre havia estat el dia 13, es va començar a celebrar abans del solstici des del qual s’havia anat desplaçant”. I, per aquest motiu ben comprensible, les dones i homes d’abans de 1582, creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de claror i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer a la foscor.

La Bassa de les Clotxes

Aquest dies, amb l'abundant pluja caiguda, la bassa de les clotxes estava espectacular!

Clotxa, antigament Cotxa o Quotxa, de clotxes n’hi ha a molts pobles, en general designen llocs d’aigua.

En toponímia és un terme genèric que designa un clot de poca profunditat. 

Amb el nom de l’indret de Flix que anomenem bassa de les Clotxes passa el mateix que amb el de la roca del Tormo, un tormo és un genèric toponímic amb el significat de penyal o gran bloc de roca isolat. És com dir “la clotxa de les clotxes o el tormo del tormo”

Per tant la bassa de les clotxes no es diu així perquè s’hi anés a menjar la clotxa, sinó perquè precisament una clotxa és una mena de bassa, d’aquesta manera s’entén millor el nom del plat més típic de les nostres terres, per la forma de clot o de clotxa que té el pa que s’utilitza de suport pels ingredients.

Fruites (gairebé perdudes) de tardor, les nespres.

En aquest temps, collíem les nespres i les esteníem a l'esgorfa en un canyís, és un dels fruits dels que es conserven pocs arbres, l'altre dia en vaig trobar un, l'aroma d'un nespre madur va ser com un glop d'infantessa.

Tardor al meandre de Flix.