Flix, carnaval d'estiu 2018

Un gran èxit de participació, com ja ve sent habitual! Us deixo algunes fotos en aquest bloc, si en voleu veure moltes més cliqueu aquí.

Faió, 1967: ‘Recojan documentos, dinero y salgan’.

Hi ha alguna cosa pitjor que li pugui passar a un poble? 

Extractes del text d'aquest article, per si en voleu saber més : 

https://www.heraldo.es/especiales/fayon-50-anos-de-una-historia-sumergida/

Aquel 20 de noviembre pasó la Guardia Civil dando la siguiente orden: ‘Recojan documentos, dinero y salgan’. No permitían sacar nada más. 

De manera precipitada en los primeros días de la inundación “se sacó lo que se pudo y lo que no, allí se quedó para siempre. Creo que el procedimiento que utilizó Enher fue de lo más inhumano y que en la actualidad esto se habría considerado una grave violación de los derechos humanos”, subraya el exalcalde. 

Había proyectados cuatro embalses para el aprovechamiento del Ebro desde Escatrón hasta Flix: en Caspe, Mequinenza, Fayón y en Ribarroja. Eran de cota baja, lo que significaba que las poblaciones tanto de Fayón como de Mequinenza se habrían mantenido intactas. 

En la década de los 50, “la importancia de todos estos proyectos llegó al Gobierno y el Instituto Nacional de Industria (INI) se hizo cargo de la explotación del tramo del Ebro entre Escatrón y Flix. Los embalses de cota baja no interesaron por los motivos que fuera al Gobierno y optó por las presas de cota alta”, señala Arbonés. 

De manera precipitada en los primeros días de la inundación “se sacó lo que se pudo y lo que no, allí se quedó para siempre. Creo que el procedimiento que utilizó Enher fue de lo más inhumano y que en la actualidad esto se habría considerado una grave violación de los derechos humanos”, subraya el exalcalde.

Batalla de l'Ebre, avui fa 80 anys del dia que va començar.

Aquesta nit passada, del 24 al 25 de juliol, ha fet 78 anys que es va iniciar la Batalla de l’Ebre, el balanç final fou immensament tràgic, unes 130.000 baixes, dels quals 30.000 soldats morts. La resta van ser ferits i presoners.

Algunes notes:

A partir del mes de maig de 1938, Franco va llançar una ofensiva per la Vall de l’Ebre amb l’objectiu d’arribar a les costes mediterrànies i així dividir el territori dominat pels republicans. L’objectiu fou assolit i Vinaròs fou ocupat el mes d’abril. La reacció de la República fou reagrupar les seves forces i iniciar una contraofensiva sobre la línia de l’Ebre. L’avanç fou frenat i es produí la batalla més llarga i sagnant de tota la guerra –la batalla de l’Ebre- que va acabar amb la derrota de l’exèrcit republicà, deixant lliure el camí per a la conquesta de Catalunya, precipitant el final de la guerra

“Les tropes franquistes de la 55 Divisió, manada pel coronel Enrique Adrados, havien ocupat Flix el 4 d’abril de 1938 i era defensat pel 16 batalló de Mérida, integrat a la 50 Divisió. Dos Brigades (la 31 i la 33) de la 3 Divisió republicana passaren el riu la nit del 24 al 25 de juliol: la 31 per davant de la fàbrica, aquella nit ja es comença a construir el pont de ferro al davall del castell; i la 33 creuà pel sud, trobant una ferotge resistència, que no aconseguiren neutralitzar fins al migdia del 25. El pont pesant dos dies més tard ja era operatiu i, per ell, passaren la major part dels tancs i de l’artilleria del XVè Cos d’Exèrcit, donant prioritat de pas al material de guerra i els ferits sols començaren a ser evacuats per aquest punt el 31 de juliol.”

“Joan Masot i Estopà va nàixer a Flix el 25 de maig de 1920, fou cridat a files l’any 38 i formà part de la “lleva del biberó”. El dia 23 de juliol, a la nit, partí cap al front i després de dos dies de camí arribà a l’Ebre a l’alçada de Riba-roja. Creuà el riu la nit de Sant Jaume mentre a Flix sonaven cançons de Festa Major. Sis dies més tard les tropes republicanes arribaren a les portes de La Pobla de Massaluca. Un cop estabilitzat el front participà activament en defensa de la República com un membre més dels milers de soldats de l’Exèrcit Popular.”

“A Flix, Pepeta Cervelló, que s’havia quedat al poble tot i que estava a primera línia, recorda que quan van sentir les primeres explosions tota la família es va amagar en un refugi que hi havia prop de casa seva i el que més li va sorprendre fou trobar-se allí molts soldats franquistes que es treien els galons dels uniformes i si algú no se’ls podia treure perquè els portava cosits llençava la guerrera i també totes les medalles, creus i signes religiosos. De dins el refugi sentien pels carrers els repics de les botes dels soldats republicans i crits que deien: ràpido, ràpido que vamos a perder el contacto. Després aguaitaren al refugi, detingueren els militars i se sorprengueren molt de trobar-hi població civil. Al dia següent ens van dir que anéssim tots cap a la fàbrica per evacua’ns a tots a l’altra part del riu, però quan hi vam anar tenien molts presoners i no cabíem tots a les barques i ens ven fer tornar cap a casa...”

Avui encara queden soldats escampats pels camps o en fosses comunes per identificar, encara no s'han tancat les ferides. Aquí a Flix també!

Les cites són del llibre de Josep Sanchez Cervelló, Conflicte i violència a l'Ebre.

Amb una sabata i una espardenya.

Diu mun pare, que te 88 anys, que amb la utilització de pesticides, herbicides, etc. s’ha fet molt mal al camp, ell sempre diu que abans hi havia moixons de totes classes per tot arreu i  que ara vas pel difora i no se sent res, ni un moixó!  Diu també que, per exemple, matar el puó realment és molt fàcil només necessites tindre ortigues, fas una mena de sopa i no en queda ni un!.

Li dic que les ortigues piquen una mica i em contesta que a ell no li fan res, diu que segurament es va  fer immune de petit, quan jugaven a futbol a  la Era nova, en aquell camp, quan anava la pilota fora qui la tirava l’havia d’anar a buscar baix de tot del talús, a un bancal que sempre estava ple d’ortigues i, en pantalons curts ja et pots imaginar com acabaven! Jo me’n recordo també d’aquest bancal, era damunt  de l’espona que tancava un extrem del carrer Sant Pere, nantres hi anàvem amb espases de vímet a tallar-les! Diu que allí baix també hi havia dos bancals d’ametllers i que hi jugaven a fer refugis al talús.

L’altre dia van penjar al facebook una foto d’un equip de la teu època, li vaig dir i em va explicar que per a ell el futbol es va acabar molt aviat, va jugar alguns partits amb el Flix, de molt jove, en 15 o 16 anys i se’n recorda molt bé de l’últim partit, va ser a Faió, un partit d’homenatge a Franc que s’havia trencat una clavícula, diu que no estava gaire entrenat i en un demà tenia unes agulletes terribles!

Així que com cada matí van sortir de casa en sun pare, en lo carro i la mula cap al tros, en direcció a la barca del riu de dalt, ell agafat darrere el carro per a poder caminar una mica millor, però quan van arribar  a l’alçada de la era nova, mun iaio va veure la barca i va dir: “va! que passarem a la propera barcada!”  I va posar la mula al trot!...mun pare no va poder seguir el ritme i es va quedar enrere i mun iaio el va haver d’esperar a la barca sense passar...i així va haver de triar o el futbol o la feina. També es veritat que aviat va començar a festejar, eren  molt jovenets, ell 17 o 18 anys i ma mare 14 o 15, el futbol ja no importava! Tothom els mirava perquè sempre anaven agafats del bracet. Bé, doncs en aquell partit de faió també va passar una altra cosa....en aquell temps tothom jugava com podia i ell jugava amb espardenyes, clar, però hi havia un company que jugava en sabates, però de carrer,  res de botes de futbol, doncs ens vam posar d’acord i com ell xutava en l’esquerra i jo amb la dreta, doncs vam acabar jugant los dos en una sabata i una espardenya!

Muntanya, mar....i tornem al riu!

Muntanya, una passejada per la Segarra i en concret a Montfalcó murallat. Mar, caminada al delta fins el far de la punta del Fangar i de tornada aturada al pas de barca de Miravet!

Ruelles, gotes i riu, més riu!