dimecres, 17 de febrer del 2010
Enresa només instal·laria a Ascó el cementiri de residus radioactius.
El centre tecnològic, el reactor nuclear experimental de transmutació i el parc empresarial, podrien anar a un altre municipi.
Vandellòs-Hospitalet de l’Infant, municipi preferit per Enresa.
Els fets indicarien que el municipi de Vandellòs-Hospitalet de l’Infant, on Enresa ja hi té ubicat el Centro Tecnológico de Mestral, era el municipi preferit per intal·lar-hi el cementiri. En el procés de desmantellament de la Central Nuclear Vandellòs I, clausurada al 1989, l’empresa ha invertit milions d’euros. S’hi han executat diversos projectes a través de convenis amb varies universitats, en els quals hi ha treballat molts dels enginyers i tècnics d’aquesta empresa pública. La localització de Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant fa que els treballadors de l’empresa apostin per aquest municipi. “Aquí hi ha més bon clima i tenim les famílies vivint en uns indrets amb qualitat de vida, com el nord del Tarragonès o el Baix Penedès, que estan prop de Barcelona”, se’ls ha sentit dir obertament als enginyers i tècnics d’Enresa.
Els terrenys nuclears de les instal·lacions de la CN Vandellós que ja no acullen cap infraestructura radioactiva no s’han desclassificat del seu ús nuclear després de completar-se les dues primeres fases del desmantellament, així mateix, la línea d'evacuació d’electricitat de la CN Vandellòs I no ha estat desmantellada. Per tant, existirien hectàrees més que suficients i una línia d’evacuació d’electricitat per acollir nous usos nuclears. De fet, el Centro Tecnológico Mestral ja està duent a terme la majoria de les activitats que ha de desenvolupar el futur centre tecnològic que ara s’associa al cementiri, segons l’esmentat “Informe sobre las iniciativas asociadas al proyecto. Centro tecnológico”.
Totes les empreses auxiliars vinculades a les nuclears estan situades al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. S’hi troben:
- Tecnatom: empresa auxiliar de les nuclears i que fa la formació dels treballadors al centre que té al polígon industrial Les Tàpies (Hospitalet de l’Infant).
- Westinghouse: empresa americana que porta el control dels reactors d'Ascó i Vandellòs, té una seu al polígon industrial Les Tàpies (Hospitalet de l’Infant).
- Enwesa: empresa auxiliar de les centrals nuclears i que és la que hi aporta més treballadors, està ubicada polígon industrial Les Tàpies (Hospitalet de l’Infant).
- Fins i tot, la seu central d'ANAV (Asociación Nuclear Ascó-Vandellòs) està situada al recinte de la CN Vandellòs 2, ja que els seus directius no van volen que anés a Ascó.
En canvi, al municipi d’Ascó mai s’hi ha instal·lat cap centre tecnològic ni cap empresa auxiliar a la industria nuclear. El seu polígon industrial està solament ocupat per un parc de bombers, un camp de futbol, i el cementiri de la població, així com petits serveis sense vinculació amb la nuclear (rentador de vehicles). És per això, que entre els treballadors de les empreses auxiliars d’ANAV (empresa que gestiona les dues centrals nuclears d’Ascó i la de Vandellòs) les nuclears d’Ascó s’anomenen col·loquialment com a Vietnam.
Moció anti-cementiri
El fet que el municipi de Vandellòs-Hospitalet, des de sempre el candidat preferit per Enresa per acollir el cementiri, fos el primer de Catalunya en aprovar la moció en contra del cementiri de residus radioactius el 28 d’abril de 2006 (ratificada posteriorment el passat novembre de 2009), va implicar que l’empresa de residus es veiés obligada a buscar un nou candidat per acollir els residus radioactius, Ascó.
És a partir d’aleshores que s’hauria iniciat el procés entre Enresa i l’AMAC per pactar que Ascó fos el candidat a acollir el cementiri de residus radioactius. Ascó es quedaria amb els suposats beneficis econòmics que recull l’esborrany d’Ordre Ministerial[3], mentre que Vandellòs-Hospitalet es quedaria amb el centre tecnològic, que inclou el reactor nuclear experimental, i amb el parc empresarial.
Segons fonts pròximes a l’Ajuntament d’Ascó, aquest fet estaria en coneixement del mateix municipi abans d’entrar en la cursa per obtenir el cementiri de residus. Un cop el municipi d’Ascó seria l’escollit per part de l’Estat, s’iniciaria el procés de construcció del cementiri de residus, amb la dedicació de 2ha. per al suposat Centro Tecnològico. Aquest centre no seria res més que un edifici d’informació i recepció de visitants, amb pòsters i powerpoints.
Cap document legalment aprovat a dia d’avui diu que Ascó i la resta de municipis afectats pel cementiri nuclear hagin de rebre compensacions de 6 milions d’euros per la instal·lació del cementeri. Tan sols l’esborrany d'una ordre ministerial, penjada a la web de la Comisión Interministerial amb data del 30 de desembre de 2009 ho menciona[4]. Ningú garanteix que aquesta ordre ministerial s’aprovi, ni que s’aprovi amb aquelles quantitats que s’hi esmenten.
L’aposta d’Ascó és arriscada, tenint en compte els forts problemes econòmics de l’Estat espanyol i el fet que inicialment es parlava de 12 milions d’euros que ara ja han quedat rebaixats a la meitat. A més a més, la naturalesa d’una ordre ministerial fa que aquesta pugui canviar d’una setmana per l’altra segons el criteri del ministre corresponent. El municipi holandès de Borsele, on està el cementiri nuclear i que serveix com a model a l’Estat espanyol, no cobra cap compensació econòmica.
Un cop consolidades les obres del cementiri a Ascó, s’iniciaria el procés de consolidació del Centro Tecnológico als terrenys de la CN Vandellòs 1, on hi ha actualment el Centre Tecnològic Mestral. Allí s’hi podria construir un reactor nuclear experimental per a la transmutació dels residus radioactius, aprofitant que aquells terrenys no han estat desclassificats com a zona nuclear i comptin amb una línia d’evacuació d’electricitat.
Aquest reactor nuclear experimental ja està contemplat des de l’inici del procés en el que ens trobem immersos. La Comissió d’Industria del Congrés dels Diputats va aprovar al desembre de 2004 una resolució per construir a l’Estat espanyol un Almacén Temporal Centralizado i investigar en transmutació d’elements radioactius, tal com recull el punt nou de la resolució:
“Se insta al Gobierno a que, en colaboración con Enresa, desarrolle los criterios necesarios para llevar a cabo en España la instalación de un Almacenamiento Temporal Centralizado (ATC) de combustible gastado, en consonancia con el Plan Nacional de Residuos, y a que se impulse el desarrollo de su colaboración en la investigación de la partición y transmutación de elementos radiactivos de larga vida y alta actividad”[5].
També el document “INFORME SOBRE LAS INICIATIVAS ASOCIADAS AL PROYECTO. CENTRO TECNOLÓGICO” esmenta les tècniques de transmutació i l’aprofitament energètic dels residus com a línies d’investigació que incorporarà el centre tecnològic:
- (pàg. 2) Las líneas de investigación en dichas áreas serán las que se indican a continuación:
o Tratamiento de residuos:
§ Separación de radionucléidos de vida larga. Tecnologías avanzadas.
§ Interacción de radionucléidos con la materia: Ensayos desorción/migración.
(pàg. 5) En ese sentido el Centro promoverá investigación en las áreas de:
o Desarrollo de sistemas de gestión datos y de interconexión de sistemas.
o Sistema de gestión y transmisión de datos remotos.
o Plataformas numéricas de simulación en el campo de:
§ Transmutación y física de reactores
(pàg. 6) 2.6 I+D abierto
o - Ingeniería de la construcción y gestión del espacio subterráneo.
o - Nuevas formas de energía y aprovechamiento energético.
Conclusions: Per decisió d’Enresa, si el cementiri de residus radioactius finalment va a Ascó, en aquest municipi no s’hi instal·larà cap centre tecnològic ni cap empresa. Serà el municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant el que acollirà tot aquest I+D, i especialment el reactor nuclear experimental de transmutació.
Això és VOX POPULI, i ho saben ENRESA i l’AMAC.
1 Aquest informe es pot consultar al web de la Comisión Interministerial (http://www.emplazamientoatc.es/NR/rdonlyres/8D647367-29B8-4983-BBE6-EF5AAB6D97BC/0/CentroTecnologico_aprobado27Nov.pdf )
2 http://www.boe.es/boe/dias/2009/12/29/pdfs/BOE-A-2009-21107.pdf
3(http://www.mityc.es/energia/nuclear/Legislacion/Estatal/proyectos/Orden_municipios_inicio.pdf )
4http://www.mityc.es/energia/nuclear/Legislacion/Estatal/proyectos/Orden_municipios_inicio.pdf
5 http://www.congreso.es/public_oficiales/L8/CONG/BOCG/D/D_132.PDF , pàg. 30.
2 http://www.boe.es/boe/dias/2009/12/29/pdfs/BOE-A-2009-21107.pdf
3(http://www.mityc.es/energia/nuclear/Legislacion/Estatal/proyectos/Orden_municipios_inicio.pdf )
4http://www.mityc.es/energia/nuclear/Legislacion/Estatal/proyectos/Orden_municipios_inicio.pdf
5 http://www.congreso.es/public_oficiales/L8/CONG/BOCG/D/D_132.PDF , pàg. 30.
dimarts, 16 de febrer del 2010
diumenge, 14 de febrer del 2010
Els arbres del Passeig de l’Ebre.
Ho hem intentat, hem esperat fins a l’últim moment esperant que la situació dels arbres del Passeig de l’Ebre no fos la mateixa que els de la vorera del passeig de vora de les cases. Però no ha estat així, la situació d’alguns d’ells és fins hi tot pitjor.
No podrà ser, haurem de canviar tots els arbres del passeig, per seguretat. Quan es van plantar aquests arbres, es va posar formigó fins gairebé la soca, això, juntament amb una poda dràstica continuada, que afavoreix el creixement del gruix del tronc, ha fet que per davall de la vorera aquest tronc no hagi pogut créixer igual, això ja va provocar la caiguda d’un d’ells, un dia de vent perquè el gruix de la soca per davall de la vorera no va poder aguantar el pes de l’arbre. Aquesta és la situació que ens hem trobat a gairebé totes les mèlies del passeig al treure la vorera en el curs de les obres.
Això ens obliga a replantejar-nos el tema dels arbres del passeig, els àlbers estan en un estat acceptable, encara que massa junts i la idea inicial era traure’n la meitat, la idea de conservar-los, apart de que són éssers vius, era per a mantenir el caràcter i aspecte de la zona. Amb el nou disseny i ampliació del passeig queden en una situació que fa que tampoc es puguin conservar.
S’hauran d’arrencar tots els arbres i posar-ne de nous. La proposta que hem fet és plantar dos fileres de plataners (com els de la plaça del mercat), 25 a cada costat, això ens permetrà en pocs anys fer podes de formació per a muntar una arcada, a tot lo llarg del passeig, com la del final de l’Avda. de Catalunya.
Aprofito per a dir també que la part de damunt de la nau i les restes de la muralla serà un mirador i que el passeig s’ampliarà a lo ample, en direcció al talús del riu, i a lo llarg, en direcció a la barca, de manera que el monument a la sardana quedarà integrat dintre del passeig. A la banda del riu hi haurà una barana nova de forja i es muntarà altres tipus de baranes, tant al riu dalt com al de baix, segons les característiques de la zona. També es muntarà de nou tot el mobiliari urbà, fanals, bancs, papereres, etc. La previsió de finalització de totes aquestes obres és la prevista, els 36 mesos acaben a finals de setembre.
divendres, 12 de febrer del 2010
Industria va pagar per a que Yebra i Ascó optessin al MTC
Diari "Público"
El Gobierno tuvo que poner dinero sobre la mesa para encontrar pueblos dispuestos a albergar el almacén temporal centralizado (ATC) que custodiará las 6.700 toneladas de residuos nucleares de las centrales españolas. El Ministerio de Industria hizo un "trato" con la Asociación de Municipios en Áreas Nucleares (AMAC) por el que se comprometió a aumentar hasta 8,25 millones de euros cada año la suma que reciben, según fuentes de la negociación, con la condición de que presentaran candidatos a quedarse con el vertedero atómico.El Ministerio niega tal acuerdo.
Los pueblos nucleares recibieron en 2009 más de 20 millones de euros, según la contabilidad de la Empresa Nacional de Residuos Radiactivos (Enresa). Los 69 municipios de la AMAC, incluidas todas las localidades con centrales atómicas, se reparten la mayor parte de esta cantidad, procedente de las cuotas que pagan las compañías eléctricas propietarias de los reactores.
El trato apalabrado entre Industria y los pueblos nucleares era que sin candidatos no habría dinero, y viceversa. El 29 de diciembre, el mismo día que el Ministerio publicó en el Boletín Oficial del Estado la convocatoria para elegir el emplazamiento del ATC, el departamento de Miguel Sebastián cumplió su parte y abrió el grifo del dinero, al arrancar el proceso para modificar la Orden Ministerial de asignación de fondos a municipios nucleares.
El mínimo se multiplica
El borrador de Orden Ministerial crea una nueva partida de hasta 7,55 millones de euros anuales para cofinanciar "actividades de desarrollo local" en los pueblos atómicos, aquellos situados a menos de 20 kilómetros de una central. Además, el borrador asume otros puntos pactados, como que el mínimo que recibirá cada municipio ascenderá hasta los 100.000 euros. En la actualidad, hay pueblos que cobran 30.000 euros o menos por encontrarse en las cercanías de una planta atómica. Con este cambio, el conjunto de los municipios atómicos recibirá 700.000 euros más cada año, según fuentes de Industria. El arreglo entre la AMAC y el Ministerio, sumada la cofinanciación y la subida del mínimo, supone 8,25 millones de euros más cada año.
"Si AMAC presenta candidatos esto llegará al final", dice el acta de la reunión
El 11 de enero, en la última reunión directiva de la AMAC -a la que acudieron los alcaldes de Yebra (Guadalajara) y Ascó (Tarragona), además del resto de regidores de pueblos con reactores-, el gerente de la asociación, Mariano Vila dAbadal, comentó que "la Orden [prometida por el Ministerio para incrementar el dinero] ya está en trámite de audiencia" y aseguró: "Si AMAC presenta candidatos esto llegará al final", según el acta de aquella reunión, a la que ha tenido accesoPúblico.
"El compromiso de AMAC es presentar candidatos, si no los presentamos no habrá Orden. El día que han publicado la convocatoria del ATC ha salido la Orden Ministerial, con lo que el Ministerio ha cumplido la palabra. No podemos sembrar la sospecha", advirtió el gerente a los alcaldes. El regidor de Vandellós, Josep Castellnou, insistió en la importancia de cumplir el pacto: "El trato era este, el trato era que si presentamos candidatos se modificaba la orden". Diez días después, el 21 de enero, poco más de una semana antes de que expirara el plazo, Yebra se presentó como primer candidato. Al día siguiente, Ascó dio también un paso al frente.
La AMAC forzó el trato con Industria en julio de 2009, cuando dio una patada en la mesa de la negociación y aseguró que no presentaría ningún candidato. En un comunicado, la asamblea de la asociación cargó contra el Gobierno: "No existe ningún organismo ni institución en el Estado que pueda asumir la dirección del proceso con garantías de transparencia, información y participación para los municipios ni para la población".
Miedo al concurso
Tras la amenaza, portavoces del secretario de Estado de Energía, Pedro Marín, prometieron poner dinero sobre la mesa. Industria temía que si la AMAC no presentaba candidatos, ningún otro pueblo de España se atrevería a ser el primero, el concurso quedaría desierto y el Gobierno se toparía con otro desatino en materia de energía nuclear, tras la gestión de la prórroga de la central de Garoña, según fuentes de la negociación. Una vez que Yebra y Ascó abrieron el melón, 12 pueblos sin tradición nuclear se apuntaron in extremis o incluso fuera de plazo a la carrera por el ATC.
Industria temía que si la AMAC no presentaba candidatos, ningún otro pueblo de España se atrevería a ser el primero
La recompensa por la colaboración de los pueblos nucleares podría aumentar. La AMAC ha pedido al Ministerio más dinero para la zona de Almonacid de Zorita. Su planta cerró el 30 de abril de 2006, sin que el Gobierno ofreciera alternativas económicas al monocultivo nuclear. Paradójicamente, el Ejecutivo prevé 1,05 millones de euros anuales para amortiguar los efectos del cierre del reactor de Garoña, previsto para 2013. La AMAC ha pedido a Industria que trate los dos casos por igual y los negociadores del departamento de Miguel Sebastián "han confirmado que sí lo aceptarán", según consta en el acta de la reunión del 11 de enero.
Los pueblos nucleares también han pedido al Ministerio que el emplazamiento del ATC, previsiblemente Ascó o Yebra, comience a cobrar su asignación anual de 7,8 millones de euros en cuanto se conozca el ganador, antes del verano. Industria quieredemorar este desembolso y contempla empezar a pagar cuando comience el almacenamiento de residuos nucleares en el ATC, como pronto en 2015.
Un centenar de interesados
Fuentes del Ministerio niegan el cambio de dinero por candidatos. "No hay tal acuerdo. La Orden Ministerial tenía que salir a la vez que la convocatoria para elegir el emplazamiento del ATC, para que se conociera la asignación que recibirá el pueblo [la suma está explicitada en la Orden]", aseguran estas fuentes. "Llevábamos tiempo dando vueltas al tema de la cofinanciación de proyectos de desarrollo local en estos pueblos, para evitar el monocultivo nuclear", explican. Industria también rechaza la hipótesis de que sin Ascó y Yebra, el concurso para albergar el ATC habría quedado desierto. "Desde que empezó el proceso en 2006, hemos recibido peticiones de información de un centenar de pueblos", añaden.
La AMAC lleva preparando a cuatro candidatos en la sombra desde 2006
Pese a que los pueblos implicados siempre lo han negado, la AMAC lleva preparando a cuatro candidatos en la sombra desde 2006: Yebra, en las inmediaciones de la central de Zorita (Guadalajara); Ascó, un pueblo tarraconense con dos reactores; Tivissa, cerca de Vandellós 2, también en Tarragona; y Merindad de Cuesta-Urria, próxima a Santa María de Garoña (Burgos). Los dos últimos se borraron de la lista al no encontrar aceptación en sus municipios.
El acuerdo de los pueblos nucleares era apoyar sólo a los candidatos restantes, Yebra y Ascó, que se postularon en una asamblea a puerta cerrada en 2006. Sin embargo, el pasado 11 de enero, el alcalde de Almonacid de Zorita, Gabriel Ángel Ruiz, del PP, anunció que pensaba sumarse a la competición por el ATC, a última hora y a sabiendas de que no contaría con el paraguas de la asociación, según consta en el acta.
Acusado de cobardía
El presidente de la AMAC le espetó que estaba encendiendo "la mecha de la dinamita" que podría "hacer desaparecer" la agrupación de pueblos nucleares. El regidor de Tivissa, Jordi Jardí, de CiU, pidió entonces la palabra: "La valentía del alcalde de Almonacid que ha demostrado hoy es inversamente proporcional a la cobardía que ha demostrado durante estos cuatro años que hemos estado los cuatro candidatos". El gerente de la asociación, Vila dAbadal, recuerda a los candidatos en la sombra que están a tiempo de retirarse, pero les advierte: "No nos darán la Orden y acabaremos con todo". El 22 de enero, Almonacid renunció al ATC.
Cementiri nuclear: enganys i omissions
Ara ja és oficial. Tretze (o onze?) pobles, amb una població total que no supera els 5.000 habitants i que no ha estat consultada, han comprat número de la rifa macabra d'un cementiri nuclear i un reactor experimental encetada pel govern estatal. Onze consistoris que aspiren al dret de determinar el futur dels seus veïns, de la seva comarca, de la seva comunitat autònoma –sense cap tribunal d'apel·lació.
N'hi ha prou amb una mirada de prop a aquest procés esperpèntic que Rodríguez Zapatero pretén fer passar per la política espanyola de gestió dels residus nuclears per adonar-se de fins a quin punt es basa i incorpora enganys i omissions. Uns enganys i omissions que no es troben en les ordres ministerials, sinó en tot l'embolcall de generació d'opinió pública que ha envoltat el procés i que és imprescindible pel seu (improbable) èxit.
Començarem pels enganys.
El cementiri nuclear no es va aprovar per unanimitat al Congrés dels Diputats com se'ns ha bombardejat des dels mitjans. ERC s'hi va abstenir i IU- ICV-EUiA hi va votar en contra.
Espanya no envia els residus nuclears de les seves centrals a França. El que es va menar a França va ser exclusivament el combustible nuclear gastat de la central de Vandellòs-1 (Tarragona, que va tancar el 1990 després d'un accident) i que, per decisió del règim franquista (entossudit a tenir un programa nuclear militar), es va enviar a aquest país des de 1972 fins a mitjan anys 90 per al seu reprocessament, és a dir, per extreure'n el plutoni utilitzable en armes nuclears que tanca el combustible irradiat.
Ni Espanya ni Catalunya no necessiten un magatzem temporal centralitzat, ni hi ha cap urgència per adoptar aquesta opció: es poden emmagatzemar en magatzems individualitzats, com el que ja hi ha a Zorita (que va tancar el 2006). La central d'Ascó ja en construeix un, a causa de la saturació de les seves piscines.
El cementiri nuclear no soluciona res: només emmagatzema els residus com a molt fins a l'any 2070. No hi ha enlloc cap solució que eviti que els residus siguin perillosíssims durant centenars de milers d'anys. No hi ha cap solució tècnica per a la seva gestió definitiva i segura.
El centre tecnològic associat al cementiri nuclear no es dedicarà a estudiar la cura del càncer amb radioteràpia –com es va voler fer creue als veïns d'algun dels pobles–: comptarà amb un reactor nuclear experimental sobre la transmutació... més perillós (encara) que un reactor nuclear comercial. Un reactor experimental que ratificaria la mort social i econòmica de l'entorn del municipi que arribés a acollir el cementiri.
Però encara són més significatives les omissions en el debat a l'entorn del cementiri nuclear. La primera: les que sí que necessiten el cementiri nuclear són Endesa, Iberdrola i Gas Natural- Unión Fenosa. Per dues raons. En primer lloc, per preparar l'allargament de la vida de les seves envellides centrals –de 25 fins a 40 anys i, si poden, fins als 60–, primer han de convèncer (falsament) l'opinió pública que la qüestió dels residus nuclears està «resolta». I també per estalviar-se tan aviat com puguin el cost de la gestió dels seus residus nuclears, ja que en treure'ls de les centrals i traslladar-los al cementiri nuclear aquest cost passa a ser assumit per Enresa (que funciona amb els nostres diners, amb diners públics).
La darrera gran omissió és que l'energia nuclear és prescindible en el sistema elèctric espanyol. Per minimitzar el problema dels residus radioactius cal posar en marxa un pla de tancament progressiu però urgent de les centrals nuclears, que són les que en produeixen. Espanya és exportadora neta d'electricitat, i no és cert que depenguem de l'energia nuclear francesa en cap proporció significativa. El que és significatiu és l'increment espectacular de l'aportació de les energies renovables al mix espanyol: aquest gener han produït el 39 per cent de l'electricitat –respecte d'un 23 per cent el gener del 2009. De fet, segons Red Eléctrica Española, el 26 per cent de l'electricitat generada a l'Estat el 2009 va ser d'origen renovable, mentre que l'energia nuclear en va representar el 18 per cent. La transició cap a un sistema cent per cent renovable ja ha començat –i s'accelerarà tan bon punt deixem enrere les ingestionables centrals nuclears. Tot plegat, aquesta rifa macabra, amb els seus enganys i omissions, demostra que amb els residus nuclears l'única cosa sensata que hom pot fer, l'única cosa que pot comportar un consens social, és tancar-ne l'aixeta –tancar les centrals nuclears, de manera ordenada, però urgent. Senyor Zapatero, senyor Sebastián, encara hi són a temps...
Publicat a: El Punt Barcelona 09-02-2010 Pàgina 13 El Punt Comarques Gironines 09-02-2010 Pàgina 13
dimecres, 10 de febrer del 2010
I una esperança.
(Aquesta magnífica foto és de Pau, mun fill)
Rectificar és de savis, un savi no és el que creu que sap més que ningú. La unió fa la força, la força la dona la raó. Saber apreciar les pròpies potencialitats no és fàcil, s’ha d’aprendre a tenir el que es diu visió global. Treballar junts per un futur comú és sumar, els que ho ignoren solen posar pals a les rodes. Tenir esperança en el futur no vol dir quedar-se asseguts a esperar, és treballar-hi.
Es va haver de tocar fons per a que la gent dels pobles de la Ribera d’Ebre iniciessin el camí cap a un futur diferent, se’n van adonar que el territori tenia potencial per a moltes coses que, fins ara, els havien passat desapercebudes. Van fer seu allò del que feia tant temps que es parlava: diversificació econòmica.
Vaig arribar a la ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, la boira, que tot ho uniformitza i difumina, omplia les valls i vesava pels trencalls, vista des de les alçades, on en aquests dies sempre enlluerna el sol, és tot un espectacle. Vaig notar que alguna cosa havia canviat, es respirava, com ho diria, tranquil·litat, em vaig passar tot el matí escoltant el que havia passat en els darrers anys.
L’ajuntament d’Ascó havia aprovat una moció per a demanar que quan les nuclears arribessin al final de la seva vida, la zona tingués una alternativa real, per a sorpresa d’alguns, van rebre immediatament el recolzament de més de 60 ajuntaments, 8 consells comarcals, 300 associacions i fins hi tot el Parlament de Catalunya, com no se’ls feia gaire cas es van convocar manifestacions i protestes que van fer que les que hi havia hagut en contra del PHN, semblessin de riure, finalment totes les administracions hi van dedicar recursos, diners i ajudes i ara el polígon d’Ascó està a vessar.
Animats per l’èxit van proposar també crear la mancomunitat de municipis de la ribera nord, els primers acords van ser la creació d’una empresa de transport públic entre tots, per a que es poguessin moure’s i treballar amb facilitat a qualsevol dels pobles associats. També es va crear una empresa subministradora d’aigua potable, pel mateix àmbit a tots els municipis que dona treball a 25 persones i ha solucionat els problemes de subministrament.
A Flix, després de l’extracció i neteja de l’embassament i l’arribada del gas, la cosa va canviar molt, Ercros va decidir, per una banda, enderrocar tots els edificis obsolets de dins el recinte fabril i va fer un polígon industrial de serveis aprofitant la gran concessió d’aigua, el gas natural i d’altres infraestructures, tres empreses s’hi van instal·lar ràpidament, una d’elles aquella que va estar a punt de venir a Flix abans d’esclatar l’escàndol dels fangs, també gràcies a això el centre tecnològic del vivers d’empreses és un referent internacional, per una altra la colònia de la fàbrica es va rehabilitar, gràcies a la predisposició de l’empresa i a la llei de barris, avui és un referent, únic a Catalunya, de colònia industrial química.
Al polígon de la Devesa hi ha, amés de les empreses que hi havia i gràcies a la instal·lació del viver d’empreses: una fàbrica de cervesa, una panificadora, una de manufactures de paper, una petita central de biomassa, amb una empresa associada de gestió de boscos, un centre de distribució de productes ecològics, un taller especialitzat en la fabricació de lents de vidre d’alta precisió i una altra que fabrica i repara components per vaixells i embarcacions fluvials.
El complex turístic del meandre és tot un èxit, la mosca negra és història des de que es va aconseguir que les empreses elèctriques deixexin de tenir el control del cabal de l’Ebre i es restablís l’equilibri ecològic del riu, això va fer que la pesca tornés als nivells de quan en aquests pobles es feien campionats mundials, D’establiments rurals n’hi dos més, encara que més petits, només hi treballen 10 persones quan al del meandre en treballen 25, un a la partida de les boveres i un altre als Montredons. Al final els gestors de la Reserva de Sebes han ampliat la feina a tot el meandre, gràcies sobre tot al seu grup de voluntaris que cada vegada és més nombrós.
La residència per a la gent gran que ja fa anys que es va instal·lar a Flix ha esdevingut un exemple de gestió a nivell nacional per l’ampli espectre de serveis que ofereix, que van des de l’atenció integral a l’assistència domiciliària, això va fer que dels 60 llocs de treball directes previstos inicialment s’hagi passat a gairebé 80.
La resta de pobles de la comarca, finalment han aconseguit algunes denominacions d’origen per a la fruita i l’oli. La navegació fluvial, es va consolidant per què es va decidir potenciar un sistema més adient al riu, amb petites embarcacions i ports a tots els pobles dotats de totes les infraestructures necessàries i amb una empresa de guies especialitzats en el patrimoni històric de la zona.
I em deixo moltes més coses de les que em van explicar, perquè quan la gent confia en el futur, se’l fa seu i s’uneix per a coses que valen la pena, tard o d’hora tenen èxit i les ajudes arriben amb normalitat fent vàlid allò que diuen, que ningú ajuda al que no camina, més aviat el compadeix.
Al final jo també vaig decidir quedar-me a viure-hi. Un dia un em va dir, a cau d’orella, que tot va començar a anar millor quan va començar a córrer per aquest pobles octavetes amb aquest text:
“Queden avui, a casa nostra, zones desconegudes? Comarques fins hi tot, poc explorades? Per estrany que sembli, la resposta és sí. La Ribera d’Ebre és un d’aquests indrets immerescudament invisibles per a molts catalans. I és que només des de la ignorància o des de l’estigma gratuït es pot obviar aquesta comarca vertebrada pel riu més important del país i delimitada per muntanyes tan belles com les de Cardó. L’omnipresència de l’Ebre, la fertilitat de l’horta que rega, d’interès pel patrimoni històric i cultural que conserva i l’hospitalitat de la seva gent sorprenen al visitant primerenc. Us convidem a olorar la primavera dels sentits en aquesta meravellosa terra de la Ribera ”.
Va resultar que molta gent no se’n havia adonat ni d’on vivien, de fora vindran....
La gent d’aquesta terra s’ho mereix i jo me’n alegro.
diumenge, 7 de febrer del 2010
Un malson.
Hi ha gent que tenen la sensibilitat a flor de pell i n’hi ha que això de la sensibilitat els hi importa un rave. Hi ha persones que quan es fan grans aprenen a valorar les coses que realment importen a la vida, en casos excepcionals n’hi ha que ja ho saben de joves. Hi ha vegades que els somnis en realitat són malsons. Els malsons se solen oblidar més fàcilment encara.
Vaig escriure aquest malson precisament per a no oblidar-lo:
- Mequinensa havia desaparegut, no hi havia ni port, ni llaüts, només es veien un munt de runes a la vesant del castell. Riu amunt vaig veure una enorme paret de formigó, havien fet un embassament, havien destruït el poble i n’havien fet un de nou en un altre lloc. Vaig preguntar què havia passat, em van dir que no estava a la Ribera d’Ebre, que allò era l’Aragó i que l’Ebre ja no passava per allí, que desembocava a l’embassament de riu amunt, l’aigua que veia era del Segre i del Cinca i que, riu avall, el poble de Faió, ara era sota les aigües d’una altre embassament, que només es veia la part de dalt del campanar, que ja no hi havia llaüts pel riu i que si volia navegar-hi, potser el millor era que ho fes amb piragua perquè hauria de sortir de l’aigua i portar-la a coll algunes vegades.
Vaig decidir no arriscar-me i fer-ho per carretera, a Riba-roja vaig veure que la barca de pas ja no hi era, a la vora hi havia un dels llaüts podrint-se, hi havia un modern i enorme pont però a l’altra banda no hi havia cap carretera, una mica surrealista és el que em va semblar. Al poble hi havia moltes cases buides, em van dir que esperaven la construcció d’una central tèrmica i un abocador per a poder prosperar, perquè ja feia temps que la feina anava escassa i la terra estava mig abandonada. A Flix vaig veure una gran fàbrica i un altre embassament, ja en portava comptats tres en pocs kilòmetres, que per cert estava ple de residus des de feia una pila d’anys, va resultar que la fàbrica ja no era tant gran com anys enrere, cada vegada hi treballava menys gent i molts no sabien què fer perquè no sabien fer una altra cosa. La presa era una mica estranya, l’aigua la desviaven per un túnel cap a la central hidroelèctrica i ja no passava pel meandre, l’aigua estava estancada i aquell enorme revolt ple d’algues i brossa.
Riu avall, en direcció a Ascó, vaig veure des de molt lluny un gran fumeral, ja feia anys que havien posat dos centrals nuclears vora el riu i també havien fet una altra presa, ja en portava quatre!, el gran fumeral el van posar perquè l’aigua sortia massa calenta i es morien els peixos. Diuen que es paguen uns grans sous i que hi treballa molta gent, però no tenen res més, la gent que no hi treballa pensen que no es just, perquè no hi ha una altra manera de prosperar en tots els pobles del voltant, quan van fora a vendre la fruita que encara fan, és com si portessin una marca al front. Avui encara se senten més derrotats, perquè les centrals tenen una vida limitada i tenien l’esperança en un futur diferent, com van fer en un poble de Burgos, però resulta que hi posaran un cementeri nuclear i que ja poden plegar tots els que no hi treballin, perquè si en tots aquests anys no han aconseguit que s’hi instal•li cap més empresa, ni regalant els terrenys, quina garantia hi ha que serà diferent? Diuen que els han promès un centre tecnològic i un parc empresarial, molts diuen que això són paraules buides, promeses que s’emportarà el vent i que al final es trobaran amb el cementeri, envoltat de naus buides i amb les nuclears tancades.
Em vaig posar molt trist perquè la gent es baralla molt. Fins hi tot entre els pobles es barallen, serà perquè diuen que arribaran molts diners?.
Era sorprenent que de Mequinensa a Ascó hi ha tres embassaments, amb els seves centrals hidroelèctriques, una fàbrica química, dos centrals nuclears i cada vegada hi viu menys gent. Per tot arreu vaig veure torres elèctriques, sobre tot al pas de l’Ase, però passat el congost semblava que els pobles vivien millor, les terres estaven treballades, hi havia moltes plantacions de fruita. Em van explicar que les dos Móres no es portaven gaire bé entre elles i que a la Nova havien estat a punt de construir una gran central tèrmica, això es va aturar però si que hi van fer un enorme abocador. Però aquests pobles encara van creixent, els camps es veuen treballats i hi ha alguns polígons industrials de petites empreses. D’aquí a Miravet, per Benissanet i Ginestar sembla que la gent viu de la terra, també hi comencen a arribar alguns turistes cansats de tant sol i platja, els seus habitants estan preocupats perquè s’escampi Ebre avall el model que van triar al nord de la comarca, que ja s’ha vist que no tenia futur i els enxampi a ells també.
Les estacions de tren estan quasi totes tancades, alguns diuen que fa temps que es prepara una via morta pel transport dels residus radioactius, altres expliquen que desviaran la carretera, en diuen C-12, pel Priorat o la Terra Alta pel mateix motiu, així no caldrà que ningú hi passi pel nord de la Ribera si no es per anar-hi a treballar. També hi ha molta gent preocupada perquè cada vegada prenen més aigua del riu, Ebre amunt per a grans regadius i Ebre avall cap a les comarques de Tarragona.
He vist la gent dividida, n’hi ha que diuen que viuen bé, altres que esperen viure bé amb el que vindrà, alguns diuen que demanaran ser la república independent de la Ribera d’Ebre, altres que ja tant els hi fa tot, només volen treballar en el que sigui i anar passant, anar vivint com es pugui. Seran derrotats, finalment, la gent d’aquestes terres que han sobreviscut a tantes fatalitats?.
N’hi ha que diuen que això és un malson i que un dia es despertaran, tant de bo que quan es despertin el recordin, sinó potser es repetirà la mateixa història, una altra vegada -.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Un somni.
A vegades, un somni reconforta, d’altres fa tocar de peus a terra, sobre tot quan et despertes. A vegades somnies despert, d’altres, molt poques, els somnis es fan realitat. N’hi ha que viuen somniant, també hi ha gent que no somnia mai. A vegades els somnis es barregen amb la realitat, d’altres la realitat és un somni. També hi ha vegades en que hi ha gent que et mira estranyament perquè somnies, fins hi tot s’atreveixen a dir-te que no pots somniar en un món diferent del que estàs vivint, cada persona és un món i lluita pels seus somnis dins de les seves possibilitats. HI ha gent per a la que tenir un somni és sinònim de tenir un objectiu a la vida i n’hi ha que es passen per la vida sense somniar. N’hi ha que escriuen els seus somnis, encara que no sempre, alguns es pensen que no somnien quan en realitat no recorden que ho han fet i encara que sembli estrany n’hi ha que obliden els somnis, deliberadament.
Jo vaig escriure una vegada un somni, no sé en quins dels supòsits anteriors es podria emmarcar, potser una mica en tots, anava així:
- Vaig arribar a la Ribera d’Ebre un matí emboirat de tardor, des del moll de Mequinensa, amb el poble arrecerat i protegit per l’antic castell, els llaguts, amb els velams encara plegats, es balancejaven suament amb el corrent del riu. Les tavernes del port, avui convertides en hostals, bars i comerços, estaven plenes de patrons, tripulants i viatgers que esperaven l’hora d’iniciar el viatge, Ebre avall. Preocupat per si viatjaríem a cegues, enmig d’aquella humitat grisenca que ho difuminava tot, vaig comentar-ho en veu alta, es va sentir una veu profunda, seriosa, molt a prop meu, que va sentenciar: “matins de boira, tardes de passeig”, no patiu, abans de migdia lluirà el sol.
És un viatge pel riu que s’atura a tots els pobles, passa per la vora d’impressionants boscos de ribera, illes, platges i galatxos, plens de vida i, fins hi tot, pots fer escapades al Priorat o a la Terra Alta, comarques veïnes i germanes de La Ribera. El gran riu és un eix vertebrador, solidari, on hi fan cap totes les valls i barrancs, rius i rieres, talment com un col•lector, en el bon sentit de la paraula, arreplegador i sumador de les vides de la gent que viu en aquestes antigues terres d’ilercavons. Pots fer el viatge d’una tirada, o quedar-te en qualsevol dels pobles i continuar un altre dia, el dia que vulguis, n’hi ha que s’han quedat a viure-hi i han donat per acabat el seu viatge.
Els antics oficis, les antigues infraestructures i els llaüts solcant el camí d’aigua, són alguns dels elements que s’han convertit en el motiu d’un viatge de molta gent, com jo, que volen sentir el riu de prop, des de dins. És una experiència vital que no te res a veure amb fer-ho des dels camins que ressegueixen les vores, com els antics camins de sirga, adequats avui per a caminants, ciclistes o genets, que també tenen, però, el seu atractiu. Al riu, com a la vida, pots fer el viatge des de dalt, des de baix o des de dins. Tampoc no té res a veure amb el temps en que dels viatges dels llaüts, en depenia la subsistència de molta gent, avui la vida és més fàcil.
Després de Faió i Riba-roja, pobles antics on ressonen encara les veus d’ibers i romans, àrabs i templers, fem aturada a Flix on visitem l’antiga sínia, amb una roda de 12 metres, que encara avui rega les hortes de la població, un molí de farina, un altre d’oli i altres elements històrics d’aquesta vila que va ser un carrer de Barcelona, amb La Palma d’Ebre, durant més de 400 anys. Aquesta població té un castell espectacular, situat a l’istme d’un meandre que dona tota la volta a la població.
Passem la resclosa de l’antic assut i fem tota la volta al meandre i així passem per Flix dos vegades, la gent d’aquesta vila ha de diferenciar entre el riu de dalt i el de baix per a que tothom entengui aquesta geografia tant peculiar.
Riu avall des de Flix passem per Ascó, amb les cases i carrers situats al vessant del castell i on ressonen els renills de cavalls i rucs de les seves famoses cuses de Sant Antoni, deixem enrere Vinebre, a aquest poble hi va néixer un “sant” molt important i tenen un palau del segle XVI impressionant, la Torre de l’Espanyol (abans Espanyol era un nom), on cal visitar una font que els romans ja sabien que era màgica i, amb una darrera mirada a les tonalitats blavoses de la serra de la Fatarella, ens endinsem a l’estret congost del Pas de l’Ase, que vol dir vigilant i no pas ruc, aquí n’hi ha que encara senten el soroll de les petjades dels elefants d‘Anníbal.
Tots aquests pobles han estat immersos en tots els conflictes i guerres des de la més remota antiguitat, però, tot i la destrucció que han patit, es conserva encara un patrimoni mot important, a cada turó un poblat ibèric, a cada poble un castell, a cada plaça una església, a cada racó una pedra que ens parla. I el riu, sobre tot el riu!
La gent acull molt bé els visitants i ets pot trobar, sense gairebé adonar-te’n fent amb ells una rostida, una clotxa, una calçotada o una simple cervesa a un bar, com si et coneguessin de tota la vida, la veritat és que s’hi menja molt bé als seus restaurants, hostals i cases de pagès. El riu els ha donat la vida i de vegades la mort. Expliquen que han vist riuades impressionants i al mateix temps que hi ha anys en que es pot travessar el riu caminant, amb l’aigua al genolls. El caràcter de la seva gent ha esdevingut marcada, entre d’altres coses, per tot això, són la gent més hospitalària que he trobat i, al mateix temps, la més recelosa i arrauxada quan senten la seva terra amenaçada.
Hi va haver un temps en que de fora va venir gent que els va prometre diners i prosperitat, van dir que farien embassaments i grans fàbriques a la vora del riu, on tothom hi podria treballar i guanyar-se molt bé la vida, però els habitants de les vores de l’Ebre no se’n refiaven, a canvi de què?, els hi van preguntar, la resposta va ser que haurien de deixar de treballar la terra i navegar pel riu i que a les modernes fàbriques es farien productes que no es feien enlloc i els podrien vendre molt cars. Però van pensar, si no els fan enlloc, no serà perquè no els vol fer ningú?, van dir que no, que el riu era la seva vida i preferien viure tranquils abans que fer-se rics, aquella gent va marxar remenant el cap, pensant que estaven tots bojos, potser sí que estaven bojos, però també és veritat que van fer seva, molt prematurament, aquella frase tant famosa avui dia que diu que l’únic actiu d’un territori que no es pot deslocalitzar, és el paisatge.
Avui, després de molts esforços i anys difícils, viuen sobre tot de l’agricultura, el turisme, el comerç i petites indústries, algunes lligades als productes de la terra. No s’han fet rics, però diuen que tenen la sort de viure a la vora d’un gran riu, l’Ebre, on es fa el millor oli i la millor fuita i verdura del món i els seus veïns fan el millor vi, què més es pot demanar!. N’hi ha però, que van marxar a treballar a aquelles fàbriques, que van posar a un altre lloc, altres que ho van fer per conèixer d’altres terres i per diversos motius, alguns tornen cada any, per festes, d’altres sempre que poden i altres no han tornat mai més, n'hi ha, també, que hi viuen però treballen fora, talment com a tot arreu, talment com també passa a la vida.
Passat Garcia, un poble que té nom de cognom i una antiga església al turó de la vora del poble, fem cap a l’ampla cubeta de Móra, important cruïlla de camins antics i centre comercial i firal de la zona, hi va haver un temps que les dos Móres van ser dos pobles enfrontats, avui tot allò és història, el vell castell de Mora d’Ebre ens veu passar impassible i a l’antiga estació ferroviària dels Masos, coneguda per Mora la Nova, se senten encara el xiulets d’antics trens de vapor que fan viatges amunt i avall, vora del riu amunt i vora del riu avall.
Amb Benissanet, bressol d’Artur Bladé, a una vora i Ginestar a l’altra, envoltats pels perfils ben esporgats de cirerers i auberginers, que a la primavera esclataran de flors i abelles, passat un revolt del riu, ens trobem amb Miravet, amb el seu imponent castell, controlant el congost de Barrufemes, nom de dimoni antic i, albirant per un costat, Rasquera i la serra de Cardó, lloc d’ermites i agües abundants i per l’altre, Tivissa, on els romans hi feren tantes àmfores que s’han trobat per tota Europa i on tenen una església dins d’una altra, desembarquem a la platja de l’Arenal, principi i final, segons des d’on es miri, d’aquesta comarca tant peculiar i espectacular que és la Ribera d’Ebre.
Havent dinat al migdia una bona clotxa, menjar antic de pagès, fem un sopar lleuger asseguts en un de tants miradors que hi ha a les vores del riu mentre l’aigua flueix, avui lentament, cap a les terres baixes, cap al mar. Mentrestant, a una plaça propera se sent el so d’una jota, un grups de joves, molt joves, assagen la dansa ancestral d’aquests pobles, perquè a la propera Festa Major, la ballaran per primera vegada, pels seus carrers i places.
Més lluny es veu el Montsant, amb els seus imponents rocams, que, reflexant el sol rogent de la posta, vigila aquestes terres, contrastades d’aigua i de terra, de balmes i espones, de verds, de blaus i de tots el colors de les estacions de l’any que s’emmirallen en els ulls, molt endins dels ulls, de la seva gent - .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)