Maria va haver d’esperar mes de 50 anys per a tornar al seu poble i, encara que mai va perdre del tot el contacte amb la seva gent, ningú, o potser només algú en les mateixes circumstàncies, es pot arribar a imaginar tot el que va sentir aquell dia. A mesura que el tren anava escurçant la distància i es començaven a veure les tonalitats blavoses de la serra de
Les
primeres cases del poble es van fer visibles i aparegué fugaçment la barca de
baix, el tren va entrar al túnel i va sortir per la “boca la mina”, a l’estació
esperàvem a la “tia de França” que havia hagut de marxar en plena joventut i
tornava al seu poble, a la seva gent.
Mai m’havia aturat a pensar quin aspecte
tindria així que em vaig sorprendre una mica quan vaig veure venir per l’andana
aquella dona alta i esvelta a la que el
pes dels anys i les penalitats passades havien deixat petjada a un rostre
afable i a l’esquena una mica corbada, també em va sobtar el seu parlar, un
català de Flix amb un marcat accent francès,
jo recordava només el castellà de les seves cartes, cartes des de
l’exili...
San
Martín por Salvangac, 9-4-1939.
Estimados padrina, tíos y sobrinos: Hoy he recibido su
estimada carta en la que me ha llenado de alegría al ver que todos estáis bien
de salud pues yo me encuentro bien hasta la hora presente.
Sobre
lo que me dicen de como me encuentro por aquí, pues les diré que bien, lo único
que no se nada de mi José, que ya comprenderán las horas que paso, pero llegara
el día en que algo sabré ya sea en bueno o en mal... cuando me contestéis poned medios de mandarme
una fotografía de todos o al menos de los niños que tengo muchas ganas de
verlos y me acuerdo mucho de todos y no os olvido en ningún momento...
Va baixar del tren carregada de
menjar, impressionada encara pels records de les privacions passades anys
enrera, al “temps de la gana” , fins i tot duia un pollastre al “ast”. A partir
d’aquell dia va deixar de ser la “tia de França” i vàrem començar a anomenar-la
tieta , o simplement Maria.
Una vegada, per reis, quan jo era
petit, m’havia enviat un osset de pelutx, que va ser la meva joguina preferida
durant molt temps, sempre m’adormia amb ell i es va fer malbé de vell i gastat,
en aquell temps mai em vaig preguntar que hi feia una tieta a França, de tant
en tant arribava alguna carta, sobre tot per Nadal, , mes tard quan m’hi vaig
començar a interessar la resposta sempre era la mateixa ”es que va haver de
marxar quan la guerra”. Als últims anys ens enviava caixes de bombons i una
vegada un llibre preciós de Toulouse Lautrec, nascut a Albi, la ciutat on vivia.
Va
ser una dels milers que van haver de travessar els Pirineus per salvar la vida,
d’altres van patir una sort ben diferent...
San
Martín por Salvangac 17.5.1939.
...una mala noticia debo darles i es que a nuestro
queridísimo José lo mató un obús maldito i todos estamos muy tristes de pensar
que ya no lo veremos mas, pobre José tan bueno que era para todos, que mala
noticia nos ha traído la guerra, pero hay que tener paciencia pues son muchos
los que han caído...
Quan es parla dels exiliats de la
guerra gairebé sempre s’esmenten noms celebres com ara Machado o Companys, però
els veritables protagonistes van ser els milers i milers d’éssers anònims que
sovint han estat oblidats per la història, fa 60 anys la desfeta republicana
els va agafar en plena joventut, uns van ser a la presó per no tenir forces o
mitjans per escapar...
Barcelona
15-10-1939
<
Saludo a Franco >
Querida
madre y hermanos:
...seguramente
habreis recibido la carta que con fecha
8 del corriente os envié del campo de concentracion de Horta...
Estando
allí vinieron oficiales de ingenieros a
buscar personal especializado como mecánicos o
ajustadores, me presenté como tornero, me examinaron y aprobaron
llevándome a un campo de trabajo, en donde estoy ahora, se trabajan 9 horas
diarias y 3 los domingos por la mañana, dicen que ganamos dos reales diarios...
La
majoria es va recloure en vida en l’anonimat sobre tot a les grans ciutats,
molts d’altres van optar per fugir a França “ carros que van amunt plens i
curulls de mobles i matalassos i àdhuc gàbies d’aviram, cada carro és una
família que se’n va, cada renglera de carros és una vila que es buida” en els
anys següents molts mantenien viva l’esperança de tornar aviat.
Gignac
10.3.1942
Muy
distinguido amigo:
Recibí
tu apreciada carta en la cual me llenó de alegría al tener noticias vuestras,
tanto tiempo sin tener comunicación... por correo te mando una cajita que
contiene unos injertos de viña de una clase muy buena, es blanca y la larga es
muy buena para tardana y para guardar que en estos momentos se come uva natural
como si fuera del tiempo, la de sarmientos cortos es para comer a su tiempo,
esta no se guarda, te mando los injertos cortos porque la viña ya estaba
podada, son para que los injertes con un nudo..... las conservaras bien para
tener simiente para los dos para cuando yo vendré, si van bien las
aumentaremos... aunque cuando vendremos tendremos que escoger un oficio porque
no tendremos herramientas para trabajar.
Tus
hijos ya deben ser muy grandes y tendrás mucha ayuda, los míos también lo son y
se llevan muy bien, ellos ya están hechos unos franceses, que con nada se les
comprende que son españoles, particularmente en el hablar, hablan muy bien el
francés...
Els primers anys al país veí van ser
especialment durs, no n’hi havia hagut prou amb una guerra quan en van haver se
superar una altra, així que, durant uns quants anys més, les van passar de tots
colors, després, amb la fi de “la gran guerra” van es van reforçar les
esperances d’un canvi a España i de poder tornar a casa, no va ser així, com és
sabut.
En aquells temps de tanta escassetat
l’arribada d’un paquet amb coses ben senzilles es convertia en un gran
esdeveniment.
Salvangac 9.2.1943.
En la
fecha de hoy hemos recibido su paquete, no pueden imaginarse la alegría que nos
ha dado, todos los compatriotas me preguntan como ha podido llegar este
precioso paquete:
Dos
enaguas, una marrón y otra a cuadros, una camiseta de punto, tres
culotes(calses), un par de medias, dos servilletas, dos fundas de cabezal, dos
camisas de hombre, unos calzoncillos, una camiseta(samarreta), dos pares de
calcetines, unas alpargatas y unos zapatos, hilo agujas e hilo brabante.
¿Es
esto lo que mandaron? Suponemos que si, ya nos escribirán de haberse perdido
algo, mas no lo creemos.
...y
les digo a todos que yo también tengo muchas ganas de abrazarles y aquí me miro
a todos los niños de las edades de ellos y me coge mucha tristeza al ver que
vosotros estáis tan lejos y cuando veo los juguetes siempre me acuerdo de
todos...
Bueno
queridos, es cuestión de escribir poco para facilitar la labor de la censura de
lo contrario bien saben que no nos duelen palabras para con ustedes... pues ya
saben que estamos muy agradecidos de ver
lo mucho que hacen por nosotros.....Maria
va passar a França la major part de la seva vida, però un és sempre d’on ha crescut, els racons, records, amics de la
infància i de la joventut son sovint els més enyorats.
Jo vaig passar , ja fa uns quants
anys, unes temporades llargues fora del poble, els sentiments d’enyorança eren
difícils de superar de vegades i em feia un fart de parlar de Flix a tothom,
quan tornava a casa, a la família, als
amics, als racons coneguts, inflava el pit i m’omplia de tot intentant
recuperar el temps perdut. Una cosa així, multiplicada per mil, per deu mil, per un milió i salvant totes les distancies possibles, deu ser
l’angoixa de ser tant lluny de casa i tornar al cap de tant temps.
Aquests petits extractes de les
cartes de Maria i d’altres familiars son un testimoni d’aquells anys d’amargs
records que el pas del temps ha anat suavitzant, un exemple dels fils que han
mantingut i mantenen els lligams entre la gent del poble i els seus exiliats,
un homenatge a aquella gent que, encara que la vida se’ls hi va capgirar, van
mantenir viva l’esperança de tornar a la seva gent algun dia .
Salvagnac
26.3.1944
Queridísimos e inolvidables tíos y
sobrinos:
No pueden imaginarse la
intranquilidad que tenemos de no tener noticias de ustedes, es la tercera carta
que escribimos sin tener contestación ¿es que están enfermos? Si les ocurre
algo nos lo dirán enseguida, no pueden imaginarse lo que es recibir carta de
familiares tan queridos en tierra extranjera, es lo único que te consuela y te
da esperanza en tiempos mejores, en tiempos de que llegara un día de podernos
abrazar, en fin paciencia y a esperar ese día que tanto tarda en llegar...
De
por aquí pocas cosas podemos contarles, ahora empezamos a trabajar los huertos
y hacer venir algunos animales, única solución si queremos comer, Salvador
continua en el bosque toda la semana y el domingo trabajamos como negros los
dos, yo voy a hacer algunas jornadas a coser, pero voy poco ya que mi salud no
es mucha, los sufrimientos pasados ya van saliendo y cada día mas...
Va ser com si una vegada satisfet el
desig de tornar, durant tants anys anhelat, es deixés anar i aquelles forces
que la van ajudar a esperar tant de temps la van abandonar. Maria, desprès
d’uns quants viatges mes, ens va deixar un matí d’estiu, ja fa alguns anys,
gairebé sense adonar-se’n. Reposa a França, el país que la va acollir i on
finalment es va integrar, no vaig parlar mai amb ella de la guerra ni de aquells
tristos anys, només parlàvem de les coses d’aquí, del seu poble, en les seves
cartes des de l’exili, però, es reflexa
amb tota cruesa el que havia passat.
Un altre exiliat d’aquestes terres,
l’Artur Bladé, ho resumia amb aquestes paraules:
"Encara que són les circumstàncies les que ho
determinen, el català exiliat no perd mai l’esperança de tornar a Catalunya.
Però de tota manera és una mutilació, t’han amputat de la terra. M’han obligat
a sentir l’enyorament, però no se sap de cap català que s’hagi mort d’enyorança.
Jo faig meus aquells versos de Pere Quart “ No moriré d’enyorança, ans
d’enyorança viuré”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada