divendres, 2 de maig de 2014

Mercè


Fa dies que ma mare no hi és, físicament, feia temps que no hi era, mentalment. 

En els meus pensaments hi és cada dia.

Diumenge és un dia especial, li vull fer un homenatge especial, això que llegireu a continuació són coses escrites per ella.

                                                  Ma mare, ma germana i jo, 1963
                                                   

 Jaume (21 anys)  i Mercè (18 anys)  1950


Recordant coses de la infantessa


De La Fatarella a Flix

Els meus pares eren d’un poble del voltant, de La Fatarella per a ser més exactes, tenien dos fills quan van venir a viure a Flix, treballaven les terres de l’oncle Jusep i la tia Maria de Biel i vivien a la mateixa casa que ells.

El pare sempre explicava que al seu poble, no guanyava prou per a mantenir a la família i a l’estiu havien d’anar a segar; ordi i blat, a les terres de Lleida a uns camps enormes que no s’acabaven mai.

Les colles d’hómens hi anaven caminant per les dreceres i també ens explicava la calor que passaven, no hi havia ni un ombra i fins hi tot per a menjar ho havien de fer a l’ombra del carro de l’amo, era molt pesada aquella feina, tot el dia en aquella posició tant incòmoda. Encara conservo de record una peça de fusta que feien servir per a protegir-se els dits de la falç, anava lligada al canell amb una beta de fil.

Cansat de estar tant temps fora de casa es va decidir per venir a viure a Flix, al cap d’un temps naixia jo, ja érem cinc a la família, però jo vaig nàixer a la Fatarella, allí hi vivien els meus iaios i amés encara hi teníem la casa així que em podien cuidar fins que la mare estès bé i després cap a Flix. Quan jo vaig néixer el pare estava treballant i la Sra. Antonieta de Mosegui es va oferir per anar a la finca a avisar-lo, tres hores de camí i tota la família junta, la Sra. Antonieta, que ja no hi és, m’ho deia moltes vegades ”ai filla, quan vas néixer vaig anar a avisar al teu pare del teu naixement”.

Fins ara sempre he viscut aquí i em sento Flixanca de cap a peus.

                                                                 El seu llibre de receptes

El carrer La Barca

Al cap d’un temps vam anar a viure al carrer La Barca, ja teníem casa pròpia, deuria tenir uns dos anys, era un carrer ample i preciós per a mi i ple de xiquets, en aquell temps s’hi vivia molt al carrer, a l'estiu a la fresca, les dones treien les cadires i nosaltres jugàvem a la “pluca amagar”, o a donar la volta corrent pel carrer Les Tendes, qui arribava primer guanyava, ho passàvem molt bé.

El carrer de La Barca, es diu així perquè era el carrer que duia a la barca de dalt, la gent com jo se’n recorda que hi havia dos barques, una al riu de baix que encara funciona passant la gent d’una banda a l’altra i l’altra al riu de dalt que va desaparèixer quan van fer la presa i el pont.

Molt a prop de casa hi treballava l’oncle Enrique el Carreter, li deien així perquè era fuster i arreglava carros, en aquell temps tenia molta feina ja que de carros n’hi havia a totes les cases, de vegades no podíem dormir quan treballava amb les rodes i el martell. Ens deixava jugar a Salut i a mi amb els “tirabuixons” que sortien de la fusta quan treballava amb la màquina serradora “no us acosteu que us podria fer mal” sempre ens deia , no tenien fills ell i la tia Mundeta, una bona dona, moltes vegades anàvem a la seva cuina i ens donava galetes, ens explicava coses i ens ensenyava les postals que tenia ”mireu-les amb conte no les féssiu malbé”, en aquells temps estaven de moda, encara que visquessis al mateix poble les fèiem servir per a felicitar els “cumpleanys”, “els sants” o per Nadal jo també en guardo unes quantes.

Al carrer La Barca també fèiem moltes festes, la foguera de Sant Antoni i també verbenes, amb escenari inclòs que fèiem amb les caixes de peix de Pepeta de l'Aubal, ella venia peix a la Plaça España, on hi havia el mercat de verdures, fruita, tot el que el pagesos tenien, pollastres, conills, ous, a l’hivern codonys, magranes, moniatos i també nespres d’aquelles de color marró que es collien verdes i que maduraven al canyís. També menjàvem taronges, comprades a les botigues o canviades per espardenyes o roba vella al cantó del graner, no recordo perquè es feien allí aquells intercanvis ja que a l’hivern quan bufava el vent de l’Aragó, o sigui el cerç, ens pelàvem de fred.

Al mas del pi de Montbrió

Abans de la guerra civil ja treballàvem al pi de Montbrió de la Sr Juanita, una finca grandiosa amb una cova, un mas, un corral on hi teníem cabres, conills, gallines i un pi enorme que al davall tenia una taula rodona de pedra amb el peu quadrat, de pedra també. Allí em vaig fer gran. Durant la guerra la cova estava plena de famílies senceres, ens sentíem més segurs que al mas, nosaltres treballàvem la finca, el pare va fer un forn per a coure pa i pastes, un dels dies que estava enfornant li van disparar des de l’altra banda del riu, sort que la bala va rebotar a una pedra del forn, va tenir molta sort, una vegada passat l’ensurt sempre ens ho explicava.

Estant a la cova en vam passar de tots colors, una vegada una tia meva, cunyada de la mare va tenir un fill, la mare va haver de fer de comadrona i ens explicava que per a lligar-li el melic va haver de fer servir un cordill de lligar botifarres, era el que tenia a ma que fos mes segur, no es podia triar, tot va anar molt bé, li van posar Josep i viu a Miravet, és cosí germà meu i no crec que mai hagi vist la cova on va néixer. Una altra vegada la meva germana, cinc anys més gran que jo, va agafar la diftèria, abans li deien “garrotillo” , la mare va ser molt valenta, va agafar un totxo, el va muntar amb vinagre i se la va emportar fora de la cova al davall d’un auliber, és com si el veies encara, li va anar passant per la gola fins que li va extreure els “tels” que la malaltia li feia a dins de la gola i que no la deixaven respirar, va anar bé i després de tant plorar vam poder riure, però no pas per gaire temps ja que després va agafar una pneumònia i quan van arribar els nacionals el metge va dir que sense antibiòtics no hi havia res a fer. També em ve present quan van arribar els moros, no paraven de fer-se te amb l’herbabona que hi havia a la vora del pou, tants se’n van fer que es va perdre la planta.

                            
                                                            Jaume ( 24 anys) i Mercè (21 anys) 1953
Teatre a les monges

Estava al llit sense poder dormir, havia posat la ràdio petita al davall del coixí per a no molestar, escoltava música clàssica, de sobte escolto que diuen “ escoltarem Johann Strauss en el rap penat”, sona la música, carai! Si és el “ mursielago” és com parlàvem a Flix, alguns encara hi parlen.

La memòria se’n va anar molt enrere, la música em va portar fins l’escola de les monges.

Un dia la madre Anna Maria, que era la que ens ensenyava labors, a brodar, a fer “ganxillo”, en fi, una mica de cada cosa i també totes les tardes a resar el rosari, ens va dir ”hem de fer teatre”, ens vam posar molt contentes. Uns dies després vam començar els assajos, fèiem dues obres, El Panyalon i Els segadors, a mi em va tocar fer la segona, o sigui els Segadors, no era parlant, sols segàvem, dallàvem... després venia la festa, començava la música i a ballar fent coreografia. Quan ja estava tot après i a punt, va arribar l’hora de la veritat, abans de obrir les portes el “fotogafo” el senyor Mestres ens va fer una fotografia ja vestides per a la funció, totes estàvem mirant a la càmera en silenci, que tot sortís bé, la sorpresa va ser gran quan va disparar el flash, no sabíem de que anava, vam quedar totes amb cara de “susto”.

Quan estic mirant la foto, de tant en tant m’agrada fer-ho, penso en la innocència de la majoria, era l’any 1945 o 46, no n’estic segura, segur que per a moltes de nosaltres era la primera foto amb flash que ens feien.

A part de totes les petites coses, ho vam passar molt bé fent la funció, Ah! Em deixava de dir com anàvem vestides, portàvem una falda de cretona estampada, el corpiño negre, la fals, un tovalló amb el dinar a dins, un barret gran lligat al coll amb un llaç de cotó i quatre espigues com a ornament.

Va arribar l’hora de aixecar-se el teló de la Unió Social (L’antic, amb els palcos i la sala de ball quan treien totes les cadires del cine) era ple de gent aplaudint, la majoria eren família, va ser meravellós, va sortir tot molt bé.

El seu llibre de receptes

La sega

Estic recordant coses de molts anys enrere, era bonic, i també pesat, treballar al camp a l'estiu, encara que hi hagués escola, si a casa teva eren pagesos, tenies que ajudar a la família, les coses del camp donaven feina, com més millor.

Se segava de maig a juny, ens quedàvem al mas per a poder matinar ja que treballar a la fresca era millor, se sentien les olors de les ruelles i del blat , de l’ordi i de la terra, de la humitat de la nit.

Al juliol les figueres estaven plenes de figots eren boníssims, sobretot menjant-los , abans de sortir el sol, amb un tros de pa servien per esmorçar i després a la feina.

Se segava amb dalla, quan estava tota la filera al terra semblava fet amb un regle de tant ben posat com quedava, es feien les gabelles amb un rasclet, posàvem un bencill a terra i anàvem portant espigues fins que n’hi havia prou per a lligar les garbes.

Moltes vegades quan el segador anava tallant es veien córrer les perdiganes darrera de la seva mare, en aquell temps n’hi havia moltes de perdius i conills, sempre n’hi havia de menjar al camp per a les persones i els animals, si a una casa hi havia un caçador mai no en faltava , qui sembra recull com diu la dita de la gent gran i qui no treballa no minja.

Han passat molts anys des dels temps que us parlo, les coses han canviat, ara es treballa diferent.

L’escola de les noies

Encara que hagi passat el temps els bon records em tornen sempre, no s’obliden mai, estic pensant en les escoles públiques de les noies, ara que es parla tant de la residència i ja estan al terra. Dins el meu cor, però, si que hi son, nosaltres vam fer la primera comunió sense saber llegir, havíem passat la guerra civil i ens havíem d’aprendre la doctrina (així en dèiem) de memòria. La mestra, Doña Maria, posava la seva voluntat en ensenyar, penseu que n’hi havia de totes les edats a la mateixa classe, estava plena a vesar, quan feia fred ens pelàvem, hi havia una estufa de carbó, quan no n’hi havia hi posàvem llenya i fins hi tot cartrons. No era moda portar pantalons, portàvem mitjons d’esport que ens arribaven fins els genolls, sort que al pati ens calentàvem jugant a “la Bandera” o també a saltar dues canyes, cada vegada les posàvem mes separades eliminant a les que perdien, fins que en quedava una que era la que guanyava. Moltes vegades ens fèiem mal als genolls, el pati estava ple de graveta i ens fèiem mal al caure, no hi havia joc quan plovia, el que era bo per a una cosa no ho era per a l’altra.

Mercè


1 comentari:

Anònim ha dit...

Què bonic Jaume! molt emotiu, debia ser una gran dona, una gran persona,
un regal preciós per les noves generacions.

María José Franquet