dijous, 11 de novembre de 2010

Una de les cireretes del pastís

La història d’aquestes pedres és llarga i atzarosa, això de que les pedres parlen no és cap tonteria, només cal saber escoltar-les. 
Primer, durant la seua joventut,  van formar part del terra de l’església i van ser testimonis de grans alegries i de moltes tristeses, després, de terra principal d’un edifici important i principal, van passar a ser voreres, refugi de vianants, això sí, al carrer Major de la vila. Quan ja arribaven a la maduresa i les marques del temps es notaven clarament en les seues formes arrodonides, van córrer el risc de fer cap a un abocador, com a tantes companyes els va passar. Però van albirar un bri d’esperança quan, ben apilades i ordenades les van guardar a un magatzem.
Ara, arribades a la seua plenitud, estan esvanides de la vida perquè passaran, esperen que sigui durant molts anys, moltes hores al solet de l'hivern, contemplant el gran riu, com a la seua infantessa a la pedrera.
Estan contentes perquè seran testimoni de les festes del riu, a l’estiu, dels capvespres de tardor i de les matinades de primavera i veuran passar la barca i els pagesos que van i venent del tros, cada dia.
Cuidem-les, s’ho mereixen!





2 comentaris:

eva_yam ha dit...

Una història molt interessant!! si puguessin parlar segur que ens explicarien moltíssimes coses!!!

està quedan molt bonic!!

un petonàsssssssssss

olga pasarrius llop ha dit...

gracies Jaume ,ya es veie que tenien molts anys.