Una de les cireretes del pastís

La història d’aquestes pedres és llarga i atzarosa, això de que les pedres parlen no és cap tonteria, només cal saber escoltar-les. 

Primer, durant la seua joventut,  van formar part del terra de l’església i van ser testimonis de grans alegries i de moltes tristeses, després, de terra principal d’un edifici important i principal, van passar a ser voreres, refugi de vianants, això sí, al carrer Major de la vila. Quan ja arribaven a la maduresa i les marques del temps es notaven clarament en les seues formes arrodonides, van córrer el risc de fer cap a un abocador, com a tantes companyes els va passar. Però van albirar un bri d’esperança quan, ben apilades i ordenades les van guardar a un magatzem.

Ara, arribades a la seua plenitud, estan esvanides de la vida perquè passaran, esperen que sigui durant molts anys, moltes hores al solet de l'hivern, contemplant el gran riu, com a la seua infantessa a la pedrera.

Estan contentes perquè seran testimoni de les festes del riu, a l’estiu, dels capvespres de tardor i de les matinades de primavera i veuran passar la barca i els pagesos que van i venent del tros, cada dia.

Cuidem-les, s’ho mereixen!