Un racó de la memòria.

Després de dies de molta imatge i poca lletra, per si us voleu entretenir una estona, aquí teniu un relat curt, escrit ja fa uns quants anys prenen com a base una entrevista gravada al meu sogre, Francisco Castellví Castellví, més conegut com Sisco Pitoi.

Un  Racó  De  La  Memòria

          Aquella nit, abans d’anar a dormir, Sisco, va sortir al porxo del mas a fer una ullada al cel, estava completament ras. Lluïa una lluna tant esplèndida que desdibuixava els estels. Els bancals estaven il·luminats per una llum blanquinosa, com de marbre vell. Els aulibers projectaven ombres fosques damunt de les espones. Als ametllers, tan generosament florits durant el dia, tot just se’ls hi endevinaven les flors, amb els pètals tan semblants, de tonalitat tant idèntica, al color d’aquella freda claror, en canvi,  els seus troncs, branques i branquillons, negres com l’estalzí, es veien clarament. La garriga, mes enllà de les feixes, era una penombra foscant. El silenci era gairebé total, tant sols el trencava de tant en tant el soroll del foc, els espetecs d’un tronc de pi que s’escolaven per la porta entreoberta del mas. Sisco es neguitejà sense saber ben bé per què, llavors va sentir el padrí, amb aquella veu profunda i pausada... - noi! au vinga que demà hem de matinar! - i  tot seguit la veu dolça de la padrina - va Miquel, deixa estar el noi que ja és prou gran. - Sisco, que tot just havia fet catorze anys feia dos mesos, el Nadal del 1936, abans d’entrar al mas va pensar en sa mare. Ella vivia al  poble, ells estaven una mica allunyats dels esdeveniments dels últims mesos. Era a punt d’adormir-se quan va sentir una remor llunyana, un rum-rum que no va identificar. Acostumat com estava als sorolls de la nit, a escoltar el silenci de les nits fredes d’hivern, es va sobresaltar. De sobte es va sentir una explosió, una distant però potent deflagració, i una altra.. - Què és això? Què passa? - va cridar la padrina; i el padrí li va respondre - Paula, em sembla que són avions que bombardegen lo poble.

          - El dia 23 de febrer de 1937, dimarts, una nit de lluna plena, des de les deu de la nit fins gairebé dos quarts de dues de la matinada, es va produir el primer bombardeig de Flix, amb el resultat de vuit persones mortes, nombrosos ferits i la fugida de molta gent cap els masos i les coves del terme. Un dels morts va ser el padrastre de Sisco. Aquell dia treballava de nit i Teresa va sortir a la porta a dir-li adéu, no ho feia mai, ja no el va tornar a veure. -

          Sisco em va explicar uns quants records, unes quantes històries d’aquell temps, un matí ventós d’abril, tot venint de l’hort, amb un grapat de faves tendres... - Ostres Sisco, quina truita ens farem! - li vaig dir - si, i aquí tens també uns allets tendres, una combinació quasi perfecta - i jo li vaig preguntar - escolta, quan m’has de contar aquella història dels dos carros i la mula? - mira, si vols ara mateix - va dir, i va començar a parlar.

          Quan jo era petit vivíem damunt del forn de l’Obrera; un dia estava jugant a boletes en ma germana Tereseta, ma germanastra Paquita i Madalena, una germana dels del forn, no recordo per què però Paquita es va enfadar, va agafar dos boletes de Madalena i va marxar corrents cap a dalt a casa, jo tenia l’americaneta penjada darrera de la porta i me les va posar en una de les butxaques. Al cap d’una estona puja la Tia Madalena, la mare d’Antonio, preguntant per les boletes i Paquita diu - Jo no sé res, això Sisco que les deu tindre a la butxaca - Lo padrastre hi va posar la ma i les va trobar, es va treure la corretja i em va començar a pegar, però amb la sevilla (sivella), em va deixar amb l’esquena marcada... i l’orgull ferit

Així que en un demà pel matí surto de casa i pim-pam, pim-pam, agafo el camí de la barca de dalt, arribo i el barquer, que era sun pare de mun cosí Andreu, em diu - on vas? - al mas dels padrins - i diu - sol? sol no! que vingui un u altre amb tu - en estes que arriba un carro i ell se’n va cap el timó, m’hi aplano al darrera, el pagès solta les cadenes, la barca s’avia i jo darrera el carro, quan faltava un bon tros per arribar a l’altra banda, agafo aviada i salto al taulat - on vas? t’he dit que no hi vagis! - sento com em crida el barquer, però jo faig com si sentís ploure, m’avio camí amunt, trenco cap a la dreta, passo pel mig de la teuleria i a la Boca-Bobera agafo el camí dels Comellàs. En arribar al mas lo padrí em diu - què hi fas aquí? - li vaig ensenyar les marques de la corretja. Ell, l’endemà, va baixar al poble i li va dir a la mare, amb veu calmosa i to seriós - Teresa... lo noi es queda a viure al mas.

Va passar el temps i desprès d’aquell bombardeig i la mort del padrastre, la mare i les xiquetes, van vindre cap al mas. Llavors no era com ara, ens fèiem un fart de menjar corils, ruelles i llicsons, encara que, de vegades, ens preparàvem unes cassoles... unes bledes del bancal, dos patatetes del bordó, una ganyeta de bacallà, un grapadet d’arròs i un ratet fent xup-xup ... que bo! -

          El 30 de Març de 1938, davant l’imminent arribada al poble de les tropes franquistes, tots els responsables polítics i la gran majoria de la població abandonaren la vila. El 4 d’abril Flix es convertí en front de guerra i el riu en l’eix del front. Entre una riba i l’altra sovintejaven els trets. -              Però al final vam haver de marxar, saps què passava ? Que des d’allí on ara està el camp de futbol, que abans era una plana d’aulibers, tiraven canonades cap al pont de La Pauma, i des d’allí dalt cap aquí, era molt perillós perquè el mas estava molt a prop. I de La Pauma va baixar Tomaseta i ens diu - que heu de fer aquí? veniu cap a Valls, que allí hi tenim un mas gran, llarg, en porxos, hi estareu bé - van vindre la tia Madalena (la dona de l’oncle Pau, que era a la guerra), sun pare (l’oncle Pere) i els dos fills (Hélios i Llibertat). I els iaios diuen - com ho farem si només tenim una mula? - teníem una fatada! la màquina de cosir, els matalassos, la roba... I el padrí diu - sabeu que podríem fer? doncs carreguem els dos carros, mos posem un abuelo a cadascun, i el noi amb la mula portarà ara un, ara l’altre - lo noi de qui parlaven era jo.

          Les dones i els xiquets van marxar en un camió de la Generalitat i van prendre una ovella i un corder que teníem. Així que vaig enganxar la mula al primer carro i amb el padrí vam enfilar cap a La Pauma, el deixo allà, me’n torno, enganxo l’altre carro, amb l’oncle Pere “Camadall”, passem de llarg de La Pauma i no parem fins a Prades, allí vam parar en uns perxis que hi havia i l’oncle es va estirar a dormir dins al carro tapat amb una borrassa. Era de nit quan el vam tornar a avançar i em vaig arribar a dir-li que tiràvem endavant. Vam arribar de matinada a un altre poble, que no recordo com es diu, ja clarejava, ens trobàvem als pagesos que anaven al difora, un d’aquells homes mos va deixar el corral del seu mas obert - aquí estareu millor i podreu descansar - mos va dir. -  Noi - em diu lo padrí quan me’n tornava a buscar a l’oncle i l’altre carro - si quan passeu per aquí no hi soc, potser he anat un estona al cafè que hi ha aquí a la vora. - Hi havia una “societat”.

          En fi que d’aquesta manera, ara avant, ara enrere, va ser com vam fer cap a Valls. Hi vam estar bé en aquell poble, anàvem justets però bé. Em vaig llogar a fer refugis, la mula que teníem era molt bona, arrossegàvem pins des de dalt de la muntanya fins baix a la carretera per carregar-los als camions, fèiem una sèquia ben ampla, posàvem els troncs de través, ho tapàvem amb rames i desprès amb terra. L’oncle Pau i l’oncle Josep, que eren a la guerra, van venir uns dies a veure’ns - què, com aneu de menjar? - home, una mica justets - i mos van proveir de verdures que van arreplegar pels horts del voltant. Ai xiquet,  la guerra!. De tant en tant m’agradava sortir a passejar per aquelles muntanyes, me’n recordo que un dia hi varem anar a fer un tomb amb l’Hélios, de bon matí. Al cap d’un estona, va venir l’aviació, hi va haver un bombardeig! més de quaranta bombes van  tirar. No vam tardar gaire en marxar.         

          - El 25 de juliol de 1938, va començar una ofensiva republicana a la vall d l’Ebre, van creuar el riu des de Faió fins a Xerta, foren aturats per les forces nacionals a Corbera, serres de Pàndols i de Cavalls, els enfrontaments es van emportar milers de vides. La matinada d’un plujós 17 de Novembre les tropes franquistes  tornaven a ocupar Flix i van començar a creuar el riu. S’havia acabat la batalla de l’Ebre. -

          El front avançava cap a Valls així que ens vam aviar cap a Barcelona amb els dos carros i la mula una altra vegada. Havíem passat allí nou mesos.

          - Els romers i les argilagues, el timó, les curullades i les pedres dels marges, eren muts testimonis del anar i venir per carreteres i camins, d’aquell noi, ara amb la mula sola, ara enganxada a un dels carros, ara avant, ara enrere, fugint, intentant trobar un lloc segur, com ho van haver de fer tanta gent en aquells anys. Quan Sisco m’explica aquesta història, amb la naturalitat que ho fa, amb el distanciament que dóna el pas dels anys, de vegades em sembla com si ell hagués estat un espectador d’aquells fets, ho explica quasi com una aventura, en canvi jo no puc evitar d’estremir-me. Què esperaven del demà? Quins pensaments tenien aquella gent que van haver d’abandonar cases i terres, família i amics, cap un destí incert fugint de la guerra? Una confrontació que, encara que no els atrapés, ja els havia canviat la vida, no tenien escapatòria, allò els estava passant a ells. -

          Al marxar de Valls primer vam fer cap a Rodonyà. Deixo a l’oncle Pere amb el carro davall d’uns pins i quan tornava, de repent sento un soroll, ro, ro, ro, ”la pava” que dèiem nantres, era un avió de reconeixement, no van tardar gaire en començar un bombardeig, que fort! per la carretera venia un comboi de camions, soldats, animals i molt material. Mare meua! Mos vam trobar al mig, així que vaig agafar la mula i ens vam posar davall d’un pi, allí quiets, jo només pensava: és igual morir aquí, que morir allà, intentar fugir no servirà de res. Quan es va acabar vaig anar a buscar al padrí i li ho vaig explicar, allí va morir de tot, homes i animals. Per cert, quan hi vam tornar a passar, mos vam trobar a Pau de “Jusepó” i mos va donar una altra mula, era del exèrcit, portava la marca a la cuixa, més d’una vegada no les vam tindre totes quan ens creuàvem amb soldats.

          Així que des de llavors fins l’Hospitalet hi vam poder anar junts. Vam anar a casa de l’oncle Sisco i la tia Lola. Quan vam descarregar, saps que portàvem apart de tot lo fato? quatre sacs d’avellanes, pelades!. I allí vam estar, passàvem com podíem, ben justets. Jo guardava els animals en un estable improvisat en una vella bòbila, els feia entrar de recules en un dels forns que era com un túnel, hi posava un braçat de palla, lo carro entravessat a l’entrada i jo a dormir  a dins. També em vaig dedicar a fer llenya, feia uns menadets petits per encendre les estufes i les cuines “econòmiques”, ma germana Tereseta i Llibertat, a la que desprès li vam haver de dir Pilar, els anaven a vendre a la plaça d’Espanya i així arreplegàvem quatre cuartos.

          Una vegada anàvem amb l’Hélios en lo carro, catacric-catacrac per aquells carrers empedrats, al passar per davant de l’estació del tren de via estreta que anava a la fàbrica de ciment de Vallcarca... veig sortir unes gentades! sortien dels baixos d’aquell edifici tots carregats de sacs. Salto del carro, hi entro, pego estirada, i era un remig de gentilles, cap el carro, hi torno i un remig de cigrons i quan tornava, amb un altre remig d’arròs, resulta que a l’Hélios li havien pres els altres dos, casundena!. Desprès ja hi havia molt descontrol, els nacionals eren a quaranta quilòmetres de Barcelona i a més bombardejaven molt sovint.

          - El 26 de gener de 1939 les forces franquistes van entrar a Barcelona i van ocupar el palau de la Generalitat. El 28 de gener els primers quinze mil exiliats catalans van creuar la frontera amb França. L’1 d’abril es va acabar la guerra. -

          Així que van arribar els militars i mos van dir per marxar. I la mare diu - què  hem de fer? doncs tornem cap a casa - mos van portar a l’estació de França i allí mos van fer estar fins que hi hagués un tren que anés en direcció Saragossa. L’estació era plena de gent. Al final en va arribar un, a cada parada els soldats anaven cridant als que hi havien de baixar. A Barcelona s’havia quedat l’oncle Pau, la dona i el xiquets, ell no podie tornar, l’hagueren pelat. La germanastra es va quedar a Tarragona. A Flix vam tornar la mare, les meues germanes Tereseta i Carmeta, lo padrí, la padrina i jo.

             La guerra que hi va haver, no va ser la primera

 n’hi va haver d’altre al final de la última 

entre els vençuts el poble passava gana,

      entre els vencedors, el poble en passava també.

          Varem arribar a un Flix destrossat, la fàbrica, lo barri. Vam trobar les cases ocupades, la del oncle Pau i la nostra, vam viure tres o quatre mesos a una esgorfa, amb llençols per parets, fins que la mare va aconseguir que ens tornessin la casa. Al començament ho vam passar molt malament, fins i tot mos van escopinar. Un vegada estava al bar de la plaça i em van fer deixar lo cafè allà i em van fer fora a empentes, ens va tocar viure uns temps molt embolicats. Un dia lo padrí li diu a la padrina - saps que farem? doncs anirem a La Torre, a veure al “fumat” - que era rambler - i comprarem una mula pel noi, així es podrà cuidar del tros - i sí, sí, així va ser, però vaig tenir una desgràcia, era una mula molt bona, roja! Un dia llaurant em va caure en un solc i es va morir d’un cop de sang. Com que jo tenia poca experiència, no hi vaig saber què fer, al padrí no li hagués passat, perquè ell amb lo ganivet, zas! li hauria fet un tall a l’aurella, i així dessagnant-la una mica, l’hauria salvat. Així que un dia va vindre a casa Feliciano el vell, que encara érem família, i li diu a la mare - Teresa, què heu de fer? quin pensament teniu? - oh! a veure si podem comprar un altre animal - no n’heu de comprar cap d’animal, lo noi a la fàbrica!, demà que vingo a veure’m. - I sí, sí, el vaig anar a veure i em va presentar a l’encarregat del taller mecànic,  es deia Adolfus, parlava amb la “gue”, havia estat aviador i li vaig entrar de bon ull, així va ser com vaig entrar a la fàbrica, però això potser és una altra història...

          - Vaig notar que Sisco estava una mica cansat, havia parlat gairebé dues hores, jo em sentia una mica estrany, amb un neguit a la boca de l’estómac. M’havia posat dins la narració, encara que amb una gran diferència, ell tenia catorze anys quan va començar la guerra i disset quan es va acabar, jo pertanyo a una altra generació; la dels últims en buscar bales i metralla  pels clots de les bombes a la vora del castell; la dels darrers en beure la llet en pols dels ianquis al recreo del cole i també en utilitzar l’enciclopèdia “Álvarez”... però això també és una altra història. -

          Nosaltres som gairebé els últims que podem escoltar de viva veu els records dels que van viure aquell desastre. Tenim sort, encara, de poder escoltar als protagonistes de la història.

Una garbinada tèbia, un vent de mar, vol esborrar de la memòria foscos records.

El temps ha estovat els cors i ha fet menys rígides les ments.

Aprenem a escoltar, per dur que sigui, de vegades.

Escoltant s’aprèn...s’aprèn a entendre.

        Aquella mateixa tarda vaig començar a escriure el que Sisco feia molt temps que guardava, en un racó de la memòria.