Auroritzat

Tarde de dissabte, pluja, cap pel·lícula de sessió de tarde mínimament visible, migdiada, mirades nostàlgiques per la finestra veien com plou i les gotes s’escolen vidre avall i reboten damunt les fulles dels arbres del pati.

Em ve al cap un verb impossible: Auroritzat.

No sé, els que ja teniu una edat potser recordareu una cobla que es cantava fa molt temps, que deia més o menys així :” los que van a l’auroraaaaaa, son quinze o setzeeeeeee, el que té el cap més gros (......) del metgeeeeee”.

Es referia, en to burlesc al famós rosari de l’aurora i de retruc a la dita aquella que deia que una cosa “acabarà com el rosari de l’aurora”, abans i no tant abans, als pobles, al matí (a trenc d'alba) es formava una processó per resar el rosari, però cada un dels processionaris, quan arribava a casa seva s'hi quedava, així que el rosari acabava resat només per una persona. Acabar com el rosari de l'aurora vol dir que tothom desapareix.

Una altra versió diu que: ‘Acabar com el rosari de l’Aurora’, com diu Salvador Alsius, “és una frase molt popular amb la qual s’indica que alguna cosa té un final precipitat o desastrós ”. El seu origen cal cercar-lo en el moviment revolucionari de setembre de 1868 que va suposar l’exili d’Isabel II. Antoni Pladevall explica el motiu d’aquesta frase: “Un dels primers signes anticlericals de 1868 fou l’intent de desbaratar i d'impedir a Barcelona i a altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques batalles campals entre devots i agitadors ”.

No sé si al bloc de “los que van a l’aurora”, tothom desapareixerà o acabarà amb aldarulls entre devots i agitadors, el que sí sé és que se sembla més a això últim i sinó veieu  les seves entrades. Podreu observar que lo seu és un intent, anònim, d’embolicar la troca, sense cap crítica constructiva i el més curiós de tot, a l’objectiu de les seves crítiques mai hi ha ningú d’un determinat color polític, perquè serà?