divendres, 22 de gener del 2016

Poemes cantats. Homenatge a Teresa.





Ovidi Motllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995) actor i cantautor de la Nova Cançó, valencià, amb una extensa trajectòria professional, que comptà amb 12 àlbums editats i amb la participació en mig centenar de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius
"Senyores i senyors sóc alcoià, tinc senyera on blau no hi ha, dic ben fort que parle català, i que ho faig a la manera de València".
Homenatge a Teresa.
Lletra i Música : Ovidi Montllor

Fa                                      Lam
Com un record d'infantesa
Rem                Sol
sempre recordaré
       Do
a la Teresa,
Fa Sol7       Do
ballant el vals.
Lam                           Mi
Potser fou l'ultim fet
Lam                          Mi
amb algú que estimés
Rem                                  Sol
abans que un bombardeig
                  Do
la tornés boja.
Fa                                    Lam
Tots els xiquets la seguíem
Rem                         Sol                    Do
i en un solar apartat ens instruíem
Fa Sol7      Do
al seu voltant.
Lam                      Mi
Mig descabellonada
Lam                          Mi
ens mostrava les cuixes
Rem                      Sol
i ens donava lliçons
              Do
d'anatomia.
Fa                                      Lam
Ella ens va dir d'on veníem.
Rem                             Sol
I que els reis de l'Orient
           Do
no existien.
Fa  Sol7                 Do
Ni llops ni esperits.
Fa                             Lam
Ens parlava de l'amor
Rem                               Sol
com la cosa més Bonica
         Do
i preciosa.
Fa   Sol7   Do
Sense pecats.
Lam                          Mi
Ens ensenyà a ballar
Lam                     Mi
a cantar i a estimar.
Rem                Sol
D'això ella era 
                          Do
la que més sabia.
Fa                                 Lam
Amb una floreta al seu cap
Rem                                    Sol
i un mocador negre al coll
Fa           Do
i faldes llargues
Fa     Sol7 Do
i un cigarret.
Fa                                   Lam
Vas ser la riota dels grans,
Rem                             Sol
i la mestra més volguda.
           Do
dels infants.
Lam                         Mi
Ara de gran comprenc
Lam                             Mi
Tot el que per TU sent
Rem                             Sol
i et llence un homenatge
                Do
als quatre vents.
Fa                                       Lam
Com un record d'infantesa
Rem                           Sol      Do
sempre et recordaré, Teresa,
Fa  Sol7      Do
ballant el vals.

dilluns, 11 de gener del 2016

La Cana demana el vot pels pressupostos participatius!


Del 12 al 16 de gener es duran a terme la votació popular del procés de pressupostos participatius per a l'any 2016 de l'Ajuntament de Flix, i a la qual estan convocats els veïns i les veïnes de la població empadronats a Flix majors de 16 anys. L'horari de les votacions serà de 9:00 a 14:00 h. i a més el dia 14 també es podrà votar de 17:00 a 21:00 h. El lloc on s'efectuarà la votació seran els baixos de la Casa de la Vila.

L'Assocciació La Cana s'han presentat dos propostes:

.- Il·luminació i museització del Castell Nou.

.- Reconstrucció d'una premsa al Molí d'Oriol.

En el primer cas es tracta de continuar la segona fase del Castell Nou i té com a element principal la il·luminació exterior per a que es pugui veure de nit, des de tots els angles.

En el segon es tracta de la reconstrucció d'una de les premses que hi ha al Molí d'Oriol per a poder entendre com funcionaven, tenim tots els elements de pedra, però falta la fusta.

Trovem que són dos propostes interessants, per tant us demanem que aneu a votar i que ho feu per les dos propostes esmentades.


Salut i Patrimoni

Jaume Masip llop

President de La Cana.

divendres, 8 de gener del 2016

Reflexions, curtes, del dia que fas 61 anys.


Quan era jovenet, quan erem jovenets, recordo que de vegades comentàvem: pos jo, l’any 2000 en tindré 45! I jo 47! Semblave tant lluny allò...
També ere molt freqüent veure com a una persona gran gent de 20 anys, quan en tens 15, clar, ara cinc anys no són res, dic ara que en tinc 61, però llavors era un món sencer 5 anys!.
És molt habitual, sobre tot avui, el comentari: com han passat els anys!, els anys passen volant! Crec que s’ha de mirar la part bona del tema, si els anys passen ràpid, segurament és perquè no hi ha gaires problemes a la teva vida, si n’hi ha, el temps no vola, us ho puc assegurar!
La veritat és que jo no em puc queixar de la vida que tinc i he tingut, sóc afortunat en mols aspectes, però no vull que això sigui cap mena de balanç, encara he de donar molta guerra!.
Mun pare en va fer 86 l’últim dia de l’any, moltes vegades penso com va ser la seua infantessa i joventut, 7 anys el 1936, 26 quan jo vaig naixer  l’any 1955...es va jubilar el 1989! encara anem a les aulives i és reiaio! Aquí trobo a faltar a ma mare...
Qua jo era petit, els reis em van portar un camió de fusta, recordo també un avió de plàstic “ultramodern” coses així ens portaven les reis, i el tronc de nadal caramels i poca cosa més...res de pare noel! Alguna sabina adornada si que recordo!.
La nostra generació hem viscut unes quantes transicions, quan érem petits es va acabar la postguerra, encara hem begut llet dels americans a l’escola! i quan érem encara molt jovens vam viure els anys 60 i el final del franquisme, per escriure un llibre!.
Hem viscut, a la edat que s’han de viure aquestes coses l’esclat de la millor música de tots els temps, anys 60, 70, 80... i sobre tot hem viscut una època en que la il·lusió de que podíem canviar el món era certa!.
Ens hem fet un fart de voltar per les discos i pubs de la comarca! Per desgràcia molts es van quedar pel camí...
En aquells temps, temps de universitats laborals, vaig aprendre a tocar la guitarra i cantar, “estil cantautor” i “estil llargues nits al passeig amb el rock de Juanito rock, garrafa de vi del sindicat i botifarra calenta de Pili!”, ara la torno a disfrutar! Cantar un parell de cançons abans de sortir de casa fa que surtis amb un somriure al carrer, no és bonic això?, apunteu-vos la recepta contra el mal humor o la moral baixa!
Ostres! Avui se’n ha anat Ramón! Juer! Ho he sentit de debò! Molts ens vam fer grans al morales...a la sortida un em deia, si contéssim les cerveses que ens ha posat? Un home vital, optimiste, massa jove.....
Fa molts dies que tenia hora a la seguretat social per avui, amb el cotxe cap a Móra pensava: quant et preguntin que vols diràs, doncs fa dos anys que estic a l’atur... afectat per l’ero d’Ercros... i avui faig 61 anys, em voldria jubilar....és lo que te pensar massa les coses abans de que passin: bon dia, dic a l’entrar, bon dia respon la noia, no ho ha ningú esperant...te hora?  si, li responc, a les deu...segui...que vol, Jubilar-se? Juer! Serà pel cabell blanc?.


Ah! La xarxa! Fa il·lusió, no em digueu que no, que un munt de gent se’n recordi de tu en aquest dia assenyalat!, l’alegria te graus, naturalment, uns et fan més il·lusió que uns altres, però, al menys jo, estic molt agraït a tots i totes...però la il·lusió més gran...la gent que més t’estimes, naturalment!
M’esperaven per cap d’any....mun pare és del dia 31! Desprès pel dia de reis...res...no vaig arribar fins el dia 8 de gener, això va fer que quant ja s’havien acabat les celebracions nadalenques, el meu cumple semblava un afegit! Amés moltes vegades era el dia de començar a estudi!

Aquest matí m’ha trucat Aïda, al telèfon...Ona, la meua neta! Flisitats! Sento a l’altra banda del telèfon...però no ho sabeu que sóc de llàgrima fluixa?

dilluns, 4 de gener del 2016

La Picossa i Penya-roja des de Sant Jeroni.



El castell de Miravet i Rasquera


Tivissa


El mirador de la Picossa, quatre eixerits!


El mirador de la Picossa, quatre eixerits i lo pare carabassot! :) 


Los plans de Móra, si no m'equivoco, la llum era poca!


Lo Monsant.


Corbera d'Ebre.


Flix. darrere lo ventilador!



Pujant a la Penya-roja, me penso que estant pensant: on van estos penjats?


Sant Jeroni i Santa Madrona, un lloc molt bonic!

divendres, 25 de desembre del 2015

divendres, 11 de desembre del 2015

Poemes cantats. Aquellas pequeñas cosas.



AQUELLAS PEQUEÑAS COSAS
 
Uno se cree 
que los mató 
el tiempo y la ausencia 
Pero su tren 
vendió boleto 
de ida y vuelta. 
 
Son aquellas pequeñas cosas  
que nos dejó un tiempo de rosas  
en un rincón,
en un papel 
o en un cajón.
 
 
Como un ladrón
te acechan detrás de la puerta
te tienen tan a su merced
como hojas muertas
 
que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y...
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Poemes cantats. Una Guitarra.



Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) és un dels cantautors i músics catalans més populars. Es tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua catalana com castellana. La seva obra conté influències d'altres poetes com Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Pablo Neruda o León Felipe; així com de gèneres diversos com el folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i del cançoner popular de l'Amèrica Llatina, amb versions de cançons de Violeta Parra i Víctor Jara. És un dels pioners de la Nova Cançó catalana. Joan Manuel Serrat és conegut també amb els sobrenoms d’El noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a l'Argentina.

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.


Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi, amb mi
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi.

dimarts, 1 de desembre del 2015

El CUP de la qüestió.

A dia d’avui em temo que això no acabarà bé, més que res perquè en l’únic que estem tots d’acord és que si no hi ha acord serà un gran fracàs.
Començaré dient que em fa molta pena que hi hagi gent que insulta a d’altres perquè no pensen igual que ell, això té un nom que no vull dir. I no hi insults només per a la CUP, per a Junts pel Sí també n’hi ha i s’ha de tenir present que quant s’insulta a votants de JxSi es fa per a tots, CDC, ERC i independents que són molts. Per desgràcia n’hi ha molts que confonen Junts pel Sí amb convergència, si JxSí té una cosa bona és precisament haver aconseguit juntar per a la causa independentista gent diversa, de dretes i d’esquerres, polítics i gent de la societat civil, en aquest sentit jo tinc una cosa molt clara, mai serem independents sense la dreta catalana, com tampoc no ho serem sense la esquerra radical.
Al final tothom és presoner de les seues promeses, altrament dit coherència, la CUP és coherent perquè va dir que no faria president a Mas i JxSí és coherent perquè va dir que era el seu candidat, ningú és ni més ni menys coherent que l’altre, vet aquí el primer problema, no es pot negociar res que no es vulgui negociar, per tant en la qüestió del president no hi ha acord possible. Perquè negociar vol dir que cadasqú ha rebaixar expectatives a canvi d’alguna cosa.
Aquí, la meua humil opinió, és que la CUP ho porta massa al límit, no voler a Mas perquè és un símbol de moltes coses és una mica absurd, vol dir això que acceptarien a qualsevol altre encara que fos de convergència?, o vol dir que no volen a ningú de convergència? Sense convergència no arribarem a la independència, per arribar-hi fem falta tots.
Jo penso que primer és el país, per això, jo que sóc votant d’ERC, vaig votar a JxSí, desprès de pensar-hi molt, i sent conscient, que si no hi havia majoria absoluta hi hauria problemes com els que tenim perquè la CUP ja havia avisat que faria el que fa i Junts pel Sí també.
Al final 1.600.000 pensaran que la culpa és de 300.000 i 300.000 pensaran que la culpa és de 1.600.000 i és que els veritables responsables de tot som els votants, la correlació de forces l’hem decidit nantres, ara cadasqú que aguanti la seva vela i si hem de tornar a votar doncs ho farem, ningú va dir que el camí seria fàcil, potser el que no ens pensàvem era que nantres mateixos ho faríem difícil.


Totes les opinions són legítimes però,  què fem primer, la revolució o un país lliure?, vet aquí el CUP de la qüestió, sense país, sense estat propi no hi ha revolució possible.