dilluns, 14 de setembre de 2009

11 de setembre i referèndum d’Arenys de munt.





No entraré en valoracions sobre la consulta d’Arenys perquè ja se’n han fet des de tots els àmbits, només el resultat del referèndum, per una altra part previsible i amb un èxit mediàtic total: 2671 vot emesos, 2569 sí, això no s’acaba aquí, avui ja es deia que 60 poblacions estaven estudiant fer el mateix.
Només uns apunts recordatoris del perquè de tot plegat i unes fotos de l’11 de setembre a Flix, 1976 i 2003.

1708. Després de la batalla d’Almansa, els territoris de l’Ebre català, la Castellania d’Amposta, les baronies d’Entença i Flix, amb Tortosa cauen en poder dels exèrcits borbònics.
1714. Flix i la Palma passen a ser possessions reials.

"Los valencianos y aragoneses continuaban en gran número a dejar sus patrias, pasando a Cataluña, porque miraban extinctos, abolidos sus fueros y cargados de insoportables tributos. Los catalanes temían la misma suerte. Esto daba nuevo impulso a idear nuevos y embravecidos métodos de ofenderse, y dio ocasión a los catalanes a hacer los últimos esfuerzos y a sufrir con resignación el peso de las tropas, y por instantes se embravecía más el implacable genio de los naturales de la Corona de Aragón a la dominación de las Castillas."
Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725"; Vol III, pag. 38.


CONSTITUCION ESPAÑOLA, Dispoción Adicional Primera:
"La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales.La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía."
Es refereix als Drets Històrics, vigents i imperants, a Navarra i al País Basc.
I és que la realitat és que els Drets Històrics de Navarra i el País Basc mai varen ser derogats per l’absolutisme borbònic de Felip V. Inclús, mentre Felip V imposà a Catalunya el "Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia" els Drets Històrics de la Vall d’Aran ("Querimònia") varen ser respectats per Felip V. El Regne de Navarra com el País Basc (Señorío de Vizcaya), formaven part de la "Corona de Castilla" i varen ser fidels aliats de Felip V”.

Lluís Salvadó, delegat del Govern a les Terres de l’Ebre:
…la Guerra de Successió no va durar un sol dia, l’onze de setembre de 1714, la llarga guerra es va produir més enllà de les portes de la ciutat de Barcelona. Cal recuperar per a la memòria col·lectiva de la nostra nació que del 25 d’abril del 1707, de la Batalla d’Almansa al sud del País Valencià, al 2 de juliol de 1715, en què se signen les capitulacions de Mallorca, es van derivar vuit llargs anys de guerra oberta entre l’aliança internacional austriacista i les tropes borbòniques hispanofranceses. Vuit anys durant els quals la nostra nació, al bàndol perdedor, com sempre, però al bàndol del pacte i del respecte envers les nostres llibertats nacionals, com sempre, va ser ocupada militarment per l’exèrcit castellà, va patir l’exili de desenes de milers de persones; va sofrir el desterrament i l’empresonament dels nostres millors homes; vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern (no us sona això? la història es va repetir desprès de la última guerra). Vam deixar de pertànyer a un estat, a una corona basada en el pacte polític i institucional, basada en el respecte mutu, en definitiva, i vam passar a ser una nació sotmesa al dret de conquesta, i sotmesos a les regles, lleis, pactes, ordenances i costums i la llengua dels castellans.

DECRET DE DEROGACIÓ DELS FURS DELS REGNES D'ARAGÓ I DE VALÈNCIA
Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les hablan concedido así por mi como por los señores reyes mis predecesores, particularizándoles en esto de los demás reinos de Aragón y Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta monarquía se añade ahora la del derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres, podría Yo alterar aun sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y se ha tenido en ella en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada…
Buen Retiro, a 29 de junio de 1.707

Vagi per endavant que crec que a tot arreu hi ha gent de tota manera, aquí també. La primera vegada que vaig sortir de Catalunya va ser al 15 anys, per anar a la universitat laboral de Alcalà de Henares i en aquells anys era molt freqüent allò de “habla en cristiano” i “catalàn fotut tozolón* i al saco” (*cop al clatell tal com es matava als conills), ara això ha canviat una mica però el que més sorprèn encara és que no entenguin que parlem català a casa i al carrer amb naturalitat perquè és la nostra llengua i que els noms de les coses: les herbes, els arbres i les muntanyes; els vents, els rius i els moixons; els somnis, les cançons de bressol i de festa, siguin en català. I com nosaltres parlem amb naturalitat també el castellà s’estranyen que de vegades hi hagi paraules molt difícils de traduir, és fàcil dir “niebla” per boira, però com traduir per exemple clotxa, galatxo o aumaec? i és que les paraules són moltes més coses que simples combinacions de lletres .
Quan algú de fora que pensa així, ens visita i veu que no tenim cua i no ens mengem a ningú i veuen com som de respectuosos i hospitalaris canvia d’opinió, sempre que sigui una persona de pensament obert i, al final, acaben per entendre que parlem en català com una cosa normal, un altre tema és que els intentis explicar que ets sents català i no espanyol, uf! això si que és una batalla perduda! i si intentes explicar que a molts ens agradaria ser independents la conversa pot acabar malament, sobre tot perquè se’ls acaben els arguments i es que si algú vol ser una cosa i si algú se sent com se sent, pacíficament, quin argument es pot utilitzar per dir-li que no pot voler ser el que vulgui ni sentir el que sent? quan surts de Catalunya sorprèn que t’entenguin millor a Europa que a Espanya, te’n adones que el que saben de la teva terra, i no només del idioma, són tòpics, veritats a mitges o directament mentides, és llavors quan veus que allí no els interessa que s’expliqui la veritat sobre moltes coses d’aquí, ja els hi va bé així.
Faig meves les paraules d’Oriol Duran, periodista, que diu:
“No vull ser independentista. En moltes ocasions, a Madrid, he d’explicar perquè sóc independentista, perquè el meu objectiu és que Catalunya sigui un estat que decideixi i que tingui els seus propis ministeris. Perquè no vull ministres catalans a Madrid sinó tenir ministeris catalans. He de reconèixer que en moltes ocasions, després de començar a parlar, acabo deixant-ho córrer. Altres, senzillament, evito l’esforç; podem ser el que vulguem.
A vegades els explico que m’agradaria que els meus impostos tributessin a Catalunya, que no passessin per Madrid, que poguéssim gestionar les nostres infraestructures, la manera d’afrontar els problemes, o no haver d’explicar a ningú per què parlo català.
I no haver-me de justificar mai més.
Per aconseguir-ho voldria que algú hagués premut d’una vegada per totes un botó que permetés la independència de Catalunya, però mentre això no passa, mentre no es crea, jo vull també polítiques socials, que es lluiti per allò que considero just. No es pot centrar tot el debat en la independència, només.
Encara que tampoc vull que s’amagui.
Jo sóc independentista de manera circumstancial, i el que m’agradaria és que a casa meva els líders dediquessin a la independència només el dia de la celebració. He de reconèixer que m’agradaria trobar un botó vermell, prémer-lo i tot solucionat.
Però per desgràcia aquest botó no existeix, tot i que a vegades sembla que n’hi ha molts que saben on es troba. Mentrestant, tinc clar que toca seguir treballant. Seguir buscant la independència però alhora buscant el benestar dels catalans, i crear un escenari on finalment, algun dia, potser, no sigui un botó, però sí una consulta – permesa i sense entrebancs – la què ens deixi ser el què volem ser. Deixar de ser independentistes i ser finalment independents”.