dimecres, 23 de setembre del 2009

Tardor, octubre.

Estem a punt d'entrar al mes de l'any que més m'agrada, gener és dur, juliol és dur i l'abril incert, octubre és amable, passejar pel poble al solet de les seues tardes és una experiència única, la llum, els colors, l'aire tebi i un silenci especial.
La tardor, especialment l'octubre és una època de canvis lents, és el punt oposat a la primavera que també és un trànsit, és la calma en lloc de la tempesta encara que hi hagi tronades, totes les estacions tenen el seu punt, totes tenen alguna cosa que m'agrada, però aquesta en té més.
Es podria comparar també amb les etapes de la vida, la primavera amb la infància i l'adolescència, l'estiu amb la plenitud i la força, la tardor amb la maduresa i l'experiència, l'hivern amb el final d'un cicle i l'esperança, si puguessim triar amb quina ens quedaríem?
Per a mi no és un temps de tristesa, potser sí d'una suau malenconia i amés, sovint hi ha dies de pluja, la pluja m'agrada molt, ah! i el riu de vegades és d'un blau com no he vist en cap altre lloc.
La tardor fa l'olor dels colors de la terra i també fa olor d'amic, Miquel Martí Pol ho descriu molt millor: ...i sabia el baf compacte de la terra.






Aiguardents i licors




Ahir vàrem aprendre moltes coses sobre aiguardents i licors, la seva fabricació i elaboració i també sobre la història recent del món del vi.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Jornades de Patrimoni, quarta setmana







Aquesta setmana entrem a la recta final de les jornades, amb quatre conferències i les visites guiades, apart de les que ja estan anunciades al tríptic tindrem també a Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d’Elna, el dijous dia 24, a les 19.30 h. a Ca Don Ventura.
El diumenge, dia 27, és el darrer dia de les exposicions, la de la Maternitat d’Elna, que va venir de la Torre de Fontauvella, se’n anirà cap a Ripollet.

Més Patrimoni

Josep Sánchez Cervelló ens va fer ahir un repàs, no només de l’exili republicà de la darrera guerra civil (1936-1939), sinó que ens va situar també als exilis de la guerra del francès i de les guerres carlistes.
Va ser una conferència molt propera de la vam aprendre moltes coses noves sobre la nostra història i es va plantejar també alguns dubtes sobre si la dona de la foto de Robert Kapa és en realitat la tia Ramona del riu, caldrà continuar investigant.



divendres, 18 de setembre del 2009

Patrimoni històric de Flix, les rescloses.


L’any 1852 es va constituir l’empresa “Real Compañia de Canalización del Ebro”, es van construir rescloses, canals, etc. les obres van durar uns quants anys.
Les nombroses rescloses que es van projectar al llarg del riu estaven disposades per a rebre vaixells de vapor de 10 m. d’amplada i 50 de longitud. La distància entre els llindars de les portes és de 63.50 m. l’alçada era d’uns 6 m. i al voltant de 4 el calat d’aigües. Totes es van construir de la mateixa manera i amb les mateixes mides, només variava el salt, o sigui la diferència entre el nivell superior i inferior de les aigües. L’any 1858 es van acabar les obres compreses entre Escatró i el mar i van començar a navegar pel riu Ebre quatre vaixells de vapor (es deien Cinca, Ebro, Zaragoza i Gállego) i a funcionar per al públic totes les rescloses i derivacions construïdes per la companyia.
Les obres no van continuar des de Escatró fins a Saragossa per raons tècniques i la navegació patí una forta davallada a partir de 1867, de tota manera els llaüts continuaren solcant les aigües del riu fins la construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa.
De l’antiga resclosa de Flix encara se’n recorda molta gent, en parlen del seu funcionament i de com s’hi banyaven, per exemple l’any de 1931 encara hi van passar 600 barques i 43 rais.
Quan es va inaugurar el salt de Flix l’any 1947, es va abandonar i les riuades la van deixar en l’anonimat cobrint-la de fang i la vegetació la va deixar ben amagada, ara, amb el teló de fons de les obres del meandre, s’està recuperant una altra part del nostre patrimoni històric, una part espectacular, la resclosa de l’antic canal de navegació de Flix.
Hi ha una altra resclosa a Flix, construïda gairebé cent anys després, quan es va construir la presa actual encara hi havia llaüts navegant pel riu i es va haver de fer un canal de navegació per salvar el desnivell de 12 metres entre l’embasament i el riu de baix, nosaltres no li donem importància, alguns per desconeixement i altres per costum, però alguna vegada l’he ensenyat a gent que ens ha visitat i s’han quedat impressionats d’aquesta obra, ara hi ha una tanca i gairebé no s’aprecia com és, penso que també s’hauria de poder visitar.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Jornades de Patrimoni, tercera setmana.

Aquesta setmana, a Ca Don Ventura, dos conferències dins el II curs coneguem la Ribera d’Ebre, organitzat per Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, i un altra en el marc de l’exposició de la Maternitat d’Elna, l'Exili Republicà, per Josep Sánchez Cervelló.També puc avançar que el proper dia 24 tindrem a Ca don Ventura a l'Assumpta Montellà i que l'acte que havia de fer en Francesc R. Visa finalment es farà a la biblioteca el 2 d'octubre a les 19 h.

dilluns, 14 de setembre del 2009

11 de setembre i referèndum d’Arenys de munt.





No entraré en valoracions sobre la consulta d’Arenys perquè ja se’n han fet des de tots els àmbits, només el resultat del referèndum, per una altra part previsible i amb un èxit mediàtic total: 2671 vot emesos, 2569 sí, això no s’acaba aquí, avui ja es deia que 60 poblacions estaven estudiant fer el mateix.
Només uns apunts recordatoris del perquè de tot plegat i unes fotos de l’11 de setembre a Flix, 1976 i 2003.

1708. Després de la batalla d’Almansa, els territoris de l’Ebre català, la Castellania d’Amposta, les baronies d’Entença i Flix, amb Tortosa cauen en poder dels exèrcits borbònics.
1714. Flix i la Palma passen a ser possessions reials.

"Los valencianos y aragoneses continuaban en gran número a dejar sus patrias, pasando a Cataluña, porque miraban extinctos, abolidos sus fueros y cargados de insoportables tributos. Los catalanes temían la misma suerte. Esto daba nuevo impulso a idear nuevos y embravecidos métodos de ofenderse, y dio ocasión a los catalanes a hacer los últimos esfuerzos y a sufrir con resignación el peso de las tropas, y por instantes se embravecía más el implacable genio de los naturales de la Corona de Aragón a la dominación de las Castillas."
Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725"; Vol III, pag. 38.


CONSTITUCION ESPAÑOLA, Dispoción Adicional Primera:
"La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales.La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía."
Es refereix als Drets Històrics, vigents i imperants, a Navarra i al País Basc.
I és que la realitat és que els Drets Històrics de Navarra i el País Basc mai varen ser derogats per l’absolutisme borbònic de Felip V. Inclús, mentre Felip V imposà a Catalunya el "Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia" els Drets Històrics de la Vall d’Aran ("Querimònia") varen ser respectats per Felip V. El Regne de Navarra com el País Basc (Señorío de Vizcaya), formaven part de la "Corona de Castilla" i varen ser fidels aliats de Felip V”.

Lluís Salvadó, delegat del Govern a les Terres de l’Ebre:
…la Guerra de Successió no va durar un sol dia, l’onze de setembre de 1714, la llarga guerra es va produir més enllà de les portes de la ciutat de Barcelona. Cal recuperar per a la memòria col·lectiva de la nostra nació que del 25 d’abril del 1707, de la Batalla d’Almansa al sud del País Valencià, al 2 de juliol de 1715, en què se signen les capitulacions de Mallorca, es van derivar vuit llargs anys de guerra oberta entre l’aliança internacional austriacista i les tropes borbòniques hispanofranceses. Vuit anys durant els quals la nostra nació, al bàndol perdedor, com sempre, però al bàndol del pacte i del respecte envers les nostres llibertats nacionals, com sempre, va ser ocupada militarment per l’exèrcit castellà, va patir l’exili de desenes de milers de persones; va sofrir el desterrament i l’empresonament dels nostres millors homes; vam perdre per segles els nostres furs, les nostres lleis, les nostres llibertats nacionals i les nostres institucions d’autogovern (no us sona això? la història es va repetir desprès de la última guerra). Vam deixar de pertànyer a un estat, a una corona basada en el pacte polític i institucional, basada en el respecte mutu, en definitiva, i vam passar a ser una nació sotmesa al dret de conquesta, i sotmesos a les regles, lleis, pactes, ordenances i costums i la llengua dels castellans.

DECRET DE DEROGACIÓ DELS FURS DELS REGNES D'ARAGÓ I DE VALÈNCIA
Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les hablan concedido así por mi como por los señores reyes mis predecesores, particularizándoles en esto de los demás reinos de Aragón y Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta monarquía se añade ahora la del derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres, podría Yo alterar aun sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y se ha tenido en ella en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada…
Buen Retiro, a 29 de junio de 1.707

Vagi per endavant que crec que a tot arreu hi ha gent de tota manera, aquí també. La primera vegada que vaig sortir de Catalunya va ser al 15 anys, per anar a la universitat laboral de Alcalà de Henares i en aquells anys era molt freqüent allò de “habla en cristiano” i “catalàn fotut tozolón* i al saco” (*cop al clatell tal com es matava als conills), ara això ha canviat una mica però el que més sorprèn encara és que no entenguin que parlem català a casa i al carrer amb naturalitat perquè és la nostra llengua i que els noms de les coses: les herbes, els arbres i les muntanyes; els vents, els rius i els moixons; els somnis, les cançons de bressol i de festa, siguin en català. I com nosaltres parlem amb naturalitat també el castellà s’estranyen que de vegades hi hagi paraules molt difícils de traduir, és fàcil dir “niebla” per boira, però com traduir per exemple clotxa, galatxo o aumaec? i és que les paraules són moltes més coses que simples combinacions de lletres .
Quan algú de fora que pensa així, ens visita i veu que no tenim cua i no ens mengem a ningú i veuen com som de respectuosos i hospitalaris canvia d’opinió, sempre que sigui una persona de pensament obert i, al final, acaben per entendre que parlem en català com una cosa normal, un altre tema és que els intentis explicar que ets sents català i no espanyol, uf! això si que és una batalla perduda! i si intentes explicar que a molts ens agradaria ser independents la conversa pot acabar malament, sobre tot perquè se’ls acaben els arguments i es que si algú vol ser una cosa i si algú se sent com se sent, pacíficament, quin argument es pot utilitzar per dir-li que no pot voler ser el que vulgui ni sentir el que sent? quan surts de Catalunya sorprèn que t’entenguin millor a Europa que a Espanya, te’n adones que el que saben de la teva terra, i no només del idioma, són tòpics, veritats a mitges o directament mentides, és llavors quan veus que allí no els interessa que s’expliqui la veritat sobre moltes coses d’aquí, ja els hi va bé així.
Faig meves les paraules d’Oriol Duran, periodista, que diu:
“No vull ser independentista. En moltes ocasions, a Madrid, he d’explicar perquè sóc independentista, perquè el meu objectiu és que Catalunya sigui un estat que decideixi i que tingui els seus propis ministeris. Perquè no vull ministres catalans a Madrid sinó tenir ministeris catalans. He de reconèixer que en moltes ocasions, després de començar a parlar, acabo deixant-ho córrer. Altres, senzillament, evito l’esforç; podem ser el que vulguem.
A vegades els explico que m’agradaria que els meus impostos tributessin a Catalunya, que no passessin per Madrid, que poguéssim gestionar les nostres infraestructures, la manera d’afrontar els problemes, o no haver d’explicar a ningú per què parlo català.
I no haver-me de justificar mai més.
Per aconseguir-ho voldria que algú hagués premut d’una vegada per totes un botó que permetés la independència de Catalunya, però mentre això no passa, mentre no es crea, jo vull també polítiques socials, que es lluiti per allò que considero just. No es pot centrar tot el debat en la independència, només.
Encara que tampoc vull que s’amagui.
Jo sóc independentista de manera circumstancial, i el que m’agradaria és que a casa meva els líders dediquessin a la independència només el dia de la celebració. He de reconèixer que m’agradaria trobar un botó vermell, prémer-lo i tot solucionat.
Però per desgràcia aquest botó no existeix, tot i que a vegades sembla que n’hi ha molts que saben on es troba. Mentrestant, tinc clar que toca seguir treballant. Seguir buscant la independència però alhora buscant el benestar dels catalans, i crear un escenari on finalment, algun dia, potser, no sigui un botó, però sí una consulta – permesa i sense entrebancs – la què ens deixi ser el què volem ser. Deixar de ser independentistes i ser finalment independents”.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Jornades de patrimoni a Sebes









Aquest matí hem fet la visita prevista, dins les jornades de patrimoni històric i natural, al centre d'interpretació del camí de sirga, que és un luxe d'equipament i a les excavacions de l'assentament ibèric de Sebes. La participació ha estat un èxit, 60 persones!.
Gràcies a Pere J. Jiménez, que ens ha fet de guia al Mas del director i al Mas de Pitoia i a Jaume Noguera, Carme Belarte, Frederic Cervelló i a tot l'equip que està excavant a Sebes per un matí on hem aprés moltes coses.


divendres, 11 de setembre del 2009

El nom de Flix

Ja fa bastants anys, quan es va debatre sobre l’origen del nom de Flix, algú va proposar que venia d’una legió romana, FORUM 49 ( F = fòrum i LIX = 49), la veritat és que ho trobo molt rebuscat però no deixa de ser curiós.
Des de ja fa molt temps tothom ha acceptat que, etimològicament, el nom del poble de Flix procedeix del llatí flexus (curvatura, sinuositat que fa el riu), per l'espectacular meandre que l'Ebre fa al voltant de la població (del verb fléctere, doblegar, surten els radicals flect, flex i flej.) però si és així, com s’explica l’origen del nom dels altres Flix?
Els noms de lloc més antics que coneixem d’aquesta zona ens han arribat a través dels romans, són de molt difícil ubicació, només n’hi ha un de segur, nombrat durant els enfrontaments entre Cèsar i Pompeu (any 49 aC), que està situat entre Flix i Mequinensa, es tracta d’Octogesa, de vegades escrit Octobesa, jo crec que és l’assentament de Sebes, situat a un dels camins naturals de l’Ebre cap a Lleida per la vall de Sant Joan, els camins antics no van variar gaire en molts segles.
En temps antics i abans que hi hagués les barques de pas i l’assut, creuar un riu com l’Ebre no era fàcil, per tant un gual havia de ser molt important. L’amic Tantost va apuntar una vegada això i penso que té molta lògica, l’assut es va situar al lloc on els hi va ser més fàcil de construir, la desembocadura de la Vall de Sant Joan és molt possible que ja fos un lloc on poder creuar el riu amb facilitat, pensem que una vegada fet l’assut els sediments van formar el que ara és el bosc de ribera de Sebes i un altre exemple de gual que encara hi és avui, és el que hi ha prop la desembocadura del riu de la Cana.
Un altre lloc habitat durant mil anys va ser el poblat dels Castellons, de moment datat entre els s X a. C. i el s. I. Aquest topònim és present a multitud de pobles i molt sovint són llocs on hi a restes històriques. Etimològicament, segons Coromines, Castelló prové de castellione, derivació de castellum (fortificació menor habitada) en llatí vulgar. L’establiment permanent de persones civils al voltant d’un “castellum” originà el burg. Hi ha molts estudiosos que consideren els topònims relacionats amb “castrum” anteriors al segle V.
Finalment, hi ha un altre lloc on molt probablement hi havia un altre assentament, el castell vell.
Si tenim present que al turó del castell vell, s’hi va trobar una moneda romana, que és el lloc més estratègic, que a la vessant nord es va trobar un tros de ceràmica ibèrica, que del poblat dels Castellons no hi ha línia visual a Sebes si no passa per aquest turó, podríem pensar que hi va haver una ocupació ja des de època ibèrica i romana i que el nom de Flix podria tindre un origen llatí o fins hi tot anterior, però els romans no el nomenen en cap moment.
No sabem res del nom de Flix fins el segles X, XI, XII...
Josep Ballarí i Jovany a Orígenes históricos de Cataluña (1899), pàgina 254, diu que Flix, en un document de 980 surt com a Castello de feles, al 987 com a castrum Felix o de Felix i al 1211 castrum de felis i castrum de fels. Evidentment és un error i està parlant de Castelldefels i no de Flix.
L’any 1000 en plena ocupació musulmana és documentat el nom àrab de iflix referint-se a un husum o fortalesa de frontera i l’any de 1109, als documents apareix el topònim referent a Flix: Uqlay^s, Iflî^s i Uflay^s. “Els riberencs intercanvien senyals amb torxes en un tram de cent milles i fan el mateix des de la fortalesa de Uqlay^s (Flix) fins a la ciutat de Tortosa, que es troba a la seva riba” . BRAMON, D. El mundo en el siglo XII. El tratado de al-Zuhrî. Ed. Ausa. Barcelona 1991, p.145. (Bloc de Pere Muñoz)
Potser els àrabs no van canviar el nom, des del punt de vista toponímic, la forma en què els àrabs o arabigoparlants posaven noms a les coses o utilitzaven els topònims a la Península d'Al‑Andalus permet deduir algunes directrius generals, aplicables a les terres catalanes:
1.- Utilitzaven els topònims pre‑àrabs sense modificar‑los tret de petites adaptacions fonètiques i gràfiques: Larida (escrit així, però pronunciat Lérida), Turtuxa (Transcripció emfàtica de les dentals i xiuxiuant de la sibil·lant, igual que Barxiluna), Iberuch o Ibruh (Ibero o Ebre, segons llur forma de transcripció amb llurs grafismes), etc. Això explica que es conservin gairebé tots els topònims pre‑àrabs de Catalunya, més modificats pels cristians medievals (noms de sants, etc.) que no pas pels musulmans.
2.- Implantació de nous topònims, aquests d’origen àrab, per designar noves realitats pròpies de la societat musulmana, que no es trobaven abans. Això és evident a la Catalunya Vella i pirinenca pels topònims vials i institucions de control político‑militar del nou poder polític (castells, posades, camins, etc).
3.- A les zones de més llarga implantació, es posaran ja noms àrabs a elements del paisatge físic, encara que la presència d’antropònims àrabs a la toponímia és sovint un fet de conquesta, per necessitats cadastrals dels cristians.
4.- S’han de tenir en compte també les modificacions dels topònims àrabs en tornar‑se opac els seu significat connotatiu o descriptiu en les llengües romàniques dels nous ocupants cristians. Molts d’aquests noms es transformen en noms homòfons catalans, amb càrrega semàntica diferent (com per exemple amb els "pelat" i "bleda", catalanització dels homòfons àrabs balat i balata, que significaven “via principal, calçada” i "posada de calçada", respectivament). Això fa que alguns topònims catalans, amb clara etimologia en català, puguin tenir també una altra etimologia àrab, sense cap contradicció, ni incompatibilitat, perquè corresponen a estadis lingüístics diferents. (XVè COLLOQUI DE LA SOCIETAT D'ONOMÀSTICA. Doctor Mikel de Epalza de la Universitat d’Alacant “Toponímia àrab i estructura comarcal)
En documents medievals apareix de vegades com Flixio, Flexio, Flesio, etc. i també com Flix.
El 24 d’agost de l’any 1153, Ramon Berenguer IV, després de conquerir el castell de Miravet el cedí als templers, no solament els hi donà el Castell de Miravet i terme si no a més altres bens situats a Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa: “dono et concedo eis in unoque castello de Miquinensia usque Mirabet nam de melioribus hereditatibus que ibi sunt videliçet in Miquinencia unam bonam hereditatem et in Flexio aliam et in Aschone aliam et in Carçeia aliam et in Mora aliam et in Teviça aliam...”. Colección de Documentos Ineditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Tomo 4, p.208. Barcelona, 1849. L’any de 1449 a Tortosa no era ben vista la construcció de nous ports fluvials. Guillem Ramon de Montcada s’ocupava del “perjuhí que la ciutat de Tortosa fan et han fet Miquinença, a Flix et a molts lochs situats en Ribera d’Ebre”, i reclamava per això als diputats d’Aragó. CARRERAS CANDI, F. La navegació al riu Ebre. p. 147. (Bloc de Pere Muñoz)
Bonifaci della Volta era fill d'Ingo II della Volta i aquest era germà de Guiglielmo Burone; persones molt importants a la República de Gènova del segle XII. A Bonifaci se li va regalar el castell i el territori de Flix l’any 1154; Bonifaci era doncs signore de Flix i amb ell tots els seus descendents van esdevenir senyors de la nostra vila. Molts membres de la família de Bonifaci es van fer dir de/di Flexa o de/di Flessia; encara al nord d'Itàlia i a d’altres llocs d’aquest país, amb menys intensitat numèrica, hi ha un cognom italià, Flesia. (Bloc de Tantost)O sigui que hi ha moltes probabilitats que l’origen sigui del llatí, sense descartar l’àrab, una altre tema és que vingui de Flexus, perquè crec que també podria ser de Fleix que és un nom antic del Freixe que encara s’utilitza a les Illes, això tindria més sentit i explicaria potser els altres Flix, o d’alguns d’ells i, el més important, perquè aquest arbre és a l’escut de la vila? hem de tenir present que els escuts i els blasons neixen a l’edat mitjana però amb un significat que havia de ser entenedor i clar, què s’havia de posar a l’escut si Flix vingués de Flexus? un colze o quelcom semblant? i si fos de Fleix? un Freixe?, de vegades potser les coses són més senzilles del que semblen.


dijous, 10 de setembre del 2009

Gossos i gats, gats i gossos, necessitem ajuda!














De petit i jovenet, és a dir, mentres vaig viure a casa de muns pares, hi va haver gossos a casa, els de munt tiet, que era caçador, i els de casa, per dir-ho així. De molt petit recordo que pujava a cavall d’un gos de caça que es deia “ligero”, a la raval teníem una gosseta, Mirca, mun pare li havia ensenyat algunes coses com demanar menjar movent les potes del davant asseguda sobre les de darrere, va viure 17 anys. Després en vam venir d’altres com la Ciana, la Duna, etc. però jo ja no parava gaire a casa, aquests animalets mai varen ser de la meva responsabilitat, per tant només els disfrutava.
Quan ens vàrem casar, fins hi tot abans de tenir endreçada la casa del carrer Major, va aparéixer a la nostra vida una gata molt especial, “Ariadna”, fins hi tot viatjava amb nosaltres amb la vespa, com totes les gates i gats de carrer anava una mica a la seva, però amb ella vàrem aprendre a estimar i, sobre tot, a conéixer els gats. Els gats són uns animals molt especials i no m’entretindré a explicar-ho, per a dir-ho en dos paraules les persones no tenen gats, els gats tenen a les persones, els egipcis, que van ser pioners en moltes coses, els coneixien tant bé que els veneraven com a déus. Quan vàrem anar a viure al barri hi va haver altres gats a la nostra vida, Petri, Bili... però ja teníem fills, Pau havia nascut al poble i Aïda al poc temps de viure al barri, quan van començar a “tenir edat de demanar” vàrem tenir el primer gos, “Hash”, i el gat que teníem se’n va anar.
Tenir un gos, un gat o qualsevol altre animal és una responsabilitat, això ho hauríem d’entendre tots, ells necessiten atenció gairebé com un fill, salvant les degudes distàncies i com els fills et donen disgustos i alegries.
Hash és un cocker, l’únic que va sobreviure dels que va parir la seva mare, molta gent em va dir que era un gos difícil, fins hi tot hi va haver gent que em va dir que havia hagut de sacrificar el seu perquè no el podia controlar, la veritat és que no hi ha gossos dificils, cada raça, cada gos, té unes característiques diferents i si no es coneixen, si tindre un animal és un caprici i no un exercici de responsabilitat, llavors més val no tenir-lo. Ell no és un gos qualsevol, se sent part de la família i ens cuida a tots, ara ha canviat una mica, ja no està sol i s’ha hagut d’adaptar a tenir companyia, quan estem a la taula sembla que no pari de demanar que li donéssim alguna cosa, en realitat no és així, si li possesim una cadira per a ell, seria feliç menjant amb nosaltres, és molt inteligent i pur múscul, no es cansa mai i li agrada molt l’aigua, l’únic problema, que si no s’entén pot ser molt difícil, és que té un caràcter molt fort i de vegades no fa el que tú vols, bé si que ho fa si t’enfades però ho fa remugant, si fa alguna malifeta, ja sap que anirà castigat i se’n hi va tot sol, però remugant i ben enfadat. Quan dic que forma part de la família ho dic de veritat perquè ell se sent així, quan descansa busca el lloc de la casa des d’on pugui tenir-nos controlats a tots, té una tàctica molt especial per a saber si ets dins de l’habitació si la porta està tancada, bufa per davall la porta per a que li retorni la teva olor. El que més sobta quan ho expliques, ja sé que gairebé tots els gossos són capaços de saber quan els has de treure a passejar i associen el fet amb la roba que et poses, amb certs gestos o fins hi tot amb l’hora, però ell no, ell et llegeix el pensament, ho dic seriosament perquè ho he viscut moltes vegades, sense fer el més mínim gest, ni moure un dit, ni mirar-lo, només et cal pensar -vaig a treure els gossos a passejar- per a què es torni boig de content, ho sap!.
I va arribar Leo, va venir amb Aïda quan va tornar a casa després de viure un temps fora, és una labrador, així com Hash et llegeix el pensament, ella entén tot el que li dius i es molt obedient, això no vol dir que no tingui personalitat, que la té, l’hem vist molt poques vegades enfadada, però quan ho està fa molt respecte, són el gosos que fan servir els cecs, només cal dir això per entendre una mica el seu caràcter, quan està contenta i te ganes de jugar és quan te’n adones de la seva força i agilitat, quan està tranquila de vegades per a mirar-te no aixeca ni el cap, només els ulls. També li agrada molt l’aigua i ella i Hash són molt amics, veure’ls jugar i tirar-se a la piscina és tot un espectacle, són com dos xiquets. Són bons guardians, amb un olfacte i una oïda excepcionals i sort que tenim un jardí molt gran, que ens estalvia molta feina, perquè poden córrer al seu aire sense tenir la obligació de treure’ls al carrer dos o tres vegades al dia.
Un dia Hash va aparéixer amb un gat petitet a la boca, era ben viu, ara viuen en perfecta armonia ell, Leo i Mèu, que és com es diu la gata, és una punyetera, molt llesta i penso que la més independent que hi ha de la seva espécie.
Bé, així, sense gairebé adonar-nos’en, convivim amb un gos, una gossa i un gata i tot aniria perfecte si no fos perquè Hash i Leo són tant amics que ja han sigut pares dos vegades, la primera va parir cinc cadells, que per sort vàrem poder col·locar sense problemes, ara, tot i les precaucions que vàrem tenir, n’ha tingut vuit, quatre mascles i quatre femelles, ja n’han adoptat quatre, però necessitem trobar llar per a els quatre que queden.
La primera vegada estàvem una mica espantats, com sortirien els fills d’un cocker i d’una labrador? ara estem més tranquils perquè els primers ja tenen prop d’un any i tots, igual com els d’ara, han sortit igual que Leo.
Per acabar-ho de complicar també va parir la gata, però si era una adolescent!, i tenim dos gatets que són una monada, als que també els hi cal algú que els adopti.
És tot un espectacle veure conviure gats i gosos sense cap problema, en contra de tots els tòpics, però haurem de prendre mesures per a que això no torni a passar. El més important és que ara necessitem tota l’ajuda que ens pugueu donar per a trobar una llar per a ells, quatre fills de Hash i Leo i dos de Méu i pare desconegut, és que les gates...
Penjo algunes fotos, són tant guapos!!!, si en voleu algun, tant gat com gos i no podeu venir a buscar-lo, els portarem on calgui.
A les fotos podeu veure els pares, un dels gemans grans de l'altre part i els cadells.
Per a contactar amb nosaltres: 977412044 o jmasips@terra.es

diumenge, 6 de setembre del 2009

El conte de la Cana

L'Andreu Carranza, acompanyat per Jordi Gibert, ahir, a la Plaça Major, ens van fer passar una estona molt divertida, crec que això de fer actes com aquest a l'aire lliure i en un entorn com aquest és un encert.










dissabte, 5 de setembre del 2009

Jornades de Patrimoni, primera setmana.



El passat dimarts dia 1 s'obrien les dos exposicions a Ca Don Ventura "El Castell nou de Flix" i "La Maternitat d'Elna", ahir Pere Muñoz ens va explicar moltes coses sobre els carlins i Josep Agramunt, conegut com "el capellà de Flix", avui Andreu Carranza ens llegirà el conte on entre d'altres coses s'explica perquè la cana està torta, aprofitant aquest esdeveniment hem arranjat una mica el Cantó de la Cana i hi hem posat un cartell.

Altres Flix (2)

He deixat pel final els que em semblen més interessants de tots.
Alp Flix, a Suïssa, és un altiplà a uns 2.000 metres sobre el nivell del mar, a la serralada dels Alps, està situat vora la població de Sur, al districte d'Albula, un districte trilingüe (alemany, italià i romanx) que està format per 23 municipis repartits en 4 cercles comunals i al cantó dels Grisons: (romanx Grischun, alemany Graubünden, italià Grigioni, francès Grisons).
Fa milers d’anys, el territori actual de Alp Flix va ser una zona pantanosa que es va anar omplint amb la sedimentació. Fa uns 600 anys immigrants de parla alemanya hi tenien importants terrenys de pastura de manera que l’any 1500 hi havia uns 200 habitants, però a causa de les adverses condicions climàtiques poca gent s’hi va quedar i ara està totalment assimilat al romanx.
A l’altre costat de la vall, l’any 1908 s’hi va fer un famós hotel, el Pizz Plata, que es va renovar completament fa pocs anys, també als anys 60 es van fer plans per a intentar aprofitar la zona pel turisme amb un pla de 10.000 llits i nombroses vies de ferrocarril, el pla va fracassar per les pressions de la gent que volia preservar la diversitat natural d’aquells paratges.
Avui és un símbol de diversitat biològica amb un important projecte d’investigació promogut per la revista alemanya GEO, alguns museus suissos dedicats a la natura, la empresa Ricola i la Fundació "Alp Flix l’illa del tresor".
En temps de l’imperi romà s’anomenava Canini Campi, però el més curiós de tot és que l’alemany Alp Flix, en llengua romanx és Alp Flex.
Romanx, retoromànic, rètic o grisó són els noms amb què es coneix el conjunt de les varietats retoromàniques que es parlen en algunes aldees del cantó muntanyós de Grisons. El romanx és un dels quatre idiomes oficials de Suïssa, i el parla el 0.5% de la seva població!. Es pensa que va haver-hi un temps en què les llengües retoromàniques es van parlar a una extensa zona del centre d'Europa. Aquestes llengües estan emparentades amb les llengües llatines veïnes que es parlen a Itàlia, Suïssa i França. Els cinc dialectes retoromànics més parlats són el sursilvà, el sutsilvà, el surmirà, el puter i el vallader. Sovint es considera que puter i vallader són una sola llengua: el Ladí. Aquest ladí, per la seva banda, a vegades s’associa amb la llengua de les muntanyes dolomites italianes també coneguda com a Ladí. Existeixen opinions molt diverses sobre el grau de relació que hi ha entre elles, però la teoria més acceptada és que hagin evolucionat de forma independent.
Flex... Flix...També podeu provar a pronunciar Flex amb la “x” com Flix...
I per acabar-ho d’adobar (i de complicar-ho per als que, com jo, ens agrada remenar en aquests temes) nomenaré dos poblacions que, si bé no es diuen Flix, porten un dels noms que té un arbre molt important per a nosaltres, el freixe, a les Illes encara s’anomena així: Fleix.
Doncs de Fleix n’hi ha un a la comarca de la Marina alta, a la Comunitat Valenciana, entre les poblacions de Benimaurrell i Campell, a la capçalera de la Vall de Laguar, és un paratge natural molt interessant i n’hi ha al menys dos a França, Le Fleix, que és una població i comuna francesa d’uns 150 habitants, situada a la regió de Poitou-Charentes i Le Fleix que és el nom d’un poble del sud-oest de França, a la regió d’Aquitània, departament de la Dordogne.

divendres, 4 de setembre del 2009

Altres Flix (1)

El nom de Flix existeix a altres llocs, altres companys n’han parlat en alguna ocasió a la xarxa, segurament n'hi ha més, avui m’agradaria aportar algunes dades més d'alguns d'ells. per a no fer-ho molt llarg ho he dividit en dos parts.
Altres Flix de Catalunya:
Hi ha un Flix dins el terme municipal de Cubells a la comarca de la Noguera, prop de Balaguer, on hi ha un jaciment arqueològic.
“P.Bertran-Roigé, Una explotació vitivinícola alt-medieval: Flix (La Noguera), Jornades sobre viticultura de la Conca Mediterrània, celebrat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Tarragona l’any 1985”.
Les bodegues Costers de Sió tenen una finca familiar de 600 ha. al terme de Flix, entre la Ribera del Sió i la Serra del Montsec.
Un altre Flix, amb una població de 13 habitants l’any de 2006, és una caseria i antic hostal del municipi de Sant Martí de Tous (Anoia).
Sant Martí de Tous té 1000 habitants i té diferents nuclis de població Can Mensa, El Rec, Flix, L' Aubereda i Massip, L' Eucària i Fillol, La Pineda, Sant Martí de Tous i Sentfores.
A la història de l’Anoia del segle XIX hi ha documentat un plet, entre el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, delmer del castell de Sant Martí de Tous, i Antoni Franch i Estalella, d’Igualada, tinent coronel de milícies urbanes i famosa personalitat de les batalles del Bruc del 1808 i el 1814, que es distingí en nombroses accions guerrilleres contra els francesos. L’any 1825, el monestir dels jerònims acusà Antoni Franch de no haver pagat el delme de la collita de les olives del 1824, de les terres de les seves heretats de Can Flix i de Can Mestre del terme de Sant Martí de Tous.
Altres Flix localitzats a Europa són noms compostos, excepte un que coneixerem a la segona part:
A França:
Flixecourt és una població i comuna francesa, a la regió de Picardia, departament de Somme, districte d’Amiens. Té uns 3000 habitants i està prop la ciutat d'Abbeville.
El
Domaine de Montflix és un establiment rural, granja, hotel etc. situat, al poble de Grandpré, a la regió d’ Argonne. Es veu que és un paratge natural, un paradís per la gent que li agrada caminar o anar amb bicicleta, un lloc de boscos i llacs, de caça i pesca, un refugi de natura i calma, amés d’un lloc interessant per a l’observació dels estels.
A Anglaterra:
Flixborough
És un poble i parròquia civil a North Lincolnshire, Anglaterra, amb una població de 1.386 habitants. Es va fer tristament famós pel greu accident que va haver a la planta química de la població. Al mes de juny de 1974, hi va haver una gran explosió per una fuita de ciclohexà
amb el resultat de 28 morts i més de 100 ferits, al voltant de 100 cases del poble van resultar destruïdes o greument danyades.
Flixborough ha tingut molts noms diferents al llarg dels segles, Flichesburg (1086), Flikesburg, Flyxburgh y Flixburrow.
Diuen que la primera part del nom és una paraula que vol dir penya-segat i que la població original estava a un assentament amb vistes al riu Trent el nom del poble podria ser traduït com “poble fortificat a la pendent del penya-segat”.
Flixton es pot referir a diversos indrets:
.-
Flixton, Greater, Manchester
.- Flixton, North Yorkshire
També pot fer referència a dos llocs a Waveney districte de Suffolk:
.- Flixton (Lothingland Ward)Flixton, Lothingland
Flixton (All Saints Ward) .- Flixton, Ward.
Flixton s’ha registrat com Fluxton, Flaxtown, Flyxton, Flyxeton, i Flixtone, entre altres grafies. S’ha suggerit que Flixton deriva de "Fleecetown" degut la seva relació amb la indústria de la llana. Flixton apareix per primera vegada en registres històrics l’any de 1177.
A Austria:
Pflixeder, és una localitat que pertany a la comunitat d’Oberösterreich.
És una de las majors explotacions agrícoles d’Austria.
Pflixeder és considerada una de les granges més antigues amb més de 100 anys al negoci agrícola.




divendres, 28 d’agost del 2009

Patrimoni històric de Flix. Les visites guiades.






Farà cinc anys que van començar, el dia 4 de setembre de 2004 va ser un dia especial, era dissabte, no havia fet mai de guia i no s’havia fet mai al poble res de semblant. Aquell dia vaig fer la primera visita guiada per llocs emblemàtics de la vila de Flix.
Es tractava d’ensenyar i explicar coses del poble a gent del poble, estava inquiet, no sabia si vindria molta gent, ni si me’n sortiria, el punt de trobada era el Molí d’Oriol, al refugi antiaeri encara no hi havíem fet res, recordo que vàrem fer una passejada de més de dos hores i que van ser uns trenta visitants.
La primera ruta va ser: molí d’Oriol, plaça d’España (encara no havíem recuperat el nom de plaça Major), restes de la casa del carrer del Caporal Rius, molí de “Butxaquina” (Oli-Flix), sèquia del Portell, castell vell, ajuntament vell i centre d’interpretació de Ca Don Ventura (exposició “El reg tradicional a l’Ebre”).
Vaig preparar un petit dossier, amb una breu explicació de cada lloc i alguna foto il·lustrativa, que es va donar als participants i la veritat és que tot va anar força bé, molta gent es va sorprendre de descobrir coses que no sabien i molts d’ells encara repeteixen cada any.
Durant aquests anys he aprés moltes coses i la ruta ha variat una mica, s’ha incorporat el refugi, de moment l’únic que gairebé s’explica sol perquè està museïtzat i, aquest any, s’hi ha afegit l’església, per cert una gran desconeguda fins hi tot per a la gent de Flix (un dia en parlarem). Ara es fa una visita de una hora que no inclou el molí d’Oriol, excepte en alguns casos especials, perquè encara no està museïtzat. La ruta amb els elements principals és: Església, Plaça Major, Molí d’Oli-Flix, Sèquia del Portell i Refugi antiaeri.
La previsió és que en un parell d’anys s’hagi fet la museïtzació del castell nou, el molí d’Oriol i les façanes fluvials, de manera què sumant el que es fa ara i els actius de Sebes, es podran fer diverses rutes molt potents en quan a contingut i interès.
Aquella primera visita guiada, que va néixer l’any 2004, s’està fent gran i comença a rodar sola, he tingut moltes vegades l’ajuda de l’encarregat de l’arxiu municipal, Josep A. Collazos i de Lourdes Castellví, que te alguna cosa especial quan els visitants són nens i, aquest any, s’han començat a fer també des del Consorci per a la Dinamització Turística de les Terres de l’Ebre. Personalment estic content perquè, salvant totes les distàncies possibles, la criatura ha crescut i ha començat ha sortir del niu, de moment fent vols curtets però tot fa pensar que properament podrà volar sola.
Ara s’ha de començar a pensar com gestionar un volum de patrimoni històric que, a curt termini, serà prou important com per a fer-ne difusió de debò, només pel refugi antiaeri, que es va inaugurar el 15 de novembre de 2008, han passat ja un miler de visitants.
Penso que l’associació la Cana hauria de tenir un paper important en aquesta tasca, no hem d’oblidar que el que s’ha aconseguit a Flix, pel que fa al patrimoni històric, ho vàrem començar fundant l’associació l’any 2001 i no m’hauria imaginat que en tant pocs anys haguéssim fet tantes coses, altres segurament pensaran que encara és poc perquè queda molt per fer, també és veritat que ha ajudat molt poder tenir responsabilitats a l’ajuntament amb una regidoria de nova creació que va ser una idea pionera a Catalunya on, normalment, això del patrimoni històric es dilueix dins d’altres regidories o simplement no existeix.
Per a les d’aquest any recomano que, si podeu, per anar a Sebes trieu el dia 12 en lloc del dia 5, les excavacions comencen el dia 7.
Les frases, amb les que va començar tot això: “recuperar el passat és omplir d’història el futur” i “un no estima el que no coneix”, són plenament vigents.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Adéu a Montse


La Lurdes Catala Masip Un dia trist.......... la vida son dos dies

La Conxita De Flix LA VIDA ÉS DURA, PERÒ NO DURA. UN DIA FOSC I TRIST.

La Rosa Suñe Carranza un record per MONTSE la meva primera catequista quan encara creia en algo. estiguis on estiguis sempre pensare en tu

L'Anna Segarra Descarrega Sempre hauria d´haber un infant a cada casa, quant les coses van maldades sempre acaben arrancante, UN SOMRIURE

La Lourdes Castellvi Esteban Es difícil dir-te adéu, els nostres fills van fer que comensesem la nostra amistat malgrat erem quintes, ara ja sols ens queden un munt de ratos xarrant dels nostres fills ................

La Roser Guiu Cervelló Que gros!!!!!!! No puc dir res més...

El Robert Mas Castellvi d.e.p. montse c. familia, amics i companys, rebeu lo meu condol

La Fina Masip Ahir a la nit vaig saber la notícia i encara tinc un nus a la gola. Aquesta sensació de que tot és tan efímer, tan fràgil...realment pengem d'un fil ben prim. Un record per a la Montse C. i una abraçada a tota la gent que l'ha estimat i ara pateix la seva absència més que ningú.

La Maria José de Flix
Ens ha deixat una gran persona. He tingut la sort de compartir amb Montse hores de treball a l'AMPA de l'IES, hores de diversió a les festes de "quintos", hores de xerrades sobre els nostres fills i sobre coses personals... Trobaré a faltar el "bon dia" diari quan entràvem a treballar, una a cada costat del carrer Salvador Espriu. Sempre estaràs en el meu record !

La Josefina Bagés Castellví montse, no ting paraules per poder expresar el que sento, mols anims a tota la familisf familia, ens as deixat un gran buit.
Josep Antoni Collazos Ribera
Ha estat un cop fort i sobtat assabentar-me del deces inesperat de la Montse Canals. Ara mateix em trobo força lluny del poble, passant les vacances. Tot ha estat entrar a internet per posar-me al dia de l'actualitat del nostre poble i de tot en general, i ha sigut aixi com m'ha arribat aquesta trista noticia.He col.laborat mes d'un cop amb la Montse durant el temps que va romandre com a regidora, i la relacio sempre ha estat molt cordial i positiva.Faig extensiu el meu condol als seus familiars i als membres del Consistori de Flix. Montse, et tindre present aquests dies.
Ple extraordinari de l'Ajuntament de Flix
SESSIÓ EXTRAORDINARIA DEL PLE DEL DIA 25 D’AGOST DE 2009
La mort sobtada per malaltia greu de la regidora de Convergència i Unió d’aquest Ajuntament, Montserrat Canals Aliaga, ens omple de pena i dolor. Per aquest motiu, el Ple de l’Ajuntament de Flix i tots els Grups Municipals representats manifesten el més absolut respecte i afecte envers una persona que ha desenvolupat la tasca municipal que li havia estat encomanada amb fermesa, il·lusió i en una actitud que la honora.
El Ple de la Corporació Municipal, com a representant del conjunt dels ciutadans del municipi, vol fer constar el reconeixement a la trajectòria de Montserrat Canals Aliaga com a regidora d’aquest Ajuntament i el seu compromís de servei en vers els veïns de Flix. Així mateix, el Ple se suma al dolor dels familiars i amics als qui transmet el condol davant aquesta pèrdua, així com a la agrupació local de Convergència i Unió i als altres membres de la seva candidatura.
El Ple de la Corporació també es posa a disposició dels familiars i amics de Montserrat Canals Aliaga per fer-los costat en aquelles commemoracions que considerin adients per honorar la seva memòria.
Es declaren tres dies de dol durant els quals presidirà el balcó de l’Ajuntament de Flix el domàs amb crespó negre i es suspenen tots els actes oficials que tingués previst aquest Ajuntament.
Flix, 25 d’agost de 2009.
etc.etc.etc.....

Jo no tinc paraules

dilluns, 24 d’agost del 2009

Ero d'Ercros

Jo els conec a tots, amb alguns hi he treballat molts anys i hem compartit tota classe de moments i hem esmorçat o berenat junts moltes vegades, amb altres hi treballo encara, dos són de la família, n'hi ha que ens trobem cada dia a l'hora d'entrar a treballar i parlem del temps, del poble o de coses més banals i també n'hi ha que només ens saludem pel carrer o fem petar la xerrada si ens trobem fent una cafè, tots treballem a la mateixa empresa que, com a gairebé totes, això ho hauríem de tenir clar, no els importa ningú, per a elles som una part de la cadena productiva i prou, i el dia que no ens necessita, doncs adéu i no et donaran ni les gràcies, jo no les vull per a res.
La situació no és agradable per a ningú, però ells la pateixen, sabem que tornaran a treballar però de moment alguns seran acomiadats i altres se'n aniran a l'atur. N'hi ha que es pregunten què han fet malament per a que els hi toqui a ells, a d'altres se'ls veu la preocupació al rostre i n'hi ha que porten la processó per dins.
Tot plegat és un bon embolic, uns saben com anirà el tema, a d'altres encara els hi han de dir i alguns esperen que s'estudii el seu cas. Esperem que la situació es clarifiqui aviat i sobre tot que millori, jo només els puc dir, ànim! estem amb vosaltres!

Jornades de Patrimoni


















divendres, 14 d’agost del 2009

Arbres amics, la Freixa



Durant aquests dies de festa major passarem moltes vegades per davall d'aquest arbre tant estimat per nosaltres, he pensat que estaria bé dedicar-li una entrada.
La Freixa, arbre emblemàtic de la vila i tot un símbol pels flixancos, va ser declarat arbre d’interès local l’any 2005. Així, igual que amb el Pi de Montbrió, va passar a ser un arbre protegit i amb dret a tenir el suport de Generalitat per a qualsevol problema que pugui tenir. La diferència amb el Pi de Montbrió és que aquest, al ser arbre monumental de Catalunya, te un grau de protecció més alt, per exemple quan es va haver de fer una actuació per a netejar-lo de vesc, va anar a càrrec del departament d’agricultura.
El dia 16 de juliol de 2008, prop de les 9 de la nit va caure, millor dit es va esqueixar, una rama de grans dimensions que per sort no va fer mal a ningú. A partir d’allò hi va haver comentaris i opinions per a tots els gustos però el que calia era que un expert li fes una revisió a fons i fes un informe del perquè i del què calia fer a partir de llavors.
Segurament tothom recordarà que precisament l’any de la Freixa va ser l’any en que va caure aquesta rama i va tenir un canvi d’aspecte prou important i també l’any en que es va iniciar un procés per a intentar millorar el seu aspecte, la seva salut i per a evitar que es torni a repetir un ensurt com aquell.
Text del cartell que es va instal·lar amb motiu de la celebració del centenari:
Freixa - Freixe, Fraxinus Angustifolia -
Arbre emblemàtic que és el símbol principal de l’escut de la vila – escut caironat d’argent amb un freixe fruitat de sinople i per timbre una corona de baró.
Aquest exemplar centenari, declarat arbre d’interès local, fou plantat per assenyalar el lloc exacte on va arribar l’aigua durant la gran riuada de l’Ebre del mes d’octubre de l’any 1907, el dia 23 d’aquell mes el riu va pujar més de nou metres per damunt del seu nivell habitual, el novembre de 1617 i també a l’octubre de 1787, l’aigua també va arribar fins dintre l’església.
El dia que es va plantar, l’any 1908, va tenir lloc una cerimònia, presidida per l’alcalde, Lluís de Castellví, juntament amb el Rector de la Parròquia, mossèn Joan Escoda. Després de la benedicció i dels parlaments dos joves, el fill de l’agutzil, Sr. Bagés, i la filla de l’alcalde, ballaren al seu voltant la dansa típica de la nostra terra, la Jota de Flix. -
Hi ha altres freixes a la vila, les més grans són la que hi ha a la zona verda de la cruïlla del continental i la que hi ha entre la depuradora i la nova benzinera, per cert aquesta va ser plantada pel Sr. Helios Bagés l’any 1956 i ell ha estat, de moment, l’única persona a la que l’he sentit anomenar-la freixera. N’hi ha d’altres més joves, com la que vàrem trasplantar, vora el camp de futbol, amb les obres de la Plaça de la Pau, una que hi ha vora el poliesportiu, la que hi ha al pati de la casa del “secretari”, etc. i, l’hivern passat, n’hi vàrem plantar una a la zona enjardinada de davant del polígon de la Devesa.
És un arbre que pot superar els 20 m d’alçada. S’estén per quasi tota la península Ibèrica, viu al bosc de ribera i als Països Catalans es troben tres espècies autòctones: el
freixe de fulla grossa (F. excelsior), el freixe de fulla petita (F. angustifolia) i el freixe de flor (F. ornus). També hi trobem conreada com a ornamental l’espècie Fraxinus pennsylvanica, originària d'Amèrica del Nord.
Aquesta darrera, si m’equivoco corregiu-me, és l’espècie que es va plantar a la circumval·lació, el que és segur es que no és d’aquí i aquest any han començat a tenir problemes de salut, molta gent s’ha pensat que ha estat per manca de reg i en algun dels arbres potser ha estat així, però no en general perquè el problema és un altre. Quan es planta un arbre s’ha de pensar molt bé en el seu futur i si tenim present que el freixe és un arbre de ribera, el terreny en el que estan no és precisament el més adient pel seu desenvolupament normal, per això tenen un sistema de reg, sinó no caldria. Però ja comencen a tenir un port important i per tant necessiten desenvolupar les arrels en consonància amb el ramatge i amés aquest any hi va haver uns dies de forta calor coincidint amb el seu màxim desenvolupament. Això ha fet que alguns exemplars, dels 75 que n’hi ha, hagin patit i algunes fulles han engroguit, això és un mecanisme de supervivència del propi arbre, que es desfà de les fulles que no pot mantenir, això passa cada any amb algunes espècies de til·lers, que son de zones més humides i aquest any passa també amb alguns plataners i fins tot algunes moreres que pateixen una mena de tardor avançada, per una altra banda hi ha un altre fenomen, que passa cada any, sembla que les freixes de la circumval·lació es comencin a posar grogues per la part interior, però en realitat són les llavors que es desenvolupen.
La fusta del freixe és de bona qualitat, forta, rígida, molt resistent als cops i als desgasts, flexible i amb excel·lent qualitat d’acabat. S’utilitza o utilitzava per a fabricar articles d’esports com raquetes de tennis, bates de beisbol, aparells de gimnàstica etc. També per a fer mànecs d’eines, sobretot amb les que s’han de pegar cops forts i repetitius com els martells o les destrals. S’empra per a fer trespols i parquets, ebenisteria de luxe i torneria.
A principis del segle XX, Antoni Gaudí va dissenyar mobiliaris que es construïren emprant la fusta del fleix, com la cadira de menjador de la Casa Batlló (1907).
També moltes de les famoses gaites gallegues es fabriquen amb la fusta d’aquest arbre. Les seves fulles s’utilitzaven per alimentar el bestiar.
En català aquest arbre rep molts noms, freixe, fleix, arbre ver, estanca sang, freixera... i en altres idiomes: anglès - ash, alemany - esche, italià - frassino, gallec i portuguès - freixo, francès - frêne, castellà – fresno i euskera – lizar.
En algunes publicacions s’exposa que “el nom Fraxinus prové del grec fraxis, que vol dir tanca.” La propietat de curar i tancar ferides que antigament es considerava que tenia aquesta planta podria tenir alguna relació amb el nom de “estanca sang”. Al llibre “Arboles y arbustos” de Jean-Denis Godet de l’editorial Plaza & Janés, en parlar de la freixa diu que “segons la mitologia germànica la cabra Fleidrus havia menjat de l’arbre del món, Yggdrasil, un fleix que té unes arrels que s’enfonsen a les profunditats fins a l’avern i beuen de les fonts de la saviesa i el destí, el seu tronc sosté la terra i la seva capçada aguanta la cúpula del cel. A l’arbre hi viuen animals mítics que tenen determinades funcions que són les que mantenen la vida al món. Cada dia els deus passen pel pont de l’arc de Sant Martí per administrar justícia baix la seva ombra.”
Les llavors no es poden guardar molt de temps, ja que perden la capacitat germinativa, s’han de conservar a un lloc sec i fred, es posen amb aigua freda durant 24 h. s’enterren 2 o 3 fruits, i es tapen amb una capa de substrat universal d’un a dos cm. Si se sembren al gener germinen als 50 dies en un alt percentatge. A casa en tenim una que aquesta primavera vàrem recuperar d’una jardinera de la plaça de l’església, és per tant una filla de La Freixa, que ja té dos pams d’alçada.

Bona Festa Major!!!

dilluns, 10 d’agost del 2009

Festa Major







Antigament, a la segona part del cicle festiu de l’estiu, molta feina estava enllestida, la collita estava recollida i la gent decidia fer festa col·lectiva per celebrar-ho, és l’origen de les festes majors d’estiu o festa grossa. Si hi ha alguna cosa que simbolitza la nostra Festa Major, són els gegants i els capgrossos.
Els mites de gegants i de bèsties fantàstiques son comuns a totes les cultures, les civilitzacions antigues van farcir la imaginació d’essers fantàstics als quals atribuïen tot allò d’inexplicable que els envoltava. El seu univers estava poblat de follets, de fades, de déus, de gegants i dels personatges més diversos, amb els quals calia estar a bones per garantir que continués la comunitat.
Avui, la supervivència d’aquestes figures està lligada al fet que han esdevingut símbols de la comunitat, es deguda a dos factors complementaris: la festa com a forma d’expressió col·lectiva i la necessitat de refermar la identitat del poble o col·lectiu. I és que, inicialment precristianes han anat canviant de significat al llarg de la història. Les imatges de la festa, tant les religioses com les relacionades amb el passat o la llegenda, han esdevingut i esdevenen un referent de la col·lectivitat local.
La imatgeria festiva compren totes aquelles figures que participen en la festa, tant les zoomòrfiques, que representen animals i son conegudes amb el nom de bestiari, com les antropomòrfiques, que representen figures humanes, els gegants i els capgrossos.
La figura del gegant és la magnificació d’un personatge, viu en l’inconscient col·lectiu i es de dimensions exagerades per destacar-ne el significat. La primera documentació que parla de capgrossos data del segle XVIII, però podem suposar que ja n’hi havia molt abans.
A l’edat mitjana, les bèsties complien una funció simbòlica i didàctica, aquestes figures també han canviat de significat en cada època i fins i tot algunes han desaparegut com l’orifany, el fènix o el basilisc. Les dues figures més solemnes del bestiari festiu son el lleó i l’àliga, mantenen la primacia simbòlica ja reflectida en els bestiaris medievals i son recurrents en les decoracions arquitectòniques i en l’heràldica.
En els bestiaris medievals es descriu el lleó com el rei dels animals terrestres, l’àliga ha perviscut fins avui amb una aureola de noblesa, es l’única figura que depenia del consistori i que tenia un lloc de privilegi en seguicis i processons.
La festa del Corpus va ser instituïda pel papa Joan XXII l’any 1316. Aquesta nova festa, esdevindrà el model per a les celebracions patronals de determinades àrees del domini català i, també, per a les entrades públiques o benvingudes de grans personalitats.
L’església fon i combina les seves pròpies tesis i estètiques amb tots aquells elements precristians que havien pervingut fins el segle XIV i ho fa per intentar contrarestar l’esperit laic que s’estén durant el tres-cents i el quatre-cents.
Les processons de Corpus o les que s’organitzaven en honor d’un visitant il·lustre eren l’espectacle més esperat pel poble, en poblacions grans podien durar fins a nou hores, eren veritables esdeveniments populars en els que tothom hi podia participar per mitja de les confraries i dels gremis que tenien cura de les figures festives.
La primera documentació sobre figures festives apareix en les relacions de Corpus, la seva màxima expressió, la processó, va integrar elements aliens a la fe cristiana que provenien d’altres creences mítiques i ancestrals. Van incorporar tots els essers fantàstics, mitològics i de llegenda que hi havia a l’imaginari popular. Tenen representacions diverses però, usats com a elements moralitzadors, sempre son un compendi de les parts perilloses dels animals més temuts, hi ha el drac, la víbria (drac femení amb pits) que va desaparèixer dels seguicis al segle XVII possiblement a causa del element provocador dels pits.
Al segle XVI els gegants i els bestiari van anant perden el sentit religiós per assumir-ne un de mes popular.
Els diables i les besties llençant foc també estan documentades a les processons del Corpus medieval, diversos textos citen la lluita entre àngels i dimonis.
El foc ha estat des de sempre un dels elements més indispensables de la festa, antigament la il·luminació fora d’hores del sol era escassa i es convivia amb la foscor, la abundància de lluminàries per mitjà del foc anunciava la festa i creava un efecte especial. A l’edat mitjana s’encenien fogueres a dalt dels campanars i les torres de la muralla amb l’objectiu de recordar, fins on arribava la resplendor de les fogueres, que en aquella comunitat se celebrava una festa. Avui això ha estat substituït per la il·luminació elèctrica dels carrers i en certa manera pels focs d’artifici.
Les figures festives també han patit les intransigències polítiques i religioses, durant el segle XVIII els gegants i el bestiari patiren prohibicions de tota mena, les repressions del Decret de Nova Planta de Felip V el 1716 va afectar seriosament les manifestacions populars, instigada per l’església la més contundent va ser la reial cèdula de Carles III el 1780 que va significar la desaparició de moltes figures festives, especialment les animals.
Els nous corrents de pensament del segle XIX van fer que molts pobles i barris i parròquies adquirissin gegants amb un sentit de representació de la comunitat, el bestiari però es va mantenir estancat i en disminució, motiu pel qual es conserven molt poques besties anteriors al segle XX.
El franquisme va impulsar un catolicisme intransigent que revifà les processons de Corpus, durant aquesta etapa, a instàncies del Règim, gairebé tots el gegants que naixien representaven intencionadament els reis catòlics. A finals dels anys seixanta va desaparèixer la processó del Corpus arran del concili vaticà II va deixar de ser una festa pública, les figures festives s’arraconaren per bé que la majoria es van mantenir presents en les festes majors.