Arbres amics, el Lledoner

Lledoner
Celtis Australis

Els arbres poden tenir diferents adjectius, depèn de la relació que has tingut amb ells poden ser amables, punyents, dolços, aspres…, aquests per a mi són arbres amics perquè jo vaig créixer, a la raval, a cavall de lledoners i figueres, entre canyars i esbarzers, amb un riu petit, la sèquia i un de gran, que vaig viure amb plenitud anys més tard, i tota l’exuberància dels horts que envoltaven fins i tot la casa on vivia.
Els lledoners eren arbres lliures, en el sentit que abans havien tingut moltes utilitats però quan jo era petit, només eren arbres que creixien a la vora de la sèquia i del camí dels horts però que ja no eren conreats.
Eren arbres enormes i de pell fina, ideals per a que els infants amb pantalons curts poguessin pujar pels troncs o moure’s pel ramatge sense el risc de fer-se un set a la roba o acabar tots esgarrinxats, amés teníem el fruits, d’una dolçor tant gran com la seva aspror quan encara no eren ben madurs i que podíem collir sense por, no com d’altres, perquè ja no els recollia ningú.
El lledoner és un arbre que pot viure 600 anys, pot assolir els 30 metres, les seves rames són bones per donar farratge als animals, per fer llenya i carbó, amb les seves rames i fusta es poden fer jous, forques, gaiates, pales de ventar l’era, mànecs d’eines, collars d’esquelles i picarols, cèrcols de carro i bota, peces de carruatge, rems de nau, torneria, caixes i capses per instruments musicals, té una fusta molt ressistent i al mateix temps és lleugera. Els fruits del lledoner són els lledons, petits, carnosos, comestibles, però de polpa escassa. La dispersió dels lledons la fan molt be els ocells i els petits mamífers com els ratolins o com els nens quan per jugar llancen els seus pinyols amb un canó.
Nosaltres n’hi dèiem alladonés i als fruits alladons, en castellà es diu Almez, avui a Flix en queden molt pocs de grans, com el de la Roca del Tormo, un que ha rebrotat a la vora del pou del Sequers i aquest de la foto, des de fa uns anys n’hem anat plantat alguns com els dos de la cruïlla de la circumval·lació amb el carrer de Sant Roc o els tres de la zona enjardinada passat el pont, jo vaig assistir a la desaparició de tots els que hi havia al camí dels Xofars, un a un, amb llàgrimes als ulls, quan els van anar tallant tal com anaven fent nous carrers i noves cases, però sempre he sentit per aquests arbres alguna cosa especial, potser perquè amb aquell món que canviava inexorablement, també se’n anava una part del nen que vaig ser.